Recordo que la sala de juntes de la facultat havia estat decorada amb les portades de la revista. I això ja és un indicador del que va significar. Primer revista, després associació cultural, Passatge va esdevenir un marc per a la reflexió, tant a través dels articles com gràcies a les conferències que organitzàvem, o a les tertúlies que ens portaven fins a algun bar a fer debats interminables i plens de fum sobre temes de sociologia i política.
Una futesa, una anècdota inesperada, ens va portar a retrobar-nos (els que ens hem pogut localitzar) divendres passat. Una caixa d’estalvis d’aquestes que ara han hagut de reconvertir-se a corre-cuita en bancs o que han hagut de deixar-se engolir per altres bancs, buscant clients, ens va avisar que teníem un compte corrent oblidat. El remanent que quedava no produirà cap negoci; ni per al banc, ni per a nosaltres. Però ha servit per a realitzar un acte culturalment essencial: fer un sopar i parlar de nou. Al cap de vint anys.
El passat de vegades retorna de forma inesperada. I tot allò de bo que vam fer-hi pot ser un nou motiu de felicitat. Vet aquí una gran lliçó moral. L’altre lliçó és que quan érem joves volíem entendre el món, però mentre ho intentàvem en gaudíem. I per això vam fer una revista que vista amb els anys, conté tota la dignitat d’uns continguts molt ben elaborats (la maquetació era necessàriament casolana i poc lluïda, però les portades eren prou bones). Potser per això la revista Passatge va aconseguir el suport d’entitats com el Centre Unesco, la Fundació Jaume Bofill, els Cinemes Verdi i Casablanca i la mateixa Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia. I potser també per això de l’impuls de la revista en va sorgir després la revista del Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya, Àmbits de Política i Societat, que ara s’ha reinventat en format digital.
Passatge era la nostra manera de viure amb passió allò sobre el que estàvem estudiants. La sociologia i la política no eren només uns apunts de classe, o uns llibres de lectura obligatòria. Volíem aprendre. Gaudíem aprenent.
Mentre caminem endavant hem de procurar viure cada passa com un motiu per si. Només així podrem guardar del passat uns referents que ens omplin.