El poder de la societat

Des de fa uns anys hem entrat en un escenari en què les mobilitzacions s’han anat succeint, fonamentalment en dues direccions. D’una banda, amb el creixement de l’independentisme i la seva aposta per obrir escletxes al propi sistema democràtic ha aconseguit sumar una gran majoria social al seu voltant, que va més enllà de l’adhesió a una proposta política concreta, o fins i tot de la independència com a estatus jurídic. Aquest nou sobiranisme d’articulació difusa, que vehicula les ànsies ciutadanes de canvi, ha sigut capaç de generar les mobilitzacions ciutadanes més importants de la nostra història recent, des de les consultes per la independència fins a la Via Catalana del darrer Onze de Setembre, passant per la manifestació de la Diada de 2012 i el Concert per la Llibertat al Camp Nou del juny d’aquest any.

Aquest ampli moviment social coincideix al mateix temps amb un corrent de mobilització creixent en resposta a la crisi econòmica i als seus efectes. L’esclat del 15-M va ser un detonant important d’un malestar social que es va començar a expressar també a través de maneres noves. A la llarga, es va veient que aquell esclat no va ser una flor d’estiu, i que ha anat derivant en nous àmbits de participació en forma d’assemblees locals que no han deixat de funcionar, algunes enquadrades en la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, d’altres en la Plataforma d’Afectats per les Preferents, o bé ja en un moviment polititzat com és el del Procés Constituent.

Aquests dos moviments conviuen en espais diferents, però lluny del que es podria pensar o es diu en alguns entorns, no actuen en direccions oposades, sinó combinades. I en qualsevol cas podem dir que no actuen en sentits contraris. Perquè allò que està essent fonamental en aquest canvi de paradigma de la participació és que la revalorització de la implicació ciutadania i la confiança en aquest mobilització com a mecanisme de canvi polític. Tenim al davant nous marcs d’acció que estan portant a la mobilització política de moltes persones que abans no participaven activament ni militaven en cap espai polític o de mobilització ciutadana.

No hem d’oblidar, però, que aquests nous espais estan també articulats, o més ben dit semiarticulats per estructures organitzatives estables, és a dir, per associacions. Algunes amb una història a les espatlles, com Òmnium Cultural, i d’altres de nova creació, com l’Assemblea Nacional Catalana o la PAH, que han sorgit precisament per canalitzar noves mobilitzacions socials. Així doncs, ens trobem en un escenari de progressiu apoderament de la societat civil i de la capacitat de les persones per participar activament en l’escenari polític. Es tracta d’un canvi que prové des de la base, de la simple trobada de persones que es posen d’acord, d’individu a individu, per dur a terme iniciatives que acaben mobilitzant milers de persones. A la Via Catalana hi van participar 30.000 voluntaris, que van mobilitzar un 1.600.000 persones. Aquesta capacitat de mobilització no és producte només d’una entitat o d’una coordinació concreta d’entitats; sinó que emergeix, com dic, de la suma de milers d’individus que sintonitzen amb la idea que és el moment de canviar coses importants, i que a més aquests canvis es poden aconseguir. Que la demanda que més persones ha aconseguit mobilitzar en tota la història de Catalunya sigui la independència (o el dret a decidir sobre la independència) del país, hauria de servir per començar a trencar molts prejudicis entre les files d’aquells que es diuen gent d’esquerres. Cada vegades és més clar que el poder de l’organització des de la base va penetrant més i més en la societat, com demostra la creixent força del cooperativisme, o l’èxit aclaparador de la vaga dels docents balears, i l’espectacular manifestació contrària a la política anticatalanista de Bauzá.

Davant d’això, les estructures polítiques del poder (estatal i financer) semblen actuar cada vegada més com un simple fre o com una trinxera de defensa, i per tant, van perdent legitimitat. El més incomprensible, però, és la malfiança amb què sectors de l’esquerra tradicional es miren aquest apoderament de la ciutadania. No em refereixo només dels partits polítics, sinó també dels opinadors i analistes que centren tota la seva anàlisi de les coses que estan passant en la lògica de les elits, insistint una vegada i una altra sobre la “manipulació de les masses”. Potser és que comparteixen la mateixa distància que les elits privilegiades respecte de les bases socials mobilitzades? Aquesta seria una de les conseqüències de l’esclerosi del sistema de partits polítics. La reforma democràtica ve, doncs, de baix, de la societat civil organitzada i des del carrer.