Suárez i la Transició

La Transició va tenir dos protagonistes estel·lars, Adolfo Suárez i el rei Joan Carles I. Amb la mort d’Adolfo Suárez s’han estès els típics elogis i panegírics que es fan en aquestes ocasions. Però de la mateixa manera que la figura de Suárez ha quedat entel·lada per la seva caiguda en desgràcia política i la seva malaurada malaltia, a la Transició ja no li queda cap requisi de la mística que s’afegia abans a qualsevol apel·lació a la seva memòria.

La Transició ja no és l’horitzó que emmarca ni l’Espanya actual, ni encara menys la Catalunya sentimentalment desubicada en aquell quadre narratiu que fou la Transició. L’episodi de la refundació d’Espanya a través d’una fórmula democràtica que esperàvem que adquirís maduresa ha acabat malament. I ha estat així perquè la fórmula, en comptes de madurar, només ha portat cap a un cercle tancat, enmig del qual hem hagut de reviure els mateixos fantasmes del passat que pensàvem que havien quedat enterrats sota la potència del “consens”.

No és només que els catalans haguem anat deixant de creure en un passat que ens havien fet els altres, i en el que fèiem només de comparses. La memòria de la Transició ha perdut sentit sobretot perquè aquells que l’havien volgut convertir en una mena d’herència immaculada han estat succeïts per aquells que la concebien com el punt de partida cap al passat, cap a la recuperació d’allò que la mateixa Transició els havia pres. Tota la política d’Aznar és una estratègia de rescabalament contra els artífexs d’aquell canvi de rumb per a restituir l’herència del franquisme. Totes les metàfores i màscares bastides amb tanta traça per la generació que va liderar la Transició, amb Suárez i el rei Joan Carles com a principals protagonistes, tot el relat, ha quedat al descobert com un simple decorat de cartró-pedra davant de l’embranzida del nou nacionalisme espanyol, que no pretén culminar la Transició, sinó liquidar-la per poder actuar precisament sense la limitació d’aquell “consens” i la seva principal crossa: l’Espanya autonòmica.

La Transició ja no és un estendard per a la política espanyola, i les apel·lacions al consens per part d’alguns només escenifiquen que la situació els agafa amb el pas canviat. L’única peça viva que en queda, el rei Joan Carles, també ha perdut tots els vestigis d’aquell personatge que va ser. Deixem que la persona de Suárez descansi en pau, i que s’emporti la nostra compassió per haver partit una malaltia tan dura. Però la memòria del personatge és ara a les mans de les generacions actuals. I en aquesta revisió dels punts de partida en què estem immersos és lògic que donem la volta al relat per a desvel·lar allò que el silenci de la Transició va voler amagar.

Publicat a Tribuna Catalana. Dimecres, 26 de març del 2014