El Museu de la Immigració de Catalunya ha complert discretament els deu anys d’existència. I dic discretament no pas perquè des del mateix museu no se n’hagi assenyalat aquesta efemèride, sinó perquè el museu mateix té una presència discreta a la vida cultural catalana. L’Imma Boj té el mèrit d’haver impulsat i dirigit un equipament del tot necessari per a un país com el nostre que hauríem de definir com un país d’immigrants. Però el pressupost que té per tirar endavant una política de memòria de la immigració és força modest, discret. I encara ho és més la ubicació del Museu, en un clot envoltat per carreteres i autopistes a Sant Adrià del Besòs. El fet paradoxal és que enmig d’aquest enclavament estrany és que l’edifici que allotja el museu és una masia, la Masia de Can Serra, la qual cosa li confereix una personalitat molt atractiva, un cop s’han superat els obstacles viaris que l’amaguen pels quatre costats.
Cal reivindicar la tasca que es du a terme des del museu, tant pel que fa a l’activitat expositiva, que no pot ser gaire ambiciosa, com pel que fa a la tasca de documentació, de dinamització i de contacte amb altres museus que a Europa i al món tracten la qüestió de la immigració, com el Musée de l’Immigration de Paris, People’s History Museum de Manchester, Musée de la civilisation de Québec, Memorial do Immigrante a Sao Paolo o l’Ellis Island Immigration Museu de Nova York.
Si el procés cap a una Catalunya independent es materialitza, el relat sobre la immigració serà sens dubte un dels puntals d’un nou demos, cohesionat al voltant d’una nova interpretació de la catalanitat com un port d’arribada de gent amb una gran diversitat d’orígens culturals. I per tant, caldrà dotar la memòria de la immigració de les eines de treball necessàries.