El passat 18 de setembre, a Girona i en el marc del lliurament dels Premis Prudenci Bertrana, vaig tenir l’honor de rebre el Premi Carles Rahola d’assaig per l’obra La Transició franquista, extreta de la meva tesi doctoral. Està previst que surti publicada a Pòrtic el 20 de Novembre d’aquest any.
És un honor rebre un premi que porta el nom de Carles Rahola, assassinat pel franquisme l’any 1939, segons van dir els botxins, pels seus escrits. I és una alegria rebre’l a la ciutat de Girona, per una banyolina, i poder-lo dedicar a la memòria dels meus germans, que van estar vinculats a la ciutat. La Laia va ser corresponsal d’El Punt Diari en els seus anys de la primera joventut. I en Toto va viure a Girona durant uns anys.
Per què la “Transició franquista?”
Sempre s’ha dit que el franquisme va ser sotmès a un tractament d’oblit durant la Transició. Però com deia Mario Benedetti, l’oblit és ple de memòria. I la Transició conté una política de memòria que actua sobre aquest oblit del passat criminal del franquisme. La Transició ens va omplir de memòria, d’una memòria excessiva, abusiva, reiterativa i autocomplaent, que ha servit per amagar el Franquisme que contenia. I alhora ha servit per legitimar la reubicació política d’aquells que venint del règim franquista, han esdevingut pares, líders o factòtums de la “democràcia”. Aquest llibre analitza els condicionants socials i polítics que converteixen la Transició en un relat.
I prendre distància d’aquest relat vol dir analitzar-lo i despullar-lo per comprendre d’on surt, com i perquè. I és això el que em proposo en aquest llibre, fent valer la seva condició de membre d’una generació (nascuda al 1969) que no ha viscut la Transició en primera persona, sinó a través del relat que aquí analitza. Un relat que sembla que arriba al seu final, ja que el qüestionament creixent del marc polític espanyol per part dels que no se’n senten part despulla el relat transmès de la seva legitimitat.
Com a conclusió, cal preguntar-se quin serà el relat o relats que el substituiran. És evident que hi ha altres relats, provinents de les lluites antifranquistes o des d’altres perspectives nacionals, que no han estat integrats en el relat dominant de la Transició, sinó que n’han viscut al marge, com a contrarelats. Relats fets de memòries que no van tenir espai en el relat oficial i dominant de la Transició: memòries traumàtiques, memòries impossibles, d’aquells que encara busquen els seus morts a les fosses, d’aquells que encara lluiten per rehabilitar la memòria dels condemnats per la dictadura, inclosos el President Companys, inclosa la memòria nacional dels Països Catalans, recuperada com a fil conductor narratiu, ara, a partir del 1714. Són aquests els relats que ara prenen forma i que plantegen nous marcs de comprensió de l’acció política i dels horitzons de futur. S’obre, doncs, la porta a noves memòries, a nous relats. I la memòria, com sabem, és una gran legitimadora de futurs.
Entrevista feta a Ràdio Vilassar de Mar sobre el premi.
Notícia a El Punt/Avui.