Durant molts mesos, la mobilització ciutadana a favor del dret a decidir s’ha centrat en la possibilitat d’exercir aquest dret mitjançant una consulta (simulacre de referèndum) que permetés, per les vies legals que fossin, fer un pas endavant en el que molts suposen que ha de ser el futur immediat de Catalunya com a nació: la independència. Una consulta que posés damunt la taula almenys la possibilitat de debatre i decidir sobre aquesta qüestió. Per tant, l’opció més democràtica possible, tant per als independentistes, com per als contraris, o els que no volen ni una cosa ni l’altra.
La negativa del govern espanyol a entrar en aquest escenari, expressada de forma gens democràtica i amb una formalitat ridícula, ha posat també contra les cordes un govern català exhaust a causa de l’esforç financer i de la tensió institucional que produeix aquesta situació. Les negociacions entre els partits trobar fórmules unitàries de resposta a la negativa del TC podrien haver estat diverses. Era millor no desconvocar la consulta suspesa pel Tribunal Constitucional fins al darrer moment, per deixar que el govern espanyol fes un ridícul internacional tot sol? Era millor convocar eleccions anticipades amb l’epígraf d’unes “eleccions refrendàries”?
Qualsevol interpretació que es faci sobre el terreny i en el curs dels esdeveniments és necessàriament parcial. I em sembla que cal assumir que estem en un escenari incert, en què cap moviment pot anticipar del tot el següent, com en una partida d’escacs. Cal tenir preparades totes les opcions, però només moure fitxa quan ho ha fet el contrari, és a dir, quan toca fer-ho. Fins a cert punt, obrir un debat públic sobre quina és la tàctica a seguir pot ser realment estèril, quan precisament el que està en joc no és la capacitat de la ciutadania per assimilar una estratègia, sinó la seva capacitat de mobilització.
Queden dues setmanes per a una consulta formulada sota el paraigües d’un procés participatiu i fora dels esquemes habituals que només tindrà validesa si es mobilitza una part important del conjunt de ciutadans empadronats a Catalunya. Una excessiva orientació de l’acció política cap al debat sobre les estratègies, o encara pitjor, sobre lluites i traïcions entre els partits, pot acabar tenint un efecte de corrosió que afecti aquesta la mobilitzadora de la ciutadania. És sorprenent, en aquest sentit, que les entitats de la societat civil exigeixin eleccions plebiscitàries al President de la Generalitat, perquè el que tenim davant mateix és una prova de foc sense precedents; o més ben dit, que pretén superar tots els precedents.
La mobilització ciutadana que ha portat el país fins a l’escenari actual haurà de superar aquests èxits precedents per garantir, per enèmisa vegada, la legitimació per la via de la majoria d’aquest procés polític. La seva capacitat de catalitzar aquest moment, implicant-hi al màxim la ciutadania, la societat civil i els partits polítics, al marge de les negociacions pre-electorals que es produeixin, resultarà fonamental. Si el 9N es produeix una victòria clara de l’independentisme, el procés entrarà en una fase d’acceleració, i caldrà parlar d’eleccions de forma immediata. Però això serà just després. Ara mateix seria bo pensar només en el pas immediatament següent. I vet aquí que ara hi haurà una consulta.