Warning: date() expects parameter 2 to be int, string given in /furanet/sites/martarovira.cat/web/htdocs/wp-content/themes/digital-nomad/functions.php on line 228

Warning: date() expects parameter 2 to be int, string given in /furanet/sites/martarovira.cat/web/htdocs/wp-content/themes/digital-nomad/functions.php on line 228
, updated:

El passat pesa i cal processar. Dels EUA a Bòsnia.

 

Fer un procés, processar alguna cosa, és en termes judicials, posar-la a judici. Però també vol dir sotmetre quelcom a una sèrie d’operacions per tal de fer-ho abastable, o digerible, tant si es tracta de milions de dades com si es tracta de matèria alimentària. El passat també és matèria que cal digerir o que cal gestionar per tal de fer-lo portable. De vegades el passat pesa tant! Com a Srebrenica, on encara el dolor és tan gran que commou qualsevol conversa, com explica Manel Vila al seu article a Crític titulat “Jo sóc de Srebrenica”. A Srebrenica han passat vint anys, però encara busquen cossos dels morts a la massacre. El passat encara pesa.

Als Estats Units acaba de sorgir una iniciativa que posa en evidència la manca d’informació que tenim sobre l’esclavitud. Sempre poso aquesta qüestió com un exemple del que podem considerar un “exercici de desmemòria”. Aquí ens ha arribat tota aquesta filmografia clàssica americana on apareix l’esclavitud, però no pas la lluita per acabar amb l’esclavitud feta per les mateixes persones negres. Coincidint amb la presidència d’Obama han aparegut algunes pel·lícules que fan referència a l’esclavitud des de la perspectiva del col·lectiu afectat. Abans només hi havia la denúncia implícita o la celebració de l’abolició, per part dels dirigents blancs, d’aquella esclavitud. Però on és la veu dels afectats? Com han pogut processar tot allò les víctimes? On han dipositat els records, el dolor? Sembla que, com en el cas de Srebrenica, on no s’ha reconegut el genocidi, en el cas de l’esclavitud també no s’ha reconegut el crim. Com tampoc no s’ha fet en el cas de la dictadura franquista. Va passar, però no es processa.

Ara ha sorgit un projecte molt interessant en aquest sentit, que he conegut gràcies a que Sato Moughalian, una novaiorquesa d’origen armerni, l’ha penjat al seu perfil de Facebook. Es tracta del The Freedmen’s Bureau Project, que pretén connectar els afroamericans actuals amb els seus avantpassats (www.discoverfreedmen.org), dels quals han perdut la referència i els cognoms a causa de l’esclavitud i la separació de famílies que comportava. Durant la guerra civil americana es va crear The Freedmen’s Bureau per tal d’ajudar als afroamericans alliberats en el seu nou periple com a ciutadans lliures que sovint havien de trobar la manera de guanyar-se la vida i de tornar a refer lligams socials en el nou context. Ara aquest projecte reneix de la mà de diverses organitzacions que s’han posat d’acord per treballar conjuntament en la digitalització d’un milió i mig de records escrits des d’aquella entitat, que permeten resseguir la trajectòria de quatre milions de noms.

Fa un dies un equip d’arqueòlegs de la Universitat de Barcelona han acabat d’excavar a la Cota 287 a Corbera d’Ebre, recuperant les restes dels soldats morts a la batalla de l’Ebre, en una posició que fou defensada per brigadistes polonesos. Encara queden moltes fosses per exhumar i identificar els cossos.

Hi ha memòries doloroses, però molt necessàries. Una bona política de memòria és aquella que permet processar el dolor i compartir-lo. Una mala política de memòria és aquella que només busca la glòria dels beneficiaris dels crims, imposant així una memòria de bloqueig, que és el mateix que una desmemòria, perpetuant així, en el present, l’abús.

↑ Up