Warning: date() expects parameter 2 to be int, string given in /furanet/sites/martarovira.cat/web/htdocs/wp-content/themes/digital-nomad/functions.php on line 228

Warning: date() expects parameter 2 to be int, string given in /furanet/sites/martarovira.cat/web/htdocs/wp-content/themes/digital-nomad/functions.php on line 228
, updated:

Primer el dolor… i després les preguntes

  1. Impotència. Després del sagnant atemptat a parís del dissabte a la nit, és lògic que s’estengui un sentiment d’impotència i dolor entre els ciutadans europeus. Ja no és només una impressió fruit del xoc provocat per tanta violència gratuïta. Ara ja forma part de les declaracions dels caps de govern: això és una guerra i no s’aturarà.
  2. Solidaritat. Els europeus reaccionem solidàriament al que passa a París, a Londres o a Madrid. No podria ser d’una altra manera. El vell continent és casa nostra, per tant, una tragèdia com aquesta ens toca de molt a prop. Però és veritat que el jihadisme té com a principal focus d’acció els mateixos països àrabs, on els atemptats contra la vida de civils són malauradament el pa de cada dia. Estan en guerra des de fa molts anys, amb tot el que això comporta: desplaçats, barbàrie, destrucció de l’economia, de les institucions… Nosaltres també hi estàvem, però de lluny, amb intervencions militars que vèiem per televisió. Ara una part d’aquesta guerra ha arribat també a casa nostra.
  3. Estem en guerra. Mai hauríem pogut pensar que, després de la II Guerra Mundial, tornaria a sorgir un moviment reaccionari que atrau els joves cap a una mena de promesa revolucionària sagnat. Doncs està tornant a passar. Les imatges o els relats que ens arriben de la Síria ocupada per l’ISIS, com també ho eren des de l’Afganistan dels talibans, són esgarrifoses i inhumanes.
  4. Les preguntes. És lògic que els ciutadans europeus, que hem estat colpejats per aquesta barbàrie, ens preguntem què està passant, què cal fer, com es pot aturar això. S’ha dit que aquests joves que maten són el fracàs de la integració dels musulmans als països d’acollida. Però això no deixa de ser una simplificació dels fets. Els suburbis de París no són els únics del món on es gesta la llavor de la ràbia o de la pèrdua de referents. Als suburbis de les grans ciutats del món, sigui a l’Àfrica, a l’Àsia o a les capitals europees, hi ha milers de joves que busquen un sentit a una vida plena d’incerteses i d’exclusió social. Però no és això el que ens permet explicar aquest procés de reclutament internacional cap a grups que practiquen la violència extrema, sinó les estructures i les xarxes organitzades que sostenen aquests grups, que s’introdueixen a les ciutats i hi desenvolupen polítiques de captació de nous combatents. Per ser més concrets encara, ens podem preguntar d’on surten les armes, d’on surten els diners amb què es paguen. Quin paper hi fan en tot això els països àrabs rics? Quin paper hi fan els europeus i els americans? Com deia en un comentari a Facebook en Roger Sunyer, “potser faríem bé de seguir abans el rastre de les armes que el de les creences religioses”.
↑ Up