L’entrevista que l’Antoni Bassas va fer a Samuel Aranda és de les que cal fer córrer per les xarxes socials. Rarament tenim l’ocasió d’escoltar qui es posa darrera la càmera, malgrat que sovint la seva mirada ens impacta d’una manera especial a través de les fotografies. Samuel Aranda, un fotògraf jove que ja ha estat premiat pel World Press Photo, va decidir fa anys anar a veure què passa més enllà de la nostra bombolla quotidiana i retratar-ho. Teníem les seves fotos, tenir la seva veu crítica també és una sort.
De l’entrevista val la pena que prenguem nota de la reflexió sobre l’absurda política de contenció dels refugiats que està fent la Unió Europea i els estats membres que malauradament s’estan decantant cap a polítiques excloents. Estem condemnant a la mort i a la penúria milers de persones simplement perquè no voler assumir la responsabilitat que pertoca en el cas d’una emergència humanitària com la que ha provocat la guerra de Síria. Estem disposats a proporcionar diners i ajuda als que han patit un tsunami o un terratrèmol… sempre que no vulguin barrejar-se amb nosaltres.
Com explica Aranda, els estats estan impedint que les persones que busquen refugi puguin valdre’s dels seus propis recursos i alhora engreixant les màfies de contraban de persones. Algú ho pot entendre? Encara s’entén menys la política que ha anunciat Dinamarca, de requisar els béns personals de les persones refugiades, en un tracte que recorda les polítiques de segregació racial. Què espera que facin els refugiats a Europa: viure sempre dels subsidis, reclosos i tractats com a éssers inferiors? No només estem impedint que tinguin una vida millor i que participin a la societat que els acull aportant-hi allò que tenen (recursos, talent i esforç), sinó que d’aquesta manera estem minvant les possibilitats que puguin contribuir a reconstruir el seu país quan s’acabi la guerra (tan de bo sigui aviat).