A mesura que internet ha anat esdevint el mitjà de transmissió d’informació preferent, la qüestió dels seus usos educatius apareix de forma reiterada, adés amb una preocupació que busca esvair l’amenaça, adés amb la vocació entusiasta del sector minoritari del professorat que coneix com utilitzar el mitjà. És sobretot a l’educació secundària on trobem grans resistències i prevencions, com també els pioners de l’ús d’internet amb finalitats educatives, que impulsen projectes com Espurna. L’esforç del Departament d’Ensenyament per portar la internet a les escola ha creat bones iniciatives com el portal Edu3.cat, compartit amb la CCMA, o el gran projecte de digitalització dels llibres de text, de dubtós resultat. I sense que haguem resolt encara la relació entre educació i internet, el repte ha arribat amb força a la universitat.
Després d’uns quants anys fent docència a la UOC, aquest és el segon any que torno a fer classes en una universitat presencial. El que m’ha sorprès és que tots els usos d’internet estan previstos, tots menys el canvi en les formes d’ensenyar. Els estudiants poden trobar tota mena d’informació al web de la universitat, tots els programes de les assignatures (pla docent), els correus del professorat, la manera d’enviar els treballs, etc. El professorat fa tota la gestió vinculada a la docència (continguts de l’assignatura, informació sobre els treballs, posar notes, tutories, etc.) a través d’internet. Però internet no ha servit perquè canviem gaire la nostra manera de treballar els continguts ni la docència. Com a molt, hem passat a utilitzar de forma més o menys general les presentacions en power point a l’aula, i utilitzem més els recursos àudiovisuals gràcies als equipaments de què disposem avui.
Però l’ús d’internet no representarà realment una innovació per a la docència universitària fins que no aprenguem a fer servir la xarxa amb els nostres estudiants. No tenim un mètode i no els orientem per fer-ne un ús adequat. Potser saben trobar-hi uns apunts, però potser no saben utilitzar un diccionari en línia. Un exemple de les conseqüències que té això l’he tingut aquest curs. Vaig proposar als alumnes que plantegessin una sèrie de preguntes sobre l’assignatura que s’haurien de preparar per a l’examen. D’aquesta manera, evitava un exercici merament memorístic i els reptava a resoldre dubtes mitjançant les eines que havia proporcionat l’assignatura.
M’estalvio els detalls sobre les respostes que vaig obtenir a l’examen. Només explicaré que la meitat de la classe es va “empollar” unes respostes penjades en una xarxa social que serveix per aquesta mena de finalitats, promoguda per la publicitat de discoteques i productes de consum juvenil. El més surrealista és que les respostes estaven tan malament que molts estudiants responien millor la part de l’examen que no havien memoritzat que no pas les preguntes que es podien haver preparat abans. Els futurs periodistes, doncs, havien utilitzat una informació sense contrastar.
Tot això em recorda el llibre que ha escrit l’Albert Sáez, subdirector d’El Periódico: El periodisme després de twitter (Edicions 3i4, 2015) i que tinc pendent de llegir. Algú hauria de fer un llibre sobre la docència universitària a l’era d’internet, perquè cal que aprenguem a funcionar amb en aquest nou context. No només encara no en sabem prou, sinó que cal assumir que els alumnes sempre en sabran més que els professors. És a dir, sabran obtenir informació. Però hauria de ser voluntat del professorat ensenyar a gestionar-ne el contingut i el valor que té.
Al marge de la Universitat Oberta de Catalunya, que ha fet del mitjà internet el seu espai docent, amb una estratègia molt clara de treball i unes pautes docents compartides, a la universitat presencial encara no hi ha un debat sobre com utilitzar internet en la docència, ni encara menys una estratègia per compartir criteris entre el professorat. Hi ha alguna pioners, com en Pere Marquès, pedagog i especialitzat des de fa molts anys en l’ús educatiu de les TIC (incloent-hi els recursos multimèdia). Però hi ha molta feina per fer.
La imatge de deseses d’alumnes fent l’esforç de memoritzar informació errònia és surrealista (fins a cert punt divertida), però molt indicativa del que pot passar. És a dir, que tenint les millors eines per a fer que l’alumne sigui el centre del seu aprenentatge, podem acabar reproduint el pitjor patró de l’ensenyament, basat en la memorització de continguts sense més.