Els editors de LaBreu Edicions celebren 10 anys. D’esquerra a dreta, Marc Romera, Ester Andorrà i Ignasi Pàmies | Foto: Laura Basagaña.
Direm que la poesia és un art difícil, de conreu incandescent, que sovint remou silent les mans i el cor de qui la practica. De vegades la callada incandescència esdevé esclat. Per exemple, quan un poeta tan bo i desconegut com Eduard Sanahuja guanya els Jocs Florals de Barcelona. O bé quan l’excel·lent Marc Romera s’emporta el Carles Riba. Mentre això no passa, els poemes d’Eduard Sanahuja, de Rotsckovisk, de Vidal-Conte, de Romera, de Vicens, de Garriga i altres són ben tractats com un tresor. Hi ha qui treballa a hores intempestives, com si fos una pregària, per donar sortida a la cultura d’aquest país. L’editorial Labreu ha fet deu anys de feina constant i abnegada que ha servit per dotar la poesia d’aquest país d’una plataforma que algun dia esdevindrà un cànon.
Diuen que són temps de crisi, però per a la cultura que mouen les noves generacions (i això inclou els “veterans” per descobrir) la precarietat és una marca de naixement i no s’esborra. I malgrat tot hi ha qui aboca les energies a donar sortida al tresor més preuat de la nostra llengua, la literatura. I ho fa amb un gran nivell d’excel·lència, com si els hi anés la vida. Perquè sí, perquè han decidit dedicar-hi la vida. La gent de l’editorial Labreu fa deu anys que va iniciar aquesta aventura i el resultat és difícil d’igualar, per la consistència i la bona qualitat del seu catàleg.
La cultura és tan sovint un bé impagable que exigeix una actitud heroica. Però no estan sols. Penso en altres iniciatives que he vist sorgir o resorgir aquests darrers anys i que em deixen igualment admirada: Cafè Central, Curbet edicions, AdiA, Galerada… I encara coses bones a través de la relació entre poesia i música, com els Recitals a domicili d’Eduard Carmona, la poesia escènica de “Com elles”, inspirat per Mireia Vidal-Conte, o la veu d’Odile Arqué. Són només alguns exemples. N’hi ha més.
Enmig de tot això, però, l’editorial Labreu ha esdevingut un referent, una bandera de la cultura indomable als criteris de mercat o d’allò que és subvencionable. Per això cal treure’s el barret, fer una reverència i desitjar-los que el seu sigui un camí ben llarg. Per molts anys!