Es pot fer poesia cinematogràficament? ‘Paterson’ com exemple

#terradescudella

Si parlo amb persones del meu entorn, en general, ningú no llegeix poesia. De fet, tothom té una relació força traumàtica amb la poesia. Alguna cosa no va bé a l’escola quan tantes persones recorden la seva iniciació a la poesia com un mal tràngol! Al nostre país, la poesia viu en una mena de món propi, que es troba molt lluny del consum cultural del català mitjà. Potser això té a veure amb la mena de consum literari que fa el català mitjà (aquest és un tema llarg), que no pas amb la poesia. Però, per molt bons poetes que tinguem, per molt que la poesia visqui un moment esplèndid aquí i a molts països, no arriba al gran públic.

Resultat d'imatges de paterson poems

Si parlo amb persones del meu entorn, en general, ningú no llegeix poesia. De fet, tothom té una relació força traumàtica amb la poesia. Alguna cosa no va bé a l’escola quan tantes persones recorden la seva iniciació a la poesia com un mal tràngol! Al nostre país, la poesia viu en una mena de món propi, que es troba molt lluny del consum cultural del català mitjà. Potser això té a veure amb la mena de consum literari que fa el català mitjà (aquest és un tema llarg), que no pas amb la poesia. Però, per molt bons poetes que tinguem, per molt que la poesia visqui un moment esplèndid aquí i a molts països, no arriba al gran públic.

Tinc clar que la poesia necessita nous entorns on expressar-se. Potser la manera més fàcil és que jugui a fer join-ventures amb les altres arts. El teatre pot ser una bona oportunitat: recitals amb una escenificació adequada (per exemple, Com elles) poden fer que la poesia tingui un format d’expressió més atractiu. Però trobo especialment interessant la relació entre cinema i poesia. Fa molts anys, quan era jove, em va fascinar la pel·lícula El lado oscuro del corazón (1992), d’Eliseo Subiela, perquè la poesia hi apareixia sense complexos. No només el protagonista de la pel·lícula, sinó que hi apareix el mateix Mario Benedetti recitant els seus versos en alemany en un “club de alterne”. Surrealisme poètic.

En un to més místic ara es pot veure (encara al cinema Texas) una altra pel·lícula poètica: Paterson, de Jim Jarmush (2016), que narra la vida quotidiana d’un poeta que és conductor d’autobús. El focus en aquest cas no és el dramatisme poètic descarat de Subiela, sinó una versió new age de la creació poètica, amb uns ingredients que a primera vista poden resultar d’una gran ingenuïtat. Entorns industrials retro mesclats amb cascades d’aigua cristalina, un personatge tremendament bonifaci i insultantment calmat i senzill, que porta una vida perfectament rutinària. El mite del poeta bohemi i maleït queda descartat. William Carlos Williams, que apareix a l’obra com el poeta de referència, la font d’inspiració, també n’és l’homenatjat. Ell també va dur una vida “normal” com a metge a New Jersey mentre creava la seva millor poesia. El més aconseguit de la pel·lícula és sens dubte la posada en escena del moment creatiu. Veure com raja la poesia del cap del conductor d’autobús és sensacional. Els poemes són originals. Han estat escrits expressament per a la filmació per Ron Padgett. Són quatre poemes que marquen absolutament la cadència de la pel·lícula i aconsegueixen transmetre amb una elevada intensitat la força de cadascun dels quatre poemes. Bravo per Jarmush.

Un consell: mireu-la en versió original. La traducció espanyola li fa perdre tot l’encant aconseguit amb la veu d’Adam Drive.

Etiquetes:  , ,