Totes les entrades de Marta Rovira Martínez

Pla d’Adolescència i Joventut de Barcelona 2017-2021

El dia 6 de juliol es va presentar el nou Pla d’Adolescència i Joventut de Barcelona 2017-2021. No vaig poder assistir a l’acte, però em va fer molta il·lusió que l’Alícia Aguilera m’esmentés en la presentació. La veritat és que treballar amb ella i tot l’equip del Departament de Joventut de l’Ajuntament de Barcelona en l’elaboració d’aquest pla ha sigut una experiència molt estimulant. L’Alícia és d’aquelles persones que encomana entusiasme les 24 hores del dia, un entusiasme que et fa treballar amb tota l’energia.

Una de les característiques del nou Pla d’Adolescència i Joventut de Barcelona 2017-2021 és que planteja una proposta que procura l’emancipació de les persones joves. Sense deixar de banda les polítiques de promoció, però afegint-hi una mirada que entengui les tendències de les cultures juvenils d’ara. Aquesta mirada culturalista és un dels aspectes més valuosos del nou Pla, ja que posa en valor la manera com els joves afronten el futur, els canvis que proposen i les noves maneres d’enfocar les solucions a vells i nous problemes: des del nou cooperativisme fins a l’art com a forma d’emancipació.

Les polítiques de joventut sovint són un compendi de propostes que giren al voltant de les associacions juvenils. En aquesta ocasió, a més del diàleg amb el CJB, s’ha volgut establir nous mecanismes de treball amb persones joves. El “node” de joves ha buscat persones de diferents àmbits i barris de Barcelona que no estiguin associades i que vulguin implicar-se en el Pla. Així mateix, el Departament de Joventut està explorant diferents vies de treballar amb els joves en cada barri, per tal d’establir un diàleg de baix a dalt.

Tot això té moltes limitacions, com sabem. Les polítiques de joventut difícilment canviaran un context difícil per a les noves generacions pel que fa a l’ocupació i l’habitatge. I és gairebé impossible que incideixin en l’educació. Per tant, els tres pilars de la formació de les trajectòries dels joves queden fora de l’abast d’aquestes polítiques. Tanmateix, l’ambició d’aquest Pla és precisament intentar incidir en aquests tres àmbits reclamant gestos polítics clars per tal d’afavorir l’emancipació de les persones joves. Per exemple, destinant un 30% d’habitatge social als joves, amb un pla propi per a les polítiques d’ocupació juvenil i amb propostes per tal d’abordar les qüestions que afecten les adolescents en l’àmbit educatiu (gènere i fracàs escolar).

No es tracta de tutoritzar els joves, sinó d’oferir un marc de treball al col·lectiu de joves, que pateix certs handicaps pel que fa a la seva incorporació als àmbits de desenvolupament d’una vida plena, però en canvi té molt a dir pel que fa a les noves formes de vida en societat.

Podeu consultar el Pla aquí.

Llengua i política institucional

La Trobada de territoris de parla catalana que es va celebrar els dies 7 i 8 de juliol a Manlleu ha volgut celebrar dues efemèrides: els 40 anys del Congrés de Cultura Catalana i els 50 anys de l’arribada de la flama del Canigó a Manlleu. I ho ha fet generant debat al voltant de la llengua, en quatre àmbits: educatiu, ús social, polítiques institucionals i literatura.

Com a moderadora de la taula sobre l’ús social del català, vaig plantejar la pregunta següent als ponents: quin factor influeix més en l’ús de la llengua, les polítiques institucionals o el factor migratori? Els ponents eren Joan Melià (UIB), Alà Baylac-Ferrer (Univ Perpinyà), Avel·lí Flors (UB) i Joaquim Torres (SOC – IEC). Tots quatre van coincidir que el factor institucional és determinant.

L’arribada de nova població ha fet disminuir el pes percentual del català com a llengua inicial i en l’ús habitual. Però si comptem el nombre de parlants en termes absoluts, aquests s’han incrementat. En el cas del Principat, aquest fet és molt rellevant: el nombre de catalanoparlants d’origen no ha disminuït, ja que la transmissió lingüística familiar es manté en les famílies catalanoparlants i s’hi afegeixen les mixtes i un percentatge (encara petit) de castellanoparlants. En canvi, al País Valencià i la Catalunya Nord la interrupció de la transmissió lingüística familiar és un factor de disminució del nombre de parlants, especialment a les grans ciutats.

Com afecten les polítiques institucionals a aquesta tendència? Segons Avel·lí Flors, les mesures contràries al valencià durant el llarg mandat del Partit Popular al País Valencià van coincidir amb una davallada de més de 20 punts percentuals en l’ús de la llengua (cal tenir en compte el context migratori).

A les Illes Balears, segons Joan Melià, hi ha una incidència clara de les polítiques favorables a l’ús de la llengua, però a mesura que s’alternen governs contraris i favorables, l’efecte de les polítiques públiques disminueix perquè la població rep al llarg del temps senyals contradictoris. El factor més clarament favorable a l’ús del català ha estat, sens dubte, l’escolarització en aquesta llengua. En aquest sentit, es pot considerar que l’augment de l’ús del català amb els fills està vinculat al fet que sigui la llengua vehicular de l’ensenyament.

Pel que fa a Catalunya del Nord, segons Alà Baylac, disposem de les darreres dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics, amb el treball de camp realitzat el 2015. Només un 40% de la població és nascuda al territori. Això ja ens indica com el factor migratori determina el coneixement i l’ús del català. Només un 30% de la població entén bé el català, malgrat que aquesta xifra augmenta al 61% si no s’especifica el nivell. El 20% el pot parlar molt bé, el 10% fa servir les dues llengües, francès i català.

Pel que fa a la transmissió lingüística, aquest és un cas clar d’interrupció. El 10% de la població fa servir el català amb els avis, un altre 10% fa servir les dues llengües; el 5% parla català amb els pares i l’1,5% el parla amb els fills. Les dades són demolidores i l’única esperança rau en la capacitat de l’ensenyament per revertir la situació. Actualment hi ha 10.000 alumnes d’iniciació al català a les escoles nordcatalanes (un 17% de la població escolar) i uns 4.000 que fan l’ensenyament sencer en català (un 8% de la població escolar). Malgrat que totes aquestes dades menen al pessimisme, segons l’enquesta un 80% de la població és favorable a l’ensenyament del català. Així doncs, si hi hagués voluntat institucional per promoure’l, hi hauria un coneixement progressiu de la llengua.

Això és ben visible en el cas d’Andorra, tal com explicava Joaquim Torres, on la majoria de la població és nascuda fora del país, però la llengua oficial és el català. Segons l’enquesta realitzada pel govern andorrà, més del 90% de les persones afirmen que utilitzen la llengua catalana per tractar amb l’administració, un 77% amb els bancs i un 17% als grans magatzems. En la majoria de les famílies castellanoparlants d’Andorra, els pares parlen als fills en català.

Així doncs, segons Joaquim Torres, es poden perfilar tres situacions en l’evolució de parlants del català per territoris: una situació de progrés (Andorra i Principat de Catalunya), una situació intermitja (País Valencià i Illes Balears) i una situació de regressió lingüística (Catalunya del Nord i Alguer).