Totes les entrades de Marta Rovira Martínez

De la metròpoli a la República

debats_metropolitants

Ja s’ha publicat “Debats metropolitans. De la metròpoli a la República”, un llibre que reuneix un conjunt d’articles que reflexionen sobre la relació entre la Catalunya metropolitana i la Catalunya republicana. Com diu Jordi Fexas, promotor del projecte, al pròleg: “Som molts els que creiem que el fenomen metropolità en tota la seva dimensió holística, és a dir, com a fenomen territorial, institucional, econòmic, sociològic, simbòlic-identitari…, no ha estat ractat ni incorporat amb la dimensió, especificitat i cirurgia que caldria en el relat i la proposta política i social del projecte sobiranista”.

El llibre constitueix en si mateix un exercici de debat, que no pressuposa ni prejutja el que pugui dir cadascun dels autors sobre el tema. És una obertura, una proposta de debat, com diu el mateix títol d’aquesta col·lecció promoguda per l’Associació Catalana de Municipis. El món local ha de tenir un discurs sobre el país que aporti una gran diversitat d’angles i punts de vista. Una mirada metropolitana ha d’incorporar el conflicte, perquè la gestió del territori és ple de conflictes. Entre capitalitats, entre valors ambientals i planificació urbanística, entre models de gestió de serveis, entre models de desenvolupament econòmic, entre platges i muntanya… Però finalment, hi ha d’haver un debat, una visió global dels interessos que pugui fer emergir les opcions que pren el país d’una manera oberta i enriquidora.

La Catalunya metropolitana no és la Catalunya-ciutat somiada, sinó un conjunt de barris que viuen a la perifèria d’una gran ciutat, Barcelona, que tira molt, que és cada vegada més gran, més rica i més internacional, més ciutat-estat. La Catalunya metropolitana aspira a ser un país, o més encara, una república. Aspira a decidir i a fer-se sentir, a evitar ser perifèria per ser part de la trama urbana que, gràcies a les ciutats mitjanes, fa de Catalunya un espai prou cartesià per generar un desenvolupament equilibrat. A jugar amb la capitalitat de Barcelona com un pont cap al món, cap al futur, cap a la república.

Tècniques de contradesinformació

El segle XXI és el segle de les dades, de la informació processada o codificada. Però no podem dir que sigui el segle de la comunicació. Mai com ara el relat sobre la realitat havia pogut allunyar-se tant de la informació fidedigne per acostar-se a nivells de propaganda escandalosos. La batalla per la informació ha substituït la lluita per la ideologia, i viceversa. De manera que ara ens trobem en un escenari en què la confiança, aquella vella amiga de la democràcia, ha quedat com una corda al vent, esfilagarsada i a punt de trencar-se, que ja no sosté el camí cap a les altes esferes del poder. Si Georges Orwell aixequés el cap, pensaria que la seva predicció ha quedat superada.

La batalla que espera als catalans que han gosat desafiar tot el poder de l’Estat serà dura i difícil de suportar. Caldrà un gran esforç per contrarestar tanta desinformació i propaganda maliciosa. Malgrat la seva idoneïtat, avui no és un documental sobre la postveritat, el que ens cal mirar, sinó asseuren’s i prendre aire per empassar-nos tot el que s’ha pogut escoltar al Parlament de Catalunya, a comissió d’investigació sobre l’operació Catalunya. El relat que han fet els periodistes Patricia López i Carlos Enrique Bayo sobre la trama de corrupció i d’intoxicació que ha estat actuant (i suposem que actua) per compte de l’Estat contra polítics i persones s’hauria d’ensenyar a totes les facultats de periodisme. Perquè avui, malgrat tot, el aquests periodistes ha marcat amb les línies ben clares els límits de la decència. Sort d’aquesta mena de periodistes, que necessitarem per a les tècniques de contradesinformació que ens han de preservar de l’ona expansiva que se’ns acosta amb pas accelerat. Avui també hem descobert que el nostre Parlament pot arribar a ser el nostre refugi per a la democràcia, resistint malauradament com un castell assetjat.

Es pot fer poesia cinematogràficament? ‘Paterson’ com exemple

#terradescudella

Si parlo amb persones del meu entorn, en general, ningú no llegeix poesia. De fet, tothom té una relació força traumàtica amb la poesia. Alguna cosa no va bé a l’escola quan tantes persones recorden la seva iniciació a la poesia com un mal tràngol! Al nostre país, la poesia viu en una mena de món propi, que es troba molt lluny del consum cultural del català mitjà. Potser això té a veure amb la mena de consum literari que fa el català mitjà (aquest és un tema llarg), que no pas amb la poesia. Però, per molt bons poetes que tinguem, per molt que la poesia visqui un moment esplèndid aquí i a molts països, no arriba al gran públic.

Resultat d'imatges de paterson poems

Si parlo amb persones del meu entorn, en general, ningú no llegeix poesia. De fet, tothom té una relació força traumàtica amb la poesia. Alguna cosa no va bé a l’escola quan tantes persones recorden la seva iniciació a la poesia com un mal tràngol! Al nostre país, la poesia viu en una mena de món propi, que es troba molt lluny del consum cultural del català mitjà. Potser això té a veure amb la mena de consum literari que fa el català mitjà (aquest és un tema llarg), que no pas amb la poesia. Però, per molt bons poetes que tinguem, per molt que la poesia visqui un moment esplèndid aquí i a molts països, no arriba al gran públic.

Tinc clar que la poesia necessita nous entorns on expressar-se. Potser la manera més fàcil és que jugui a fer join-ventures amb les altres arts. El teatre pot ser una bona oportunitat: recitals amb una escenificació adequada (per exemple, Com elles) poden fer que la poesia tingui un format d’expressió més atractiu. Però trobo especialment interessant la relació entre cinema i poesia. Fa molts anys, quan era jove, em va fascinar la pel·lícula El lado oscuro del corazón (1992), d’Eliseo Subiela, perquè la poesia hi apareixia sense complexos. No només el protagonista de la pel·lícula, sinó que hi apareix el mateix Mario Benedetti recitant els seus versos en alemany en un “club de alterne”. Surrealisme poètic.

En un to més místic ara es pot veure (encara al cinema Texas) una altra pel·lícula poètica: Paterson, de Jim Jarmush (2016), que narra la vida quotidiana d’un poeta que és conductor d’autobús. El focus en aquest cas no és el dramatisme poètic descarat de Subiela, sinó una versió new age de la creació poètica, amb uns ingredients que a primera vista poden resultar d’una gran ingenuïtat. Entorns industrials retro mesclats amb cascades d’aigua cristalina, un personatge tremendament bonifaci i insultantment calmat i senzill, que porta una vida perfectament rutinària. El mite del poeta bohemi i maleït queda descartat. William Carlos Williams, que apareix a l’obra com el poeta de referència, la font d’inspiració, també n’és l’homenatjat. Ell també va dur una vida “normal” com a metge a New Jersey mentre creava la seva millor poesia. El més aconseguit de la pel·lícula és sens dubte la posada en escena del moment creatiu. Veure com raja la poesia del cap del conductor d’autobús és sensacional. Els poemes són originals. Han estat escrits expressament per a la filmació per Ron Padgett. Són quatre poemes que marquen absolutament la cadència de la pel·lícula i aconsegueixen transmetre amb una elevada intensitat la força de cadascun dels quatre poemes. Bravo per Jarmush.

Un consell: mireu-la en versió original. La traducció espanyola li fa perdre tot l’encant aconseguit amb la veu d’Adam Drive.