Arxiu de la categoria: Notes

Tècniques de contradesinformació

El segle XXI és el segle de les dades, de la informació processada o codificada. Però no podem dir que sigui el segle de la comunicació. Mai com ara el relat sobre la realitat havia pogut allunyar-se tant de la informació fidedigne per acostar-se a nivells de propaganda escandalosos. La batalla per la informació ha substituït la lluita per la ideologia, i viceversa. De manera que ara ens trobem en un escenari en què la confiança, aquella vella amiga de la democràcia, ha quedat com una corda al vent, esfilagarsada i a punt de trencar-se, que ja no sosté el camí cap a les altes esferes del poder. Si Georges Orwell aixequés el cap, pensaria que la seva predicció ha quedat superada.

La batalla que espera als catalans que han gosat desafiar tot el poder de l’Estat serà dura i difícil de suportar. Caldrà un gran esforç per contrarestar tanta desinformació i propaganda maliciosa. Malgrat la seva idoneïtat, avui no és un documental sobre la postveritat, el que ens cal mirar, sinó asseuren’s i prendre aire per empassar-nos tot el que s’ha pogut escoltar al Parlament de Catalunya, a comissió d’investigació sobre l’operació Catalunya. El relat que han fet els periodistes Patricia López i Carlos Enrique Bayo sobre la trama de corrupció i d’intoxicació que ha estat actuant (i suposem que actua) per compte de l’Estat contra polítics i persones s’hauria d’ensenyar a totes les facultats de periodisme. Perquè avui, malgrat tot, el aquests periodistes ha marcat amb les línies ben clares els límits de la decència. Sort d’aquesta mena de periodistes, que necessitarem per a les tècniques de contradesinformació que ens han de preservar de l’ona expansiva que se’ns acosta amb pas accelerat. Avui també hem descobert que el nostre Parlament pot arribar a ser el nostre refugi per a la democràcia, resistint malauradament com un castell assetjat.

Es pot fer poesia cinematogràficament? ‘Paterson’ com exemple

#terradescudella

Si parlo amb persones del meu entorn, en general, ningú no llegeix poesia. De fet, tothom té una relació força traumàtica amb la poesia. Alguna cosa no va bé a l’escola quan tantes persones recorden la seva iniciació a la poesia com un mal tràngol! Al nostre país, la poesia viu en una mena de món propi, que es troba molt lluny del consum cultural del català mitjà. Potser això té a veure amb la mena de consum literari que fa el català mitjà (aquest és un tema llarg), que no pas amb la poesia. Però, per molt bons poetes que tinguem, per molt que la poesia visqui un moment esplèndid aquí i a molts països, no arriba al gran públic.

Resultat d'imatges de paterson poems

Si parlo amb persones del meu entorn, en general, ningú no llegeix poesia. De fet, tothom té una relació força traumàtica amb la poesia. Alguna cosa no va bé a l’escola quan tantes persones recorden la seva iniciació a la poesia com un mal tràngol! Al nostre país, la poesia viu en una mena de món propi, que es troba molt lluny del consum cultural del català mitjà. Potser això té a veure amb la mena de consum literari que fa el català mitjà (aquest és un tema llarg), que no pas amb la poesia. Però, per molt bons poetes que tinguem, per molt que la poesia visqui un moment esplèndid aquí i a molts països, no arriba al gran públic.

Tinc clar que la poesia necessita nous entorns on expressar-se. Potser la manera més fàcil és que jugui a fer join-ventures amb les altres arts. El teatre pot ser una bona oportunitat: recitals amb una escenificació adequada (per exemple, Com elles) poden fer que la poesia tingui un format d’expressió més atractiu. Però trobo especialment interessant la relació entre cinema i poesia. Fa molts anys, quan era jove, em va fascinar la pel·lícula El lado oscuro del corazón (1992), d’Eliseo Subiela, perquè la poesia hi apareixia sense complexos. No només el protagonista de la pel·lícula, sinó que hi apareix el mateix Mario Benedetti recitant els seus versos en alemany en un “club de alterne”. Surrealisme poètic.

En un to més místic ara es pot veure (encara al cinema Texas) una altra pel·lícula poètica: Paterson, de Jim Jarmush (2016), que narra la vida quotidiana d’un poeta que és conductor d’autobús. El focus en aquest cas no és el dramatisme poètic descarat de Subiela, sinó una versió new age de la creació poètica, amb uns ingredients que a primera vista poden resultar d’una gran ingenuïtat. Entorns industrials retro mesclats amb cascades d’aigua cristalina, un personatge tremendament bonifaci i insultantment calmat i senzill, que porta una vida perfectament rutinària. El mite del poeta bohemi i maleït queda descartat. William Carlos Williams, que apareix a l’obra com el poeta de referència, la font d’inspiració, també n’és l’homenatjat. Ell també va dur una vida “normal” com a metge a New Jersey mentre creava la seva millor poesia. El més aconseguit de la pel·lícula és sens dubte la posada en escena del moment creatiu. Veure com raja la poesia del cap del conductor d’autobús és sensacional. Els poemes són originals. Han estat escrits expressament per a la filmació per Ron Padgett. Són quatre poemes que marquen absolutament la cadència de la pel·lícula i aconsegueixen transmetre amb una elevada intensitat la força de cadascun dels quatre poemes. Bravo per Jarmush.

Un consell: mireu-la en versió original. La traducció espanyola li fa perdre tot l’encant aconseguit amb la veu d’Adam Drive.

La processó de Verges

#terradescudella

Tan comentada i tan desconeguda. El més singular de la processó de Verges de Dijous Sant és la dansa de la mort, els cinc esquelets que ballen anunciant que ningú no se n’escapa. “Nemini parco”, és a dir, la mort no perdona a ningú. Ningú no se n’escapa.

La dansa de la mort és la part més singular de la processó de Verges. La llàstima és que només se’n conegui aquesta part. La imatge s’ha popularitzat. Els carrers de Verges s’omplen hores abans per veure passar el quintet vestit d’esquelets. Dues hores abans, em van dir l’any passat, quan vaig preguntar-ho. Dues hores d’espera!

Però quan vaig buscar informació al web de l’Ajuntament de Verges vaig tenir una sorpresa: precisament dues hores abans de la processó que desfila pels carrers medievals, a Verges s’hi representa la passió de Crist. La processó en versió teatral és el recurs que es feia servir antigament per tal d’evangelitzar la gent, amb un relat proper que amb el temps devia esdevenir prou costumista. Com les passions d’Olesa, de Cervera, com els pressebres vivents i tantes altres representacions dels relats festius, que fan del teatre una forma de relatar allò que es commemora.

Tal com explica el web de la processó de Verges…

La missa es feia en llatí i, per tant, era molt difícil per a la gent del poble poder seguir els manaments eclesiàstics, de manera que el teatre era un bon recurs per a poder ensenyar la doctrina en llengua vulgar, el català, i amb una tècnica teatral més lliure, més popular, més propera al fidel. (www.laprocesso.cat).

La presentació actual es basa en un llibre en vers, escrit el 1773 pel monjo fra Antoni de Sant Jeroni. Però està documentada en un text del 1666 en què es diu que és un costum d’antic. Per tant, és una tradició que ve de lluny. Però com moltes tradicions d’aquest tipus al nostre país, en els anys recents han estat renovades, actualitzades. En el cas de Verges amb un artífex de luxe, el fill il·lustre de la vila, Lluís Llach, s’ha ocupat dels arranjaments de la posada en escena. El resultat és un joc de llums i música que té un efecte força impactant.

El lloc també hi acompanya. La plaça major de Verges té una composició allargada, que ressegueix en part el mur d’un antic palau. Al mig s’hi col·loca un escenari elevat per a la representació, i una platea de cadires a banda i banda de l’escenari per al públic. La música i la coloració i la projecció d’imatges a les façanes de la plaça amb els focus produeixen un efecte molt intens al llarg de la representació.

Un cop acabada, comença la processó pels carrers de la vila. Tampoc no és una processó típica. La processó surt del mateix escenari de la plaça major, amb Jesús portant la creu a coll, escarnit pels jueus. Els actors són els que emprenen la processó des de la plaça major i són seguits a continuació per la dansa de la mort i després pels diferents passos portats a coll des de l’església, cadascun acompanyats per vestes de diferents colors. Al llarg del recorregut es representen també diferents escenes, fins a la crucificció final de Jesús, a la plaça de l’Església.

És una processó llarga, plena d’elements i d’escenes. Quedar-s’hi fins al final demana paciència, combatre el cansament i la son. Cal passar molta estona a peu dret, intentant veure alguna cosa rere el cúmul de gent, suportant els flaixos que constantment es disparen de les càmeres i mòbils (algú hauria de dir a la gent que es poden fer fotos sense flaix!), i sabent que només es podrà observar una part del recorregut de la processó. Però la processó de Verges és realment una de les processons més singulars i interessants que hi ha a Catalunya.

Aquesta mena de representacions religioses, a Catalunya, viuen una certa esplendor. Arreu d’Europa també n’hi ha, de representacions de la passió, també amb una gran tradició. Però a Catalunya, com a excepció, aquestes representacions no són promogudes exclusivament per l’Església, sinó que s’han convertit en una mena de festes populars i tradicionals. Les representacions de la passió es van treure fora de l’Església amb voluntat evangelitzadora, però l’Església en perdé el control i esdevingueren tradicions populars. S’han secularitzat pel que fa a l’organització. Hi participa tot el poble. Com també es van fer cíviques (perdent del tot el caràcter religiós) les festes patronals, convertides avui dia en festes majors.

Avui formen part del que anomenem ‘cultural tradicional i popular’ (folklore) i constitueixen un fort atractiu turístic. Un turisme que ha convertit les tradicions en espectacles. Això és un perill i alhora una sort. El perill és que l’espectacle acabi fent perdre la personalitat de la representació, allò que la fa més autèntica (com denuncien els especialistes en aquests temes més ortodoxos). La sort és que dóna valor a allò que es fa des de fa moltíssims anys, de manera voluntària i amateur, per part de la gent del poble. Potser és aquest turisme de processó el que està empenyent noves generacions a participar en activitats de cultura popular i tradicional i ajudant a que guanyi consideració social.