Arxiu de la categoria: Notes

La paradoxa de la masculinitat al segle XXI

Ja fa uns quants anys, el 1999, des de l’extingit Programa de Coeducació de l’Institut de Ciències de l’Educació, vam participar en un projecte europeu de recerca sobre “les masculinitats en l’adolescència”, el Projecte ARIANNE amb Xavier Rambla i Amparo Tomé. El projecte es plantejava analitzar com influïen les pautes de gènere en els nois a l’hora de conformar els seus valors i les seves expectatives educatives en l’adolescència. Aleshores ja vam observar que hi havia una diferència molt gran entre els nois i les noies, especialment en els estrats socials més baixos a l’hora de construir les seves expectatives educatives. Podríem resumir-ho en el fet que ells estaven més orientats al treball, i elles, més orientades a l’estudi (resumint molt).

També vam poder fer alguns estudis en paral·lel sobre agressivitat i adolescència, dels quals en van sorgir un article amb Roger Martínez, i un altre a la revista Cuadernos de pedagogía. Eren articles que sorgien d’un treball d’un parell d’anys que implicava alhora recerca i assessorament al professorat, en processos de recerca-acció. Aquests processos d’assessorament em va servir per desenvolupar pautes de treball amb el professorat, publicades a Quaderns de Coeducació.

Gairebé vint anys després, els estudis sobre gènere i educació reflecteixen una diferència molt gran entre el percentatge de nois que es graduen a l’ESO, en comparació amb el de les noies, que és força més alt. Aquesta diferència és comuna a molts països. De fet, podem parlar d’un fenomen mundial, tal com mostrava una notícia de The Economist de 2015, on es mostraven dades sobre el “gap” que es produeix a gairebé tots els països de l’OCDE, a excepció d’alguns.

The Economist

A Catalunya, com a d’altres països, el percentatge de dones entre els estudiants de tercer cicle és més elevat. Concretament, entre els que van fer la preinscripció universitària el curs 2016-2017 hi havia un 56,8% de dones. No és una anècdota. Representa un canvi radical respecte de les pautes socials i les trajectòries educatives dels darrers 50 anys. Només cal mirar la relació entre sexe, edat i nivell d’estudis del cens del 2011 per adonar-se com s’ha capgirat aquesta relació entre gènere i educació al llarg d’aquests anys. Les dones més gran tenen menys estudis que els homes de la seva edat, mentre que les dones més joves superen els homes en percentatge d’estudis superiors.

Edat_sexe_estudis_cens2011

 

Malgrat aquestes dades, les dones tenen més dificultats per assolir carreres professionals sòlides que no pas els homes, o per obtenir el mateix nivell de reconeixement professional i salarial. Només cal constatar que el nombre de catedràtiques universitàries és molt inferior al de catedràtics homes.

Tanmateix, seria interessant que tant els estudis com l’opinió pública comencés a posar el focus en com el gènere afecta el rendiment acadèmic (amb abandonament escolar inclòs) dels homes i les conseqüències que això pot tenir en el seu procés d’integració social. Per dues raons. La primera raó és que pot ser ben bé que aquesta diferència a favor de les dones no tingui la conseqüència esperada en la reducció de les desigualtats en el món laboral i en la vida quotidiana. És a dir, que no produeix necessàriament que les dones assoleixin millors salaris i llocs de treball, ni que comparteixin més les tasques domèstiques. La segona raó és que els estudis indiquen que els patrons masculins dels homes que pateixen fracàs escolar no els porten no els porten pas a superar els rols tradicionals de dominació (o intent de dominació), si no més aviat al contrari. Hi ha una certa relació entre el rebuig a la cultura escolar i el reforç de la masculinitat més enrocada en models tradicionals, tal com ja apuntava Paul Willis en els seus estudis entre els nois de classe obrera dels anys setanta. Només cal veure alguns programes televisius o alguns vídeos per a adolescents que circulen per youtube per adonar-se’n de com està el pati.

I això ens porta a una altra conclusió: el canvi que estan experimentant les dones en el seu procés d’alliberament no està essent compartit, o acompanyat, per un canvi en els patrons del gènere masculí. És més, paradoxalment, quan es pot dir que les dones tenen potencialment més poder per assolir bones posicions socials, s’està produint una reacció cada vegada més hostil des de posicions ideològiques conservadores o de dretes cap a la llibertat de les dones. Una reacció que qüestiona els drets assolits pel que fa a la igualtat de gènere i que s’oposa a qüestions com l’avortament, el divorci, les parelles homosexuals o transexuals, etc. El perill és que la contrareacció a aquesta possible pèrdua de drets respongui només al debat ideològic. Més enllà d’aquest debat cal repensar altra vegada, com s’havia fet a finals del segle XX, com els models educatius estan ensenyant les formes de mostra la identitat masculina en un món cada vegada més complex.

Gaudir la poesia. Com elles

Resultat d'imatges de com elles llibre

 

Mireia Vidal-Conte (ed.), Com elles. Una antologia de poetes occidentals del segle XX. Lleonard Muntaner, 2017

Si es pogués substituir una tesi doctoral per una antologia de textos ben escollits, caldria donar el doctorat a la Mireia Vidal-Conte. (Això seria en un país ideal (potser la República del futur?) on la creació de coneixement no s’hagués de mesurar amb els fòrceps de la burocràcia, sinó amb la revisió subjectiva de qui ha llegit prou per atorgar un judici de valor qualificat.) Algú pot pensar que és fàcil fer una tria de textos poètics d’altíssima qualitat que abastin tot el segle XX i que, a més a més, no formin part dels circuits habituals de lectura, fins i tot entre els experts, perquè les autores en són dones. No és gens fàcil. Sobretot si es busca un resultat d’altíssima qualitat. Concretament, a Vidal-Conte li ha suposat un treball de tota una vida. En això, aquesta antologia, que va néixer com un espectacle poètic (encara podeu encarregar-ne un bolo i gaudir de la interpretació de Mirea Vidal-Conte, Odile Arqué i Marc Romera, amb la posada en escena de Sebastià Portell), s’assembla a una tesi.

També s’hi assembla en la defensa d’una mirada sobre la poesia, com expliquen Marc Romera i la mateixa Mireia Vidal-Conte als pròlegs respectius que fan de marc teòric a la proposta. En el seu estil no-narratiu, Vidal-Conte esculpeix a cops de lletra el seu manifest literari. Un manifest que no ens hauria de passar per alt: la reinvidació de la poesia, no pas de les dones, sinó la poesia de qualitat que passa desapercebuda “només” per la condició femenina de les seves autores. No es tracta d’una reivindicació de la poesia en femení (en genèric i en qualsevol circumstància), sinó que es tracta d’un exercici de recuperació i restabliment de la bona poesia que no ha estat prou reconeguda, menystinguda o simplement desconeguda.

Una tesi serveix per omplir un buit, per resoldre una pregunta, per aportar una nova mirada sobre un fenomen (literari). Com elles ens aporta una nova mirada sobre la literatura, sobre la poesia, i així supera la mitologia tràgica que ha envoltat algunes autores i en la qual sembla haver-se sostingut un interès sovint més morbós que pròpiament literari. Són dones, han patit les conseqüències del patriarcat (fills, silenci, frustació…). No hi penseu en això. Llegiu. Deixeu que Chantal Maillard us faci perdre l’alè tot seguint el fil immens del seu poema “escribir”. O buideu-vos en les  hores llegint i rellegint la complexitat de Felícia Fuster (Algoritmes teixits de binaris…). Planteu-vos davant d’un poema d’Idea Vilariño (“Haberse muerto tanto…”) i admireu-lo. Estremiu-vos amb la cruesa d’Adrienne Rich quan escriu “mentre rasques l’ou enganxat al plat / ressec de l’infant”. Llegiu.

No cal afegir res més. O sí: agrair la complicitat dels traductors que han fet possible el llibre. I de la col·lecció La Fosca, de l’editorial Lleonard Muntaner, que continua donat bons fruits.

 

Muriel i la gran família d’Òmnium

16730157_10212094090337193_6609764619089695992_n
Jordi Cuixart i Ada Parellada

Avui ens hem reunit de nou per homenatjar Muriel Casals a Òmnium. Primer, en l’acte de lliurament de la Medalla d’Or de la ciutat de Barcelona. L’acte s’ha desenvolupat amb placidesa, fins i tot els discursos, com si la Muriel n’entonés la cadència. L’alcaldessa ha introduït l’acte parlant fluixet, com sempre fa ella, però potser avui una mica més. El regidor Pissarello ha parlat amb vehemència de les virtuts de la Muriel, però sense forçar-ne la intensitat. La música; el parlament sempre motivador de Jordi Cuixart; el discurs gens protocolari de la Laia, la filla; els breus apunts de la presidenta del Parlament i del President de la Generalitat. Tot el que s’havia de dir, s’ha dit amb la serenor que permet el pas del temps. Ja no hi ha dolor, ara hi ha homenatge.

I un cop més ens hem trobat a Òmnium com una gran família. Aquella entitat que reivindicàvem com a repte generacional durant uns quants anys (“els joves”, deia la Muriel), s’ha convertit en una família que aplega generacions cada vegada més diverses. Una gran família que ha crescut d’una forma exponencial, i malgrat tot sense deixar de ser-ho. Em sembla que fa un any ens vam adonar que estàvem units per una força invisible, i avui hem donat nom de dona a aquesta força, un nom que quedarà gravat a la sala d’actes de la seu d’Òmnium. Ara tots som una mica de la Muriel, cadascú des de la seva experiència particular i tots des d’un projecte comú, compartint l’enyor d’una veu ferma i plàcida alhora, d’una dona que era caràcter i tendresa al mateix temps. Ara tenim, a més a més, la memòria. Vet aquí la màgia de la vida. Gràcies a la seva memòria, Òmnium encara és més una família. I ens estimem, com demanava sempre la Muriel.

Lluís Llach i Borja Penalba
Lluís Llach i Borja Penalba