Arxiu d'etiquetes: català

Llengua i política institucional

La Trobada de territoris de parla catalana que es va celebrar els dies 7 i 8 de juliol a Manlleu ha volgut celebrar dues efemèrides: els 40 anys del Congrés de Cultura Catalana i els 50 anys de l’arribada de la flama del Canigó a Manlleu. I ho ha fet generant debat al voltant de la llengua, en quatre àmbits: educatiu, ús social, polítiques institucionals i literatura.

Com a moderadora de la taula sobre l’ús social del català, vaig plantejar la pregunta següent als ponents: quin factor influeix més en l’ús de la llengua, les polítiques institucionals o el factor migratori? Els ponents eren Joan Melià (UIB), Alà Baylac-Ferrer (Univ Perpinyà), Avel·lí Flors (UB) i Joaquim Torres (SOC – IEC). Tots quatre van coincidir que el factor institucional és determinant.

L’arribada de nova població ha fet disminuir el pes percentual del català com a llengua inicial i en l’ús habitual. Però si comptem el nombre de parlants en termes absoluts, aquests s’han incrementat. En el cas del Principat, aquest fet és molt rellevant: el nombre de catalanoparlants d’origen no ha disminuït, ja que la transmissió lingüística familiar es manté en les famílies catalanoparlants i s’hi afegeixen les mixtes i un percentatge (encara petit) de castellanoparlants. En canvi, al País Valencià i la Catalunya Nord la interrupció de la transmissió lingüística familiar és un factor de disminució del nombre de parlants, especialment a les grans ciutats.

Com afecten les polítiques institucionals a aquesta tendència? Segons Avel·lí Flors, les mesures contràries al valencià durant el llarg mandat del Partit Popular al País Valencià van coincidir amb una davallada de més de 20 punts percentuals en l’ús de la llengua (cal tenir en compte el context migratori).

A les Illes Balears, segons Joan Melià, hi ha una incidència clara de les polítiques favorables a l’ús de la llengua, però a mesura que s’alternen governs contraris i favorables, l’efecte de les polítiques públiques disminueix perquè la població rep al llarg del temps senyals contradictoris. El factor més clarament favorable a l’ús del català ha estat, sens dubte, l’escolarització en aquesta llengua. En aquest sentit, es pot considerar que l’augment de l’ús del català amb els fills està vinculat al fet que sigui la llengua vehicular de l’ensenyament.

Pel que fa a Catalunya del Nord, segons Alà Baylac, disposem de les darreres dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics, amb el treball de camp realitzat el 2015. Només un 40% de la població és nascuda al territori. Això ja ens indica com el factor migratori determina el coneixement i l’ús del català. Només un 30% de la població entén bé el català, malgrat que aquesta xifra augmenta al 61% si no s’especifica el nivell. El 20% el pot parlar molt bé, el 10% fa servir les dues llengües, francès i català.

Pel que fa a la transmissió lingüística, aquest és un cas clar d’interrupció. El 10% de la població fa servir el català amb els avis, un altre 10% fa servir les dues llengües; el 5% parla català amb els pares i l’1,5% el parla amb els fills. Les dades són demolidores i l’única esperança rau en la capacitat de l’ensenyament per revertir la situació. Actualment hi ha 10.000 alumnes d’iniciació al català a les escoles nordcatalanes (un 17% de la població escolar) i uns 4.000 que fan l’ensenyament sencer en català (un 8% de la població escolar). Malgrat que totes aquestes dades menen al pessimisme, segons l’enquesta un 80% de la població és favorable a l’ensenyament del català. Així doncs, si hi hagués voluntat institucional per promoure’l, hi hauria un coneixement progressiu de la llengua.

Això és ben visible en el cas d’Andorra, tal com explicava Joaquim Torres, on la majoria de la població és nascuda fora del país, però la llengua oficial és el català. Segons l’enquesta realitzada pel govern andorrà, més del 90% de les persones afirmen que utilitzen la llengua catalana per tractar amb l’administració, un 77% amb els bancs i un 17% als grans magatzems. En la majoria de les famílies castellanoparlants d’Andorra, els pares parlen als fills en català.

Així doncs, segons Joaquim Torres, es poden perfilar tres situacions en l’evolució de parlants del català per territoris: una situació de progrés (Andorra i Principat de Catalunya), una situació intermitja (País Valencià i Illes Balears) i una situació de regressió lingüística (Catalunya del Nord i Alguer).

Per què som 10 milions de catalanoparlants

festa major 2013 178

El cas de la llengua catalana és realment extraordinari. No hi ha cap altra llengua que en situacions objectivament tant adverses presenti un dinamisme tan positiu. Efectivament, el  català ha passat d’una situació de persecució a una situació d’hostilitat institucional per part de l’Estat que teòricament l’hauria de protegir. I havent d’assumir un increment demogràfic important provinent de les migracions. Com s’explica, doncs, que el català continuï essent una llengua que incorpora parlants?

Gràcies a l’ingent treball del grup d’investigadors del CRUSCAT en l’anàlisi de les dades estadístiques disponibles, podem tenir una visió general (de tots els territoris de parla catalana) força interessant sobre la llengua catalana. Així, el “VI Informe sobre la situació de la llengua catalana”, del 2012, presenta una anàlisi molt interessant, que té en compte les diverses estadístiques disponibles, els indicadors de l’evolució recent de la llengua, els indicadors europeus que ens permeten establir comparacions amb altres llengües, i tots aquells factors que permeten establir causalitats a grans trets sobre la dinàmica de la llengua catalana en termes demogràfics i d’evolució del nombre de parlants.

Segons aquest informe, el català va superar la xifra dels deus milions de parlants el 2012. Tot i que el nivell de comprensió i de capacitat lectoescriptora varia força segons els territoris, globalment, sap parlar català el 72,5% de la població dels Països Catalans, i l’entén el 91,7%. El 52,6% el sap escriure.

Però el més rellevant és adonar-nos de la gran capacitat d’incorporació que té la llengua catalana pel que fa a la població que no la té com a llengua inicial. Així, del total dels 13,6 milions d’habitants dels territoris de parla catalana, només 4,4 milions el tenen com a llengua inicial. O dit d’una altra manera, dels 10,1 milions que el parlen, 5,7 milions no tenien el català com a llengua inicial familiar. Per tant, tal com diu l’informe, als territoris de llengua catalana saben parlar català el 60% dels que no la tenen com a llengua inicial.

Per què som 10 milions?

Una qüestió interessant és per què una llengua com la catalana té aquest poder d’atracció de nous parlants. Cal pensar que un creixement demogràfic com el que hem tingut, que ha comportat un increment en 200.000 nous habitants anuals durant la dècada dels 2000, podria haver produït una minorització de la llengua. En termes percentuals és evident que es produeix una disminució del percentatge de parlants inicials respecte del total de la població per efecte d’aquests fluxos migratoris, però en canvi, segons indiquen les dades disponibles, no es produeix un retrocés en termes absoluts de parlants inicials. I en canvi, com dèiem, es produeix un augment espectacular de nous parlants.

J.M. Tresserras deia en una conferència de fa uns dies, convidat per la Fundació Congrés de Cultura Catalana, que el català és una llengua d’invitació, una llengua electiva. L’explicació d’aquesta elecció per aprendre la llengua catalana té a veure amb diversos factors que faciliten l’adquisició lingüística i la normalització dels usos en àmbits fonamentals de la societat. És a dir, la llengua catalana és un factor de sociabilitat fonamental per als habitants de la major part dels territoris de llengua catalana, i en la major part dels contextos. Malgrat que hi ha contextos i zones del territori amb molts diverses gradacions en l’ús i la presència pública i interpersonal de la llengua catalana, no és una llengua d’un sector de la població, o d’uns àmbits socials molt determinats. Aquesta presència difusa de la llengua catalana en garanteix, doncs, la seva funcionalitat de forma transversal a tots els àmbits i sectors de la societat, malgrat que en certs nivells estigui minoritzada.

 

La importància de les institucions

Hi ha, a més, alguns factors que expliquen el perquè el català es continua aprenent. D’una banda, la importància de les polítiques institucionals per assegurar l’aprenentatge de la llengua. D’entrada cal dir que en una democràcia no podria ser d’altra manera, si partim del reconeixement dels drets lingüístics, malgrat que en això l’Estat espanyol s’ha quedat a mig fer i es troba ara en ple retrocés.

Malgrat l’hostilitat de l’Estat, doncs, l’èxit més gran assolit per la llengua catalana en termes de composició i cohesió socials, és la normalització de l’aprenentatge per part de la població escolar, i progressivament l’adulta (a través dels cursos de català, la televisió, les escoles d’adults…). Posant l’accent en l’aprenentatge s’ha aconseguit per part de les institucions que el català fos efectivament una llengua d’invitació, i que a més adoptés el rol d’una eina a l’abast de tots aquells individus que volguessin fer l’esforç d’adquirir-la. Una eina per a la incorporació a una cultura, però també a una societat que parla en català. I al mateix temps una eina d’arrelament. La via de l’aprenentatge com un procés compartit, i enriquit per la constant implicació de la població catalanoparlant a través del voluntariat, ha promogut una nova forma de legitimitat social de la llengua, a camí entre la institucionalització i la vocació d’integració en un col·lectiu.

 

El poder simbòlic de la llengua com eina d’arrelament

Malgrat que la institucionalització és fonamental perquè una llengua adquireixi prestigi (per exemple, essent utilitzada als mitjans de comunicació de massa, al Parlament, a les institucions públiques, etc.), aquest tret electiu li ha acabat conferint un valor simbòlic molt poderós. La vinculació de la llengua catalana amb una identitat col·lectiva és més que evident. Fins al punt que alguns estudis ens mostren una vinculació afectiva a la llengua per part de persones que no la parlen. Per exemple, persones que van arribar a Catalunya en ple Franquisme i que no van tenir l’oportunitat d’aprendre-la.

Hi ha moltes maneres de ser català, també hi ha moltes maneres de ser catalanoparlant. Alguns sociolingüistes, com François Grosjean, consideren que una persona pot ser parlant d’una llengua a diferents nivells. És a dir, pot tenir-ne un coneixement més aviat passiu o més aviat actiu. Per això no hi ha només un bilingüisme, sinó molts diversos graus de bilingüisme. Una persona pot no parlar català, però pot ser capaç de seguir una sèrie de televisió, per exemple.

Això també explica que l’adquisició de l’aprenentatge no és el mateix que l’adquisició de l’ús de la llengua. Mentre que l’aprenentatge implica sovint una adquisició passiva, l’ús implica desenvolupar més competències, i per tant, alguns dèficits poden dificultar que les persones se sentin segures per iniciar converses en català. Per exemple, viure i treballar en entorns majoritàriament castellanoparlants pot dificultar aquest ús actiu de la llengua, i per tant l’aprenentatge complet que implica. La promoció de l’ús del català a tots els àmbits de la societat facilita, doncs, també que les persones puguin ser-ne parlants actius. O dit d’una altra manera, cal assegurar la competència lingüística de tothom a través del sistema educatiu i de la formació d’adults. Però aquesta competència lingüística no s’adquireix plenament fins que la societat posa l’ús de la llengua a disposició de tothom.

Un futur esperançador

Ja fa molts anys que assistim a un debat entre optimismes i pessimistes sobre el futur del català. Per sort, cada vegada disposem de més dades per poder contrastar les hipòtesis amb els fets. Almenys aquells fets que es deixen copsar amb estadístiques. I les dades ens dibuixen un panorama molt complex, en alguns aspectes negatiu, però en globalment no anuncien pas la mort del català.

D’altra banda, cal dir que des d’un punt de vista d’estricta ecologia, en un món superconnectat, interrelacionat i multilingüe, totes les llengües que no estiguin en expansió acabaran estant en recessió. És a dir, la mobilitat humana és creixent, i per tant, una llengua que va incorporant parlants és una llengua viva. El futur de la llengua catalana no passa, com sovint s’ha pensat, per comptar quants som, sinó per garantir-ne el dinamisme. Una part d’aquest dinamisme el porta la mateixa societat. És a dir, el fet que el català sigui la llengua de relació i de cultura de sectors molt dinàmics de la societat, i que hi exerceixen un clar lideratge, assegura el paper rellevant del català a la societat. Però d’altra banda, aquest dinamisme ha de tenir el suport dels recursos necessaris per continuar assegurant la competència lingüística en català de totes les persones que viuen als territoris de parla catalana.

I això caldrà fer-ho, malgrat que sembli una paradoxa, assegurant la possibilitat de parlar altres llengües, per començar el castellà. Un catalanoparlant no deixa de ser algú que parla també una altra llengua. I potser, en termes ecològics (tal com en parla l’Albert Bastardas), aquest fet pot oferir més garanties de futur que no pas una societat monolingüe, incapaç d’interactuar amb el món i amb la seva diversitat.

El català a les empreses

Catala empresesLa presència del català en el món socioeconòmic és un dels factors que poden contribuir més a la seva promoció, o a l’inrevés, si no hi és present, a la seva invisibilitat social. Hi ha nombrosos elements del món comercial i de les indústries culturals que penetren constantment en la nostra vida quotidiana. La presència del català i la seva imatge com a llengua d’ús està inevitablement lligada a l’estatus que li confereixen la publicitat i les altres formes de comunicació comercial.

L’estudi El català a les empreses. Context, pràctiques i discursos, dirigit per la sociòloga Marta Rovira, se centra sobretot en les grans empreses, les més influents, i aporta dades que permeten l’anàlisi rigorosa d’aspectes contextuals com ara la política lingüística del govern, la mateixa legislació o la pressió que la societat civil ha exercit sobre l’ús del català a les empreses.

Continua la lectura de El català a les empreses