Arxiu d'etiquetes: Catalunya Nord

Les candidatures per al plebiscit des de Perpinyà (3), per Alà Baylac

Alà Baylac Ferrer

Professor, Universitat de Perpinyà

15 d’agost de 2015

Plebiscit. La definició del diccionari (Gran Robert de la langue française) diu el següent : « 1. Decisió, llei votada per l’assemblea de la plebs ; 2. Vot directe del cos electoral per sí o per no, sobre una qüestió, un text que se li sotmet (la noció inclou la de referèndum) ; 3. Vot d’una població sobre la qüestió del seu estatus internacional. » Més enllà de les formes institucionals diverses que pot prendre, explícites i previstes per la llei o implícites i no contemplades pel marc legislatiu, un plebiscit no deixa de ser la resposta d’un conjunt electoral sol·licitat sobre una qüestió precisa que s’ha respondre per sí o per no. En el cas de la perspectiva de la independència de Catalunya, el tema no pot ser més clar (els mateixos antis reconeixen cada dia el caràcter determinant de la qüestió plantejada), el poble i cos electoral concernits són perfectament identificats (els ciutadans espanyols inscrits al cens electoral de l’autonomia catalana) i el procediment és precís i democràtic (eleccions parlamentàries). No cal pas doncs perdre més temps a discutir d’un punt que no té pas cap més interès que el de desviar l’atenció i l’energia dels partidaris de la sobirania catalana.

Els arguments i les candidatures en canvi són essencials. Des de Perpinyà, a fora del marc espanyol tot i formant part de la identitat catalana, se pot tenir una visió més contrastada i neta del dia a dia, del conjunt excepcional de moviments, de les propostes diverses que a l’ocasió de l’evolució recent està experimentant el panorama polític sudcatalà. Sense poder evitar de fer el paral·lel amb la realitat política francesa, com a català del nord podem donar la percepció de l’essència de les diferents candidatures a les eleccions catalanes parlamentàries i plebiscitàries.

Són de dues menes únicament : els partidaris de la independència i els que no la volen. Entre els primers dues candidatures solament són declaradament favorables a la posada en marxa dels mecanismes per aconseguir la independència de Catalunya en els mesos a venir ; són la llista comuna Junts pel Sí i la proposta de la CUP. Els opositors al procés sobiranista són : UDC, PSC, Ciutadans, PP i Sí Podemos. No tots aquests opositors evidentment al·leguen les mateixes raons, ni desitgen fer els mateixos passos després de l’elecció. Però sí que s’acorden a rebutjar el salt cap a la independència. Les posicions varien des d’un desig de més autogovern català (UDC) fins a una oposició resoluda a tota ampliació de l’autonomia (Ciutadans i PP –populistes, dreta i extrema-dreta), passant per matisos de federalisme teòric (PSC-PSOE –socialistes espanyols) i d’autodeterminació borrosa (Podemos i comunistes –esquerra anti-sistema). Totes, però, subordinen aquestes vies a l’acord d’una sobirania espanyola i a l’assumpció d’una majoria política utòpica i inaccessible. La lògica tradicional de les ideologies polítiques tal com se presenten en aquestes opcions, sí que són entenedores pels francesos : des de la dreta fins a l’extrema esquerra són candidatures totes concurrents però oposades a la independència.

L’altra oferta proposada als votants, la que és favorable a la independència, és més complicada de copsar per les mentalitats franceses : unes candidatures sobiranistes i a més a més que ajunten tots els matisos polítics, de la dreta demòcrata-cristiana (Demòcrates per Catalunya) fins a l’esquerra anticapitalista (CUP, dissidents d’ICV), incloent centristes (Convergència Democràtica de Catalunya), socials-demòcrates (socialistes, ERC) i independents i societat civil (ANC,Òmnium). És inconcebible en el panorama francès un tal reagrupament. Només situacions d’extrema gravetat o de circumstàncies excepcionals poden desembocar en aliances polítiques qualificades « d’unió nacional » o « unió sagrada », quan la nació està en perill : Revolució francesa, Guerra de 1914, Alliberació després de la 2a Guerra mundial. El panorama català actual s’assembla efectivament a una situació d’aquest tipus, en què la decisió dels electors i les decisions dels governants (legisladors i executiu) seran determinants per a la supervivència del poble català, per a l’existència de la nació catalana del segle 21. Totes les sensibilitats són proposades (i reunides) en les candidatures favorables a la independència de tal manera que un màxim de ciutadans poden en tota comoditat, en la seua ànima i consciència, respondre favorablement a la qüestió essencial, la nacional, tot tenint garantia que les seues sensibilitats polítiques seran representades al parlament.

Les eleccions constituents que seguiran en l’etapa de naixement de la república catalana (com passa després de tots els períodes constituents de països democràtics) tornaran a la normalitat de la competència ordinària entre partits concurrents de l’arc parlamentari convencional esquerra-dreta. Molt segurament el paisatge polític català haurà experimentat una recomposició important com és lògic en un context institucional nou. Però la maduresa de la societat catalana, la seua tradició parlamentària secular i la voluntat serena de la ciutadania garanteix una normalització ràpida i un retorn (a alguns, els sabrà greu) inevitable a la competència electoral clàssica. La pugna per un govern de dreta o d’esquerra, per una política econòmica i social més o menys depenent dels principis liberals de la UE i del Banc Cenral, per la qüestió del deute i del dèficit pressupostari, tornaran a ser realitat ben aviat però en un marc institucional català.

 

La República Catalana des de Perpinyà : factor d’estabilitat i seguretat a Europa (2), per Alà Baylac

Comparteixo el text sobre la independència de Catalunya escrit per Alà Baylac aquí, continuació de l’anterior. Això no vol dir que comparteixi el 100% de la seva anàlisi. Però em sembla interessant difondre’l.

8 d’agost de 2015

Vist des de Perpinyà, una República Catalana al sud de l’Albera constitueix en l’actual panorama d’inestabilitats i vacil·lacions europees, un factor de tranquilització i de consolidació de la democràcia, de la potència i de la seguretat. Molts arguments esgrimits pels partidaris del no a la independència (PP, Ciutadans, UDC, PSC, Sí que Podemos) tenen com a sol objectiu fer por als electors. Contràriament a les afirmacions de les variades cassandres que prediuen el pitjor, els punts al·ludits per tal d’inquietar els indecisos, tots són positius per tothom.

Les persones que legítimament se senten espanyoles, en una república catalana, continuaran de sentir-se’n. Potser més i tot. I no passarà res. Ningú els privarà de la seua identitat, senzilla o plural. L’avantatge és que podran gaudir de doble passaport, i de la seua condició de triple ciutadania. Tindran nacionalitat catalana, és clar. També continuaran tenint DNI espanyol ; la nova República ni voldrà, ni podrà retirar-los-la. I seguiran sent ciutadans de la Unió Europea, amb tots els drets i avantatges que això comporta. I quan parlen de « fronteres » com a  « noves barreres », no es pot pensar en res més que en un argument especiós i enganyador : no hi ha cap lloc del món on la llibertat de circulació (acords de Schengen) i els objectius d’edificar un espai comú siguin tan favorables i efectius per als viatgers, els empresaris i el conjunt dels ciutadans com a Europa. Ningú pot donar un exemple de mesura que hagi dificultat o impedit la circulació de mercaderies, capitals, electors i ciutadans al si de la Unió Europea en els darrers cinquanta anys. Tot al contrari.

La República Catalana permetrà un reforçament de les relacions amb Espanya. No solament no se « trencaran lligams » (per utilitzar el vocabulari amenaçador però fals dels opositors al sí), sinó que l’interès d’ambdós bands continuarà sent de dialogar, normalitzar i aserenar actituds, com també ampliar intercanvis i col·laboracions. En tots els àmbits. L’actual (i des de fa segles) realitat de la relació entre Catalunya i l’Estat espanyol és d’enfrontament permanent, crispacions, retrets encreuats, recels i acusacions mútues. El nou estat català i la nova Espanya posaran immediatament en marxa una cooperació estreta (i profitosa) en els camps comercial, econòmic, cultural, diplomàtic. A Europa, la riquesa, la potència i el benestar van de bracet amb la integració de partenaris amb igualtat de drets. No és cert que se trenqui res ; la independència enforteix i consolida relacions. Es podria pensar fins i tot en un futur ANDESCAT, com un BENELUX del sud.

Incertesa, incògnita, perill del buit són altres paraules del camp del NO i que, legítimament, generen temença i immobilisme. Res de més allunyat de la realitat que de pensar que no sabem què podrà passar. Encara une vegada, la Unió Europea de la qual tots formem part, és la millor garantia de seguretat i certituds de cara al futur. És l’espai més democràtic i lliure del món, on tot sempre comença i acaba amb negociacions i consensos. Fins i tot quan els membres no estan d’acord, continuen dialogant per acabar trobant solucions. El nou estat serà doncs objecte de diàleg, de pactes, de discussions i finalment trobaran la fórmula per continuar fent camí en benefici de tots plegats. A més ens situem en un dels punts més rics del planeta. La qual cosa significa quantitat de programes i recursos destinats als membres de la Unió. És a dir, més mitjans i instruments als quals podran pretendre els ciutadans catalans per assegurar el seu benestar i desenvolupament. Si fins i tot grecs, xipriotes, irlandesos han acabat obtenint l’ajut de la família europea.  Sense comptar que catalans (i espanyols) tindran més veu a les instàncies de Brussel·les per defensar els seus interessos. O sigui que la independència catalana significa reduir les tensions, desmentir les pors i reforçar la confiança en el futur.

Com més siguin els membres, més forta i competent serà la Unió. L’adveniment de la República Catalana representarà una consolidació de la UE. Constituirà un precedent excel·lent de reglament democràtic i pacífic per l’interès comú d’un conflicte que coïa des de feia massa temps. Resolta la qüestió catalana, Europa serà més rica d’un prolema tancat democràticament. La resolució del tema constituirà una mostra (més) de la determinació i de la capacitat de la Unió per tractar i solucionar altres temes candents. Més experiència, més solidesa, més maduresa són els beneficis que la UE treurà de la independència catalana.

Un altre espantall agitat sense fonament és la qüestió financera. La Catalunya independent disposarà de més diners, de més impostos (els seus), de més finançament, de més recursos que l’autonomia d’ara. No cal insistir en el desequilibri fiscal que avui perjudica els habitants de Catalunya. En el futur cap jubilat, ni cap persona amb necessitat no ha de témer el canvi. Al contrari. La millora de la situació econòmica implicarà automàticament un progrés de l’estat del benestar i un enriquiment global. I l’amenaça de fer fora el nou estat de la UE no és realista. Si Europa ni tan sols s’ha volgut separar de Xipre o de Grècia… La lògica de la Unió europea és precisament la construcció, no la destrucció, d’un espai cívic i econòmic comú. La UE no té cap interès a bandejar un territori tan important com Catalunya, ni ho deixarà fer mai. I individualment, tots els actuals espanyols són ciutadans europeus. Cap mecanisme existeix per negar la ciutadania a habitants que ja la tenen. Com tampoc és realista pensar que Espanya treuria la nacionalitat als actuals habitants de Catalunya.

Entre les amenaces que s’evoquen, hi ha l’espectre d’una hipotètica « fractura social ». El contrari passarà, és l’invers que estem constatant des de fa anys i mesos. Malgrat una crisi econòmica greu, malgrat una política espanyola d’austeritat rigorosa que colpeja de ple els més desheretats i fràgils (i no parlem de la corrupció…), la societat a Catalunya ha fet mostra al llarg de molts mesos i anys de responsabilitat, d’unió i d’altruïsme davant de reptes i dificultats. Les repetides manifestacions mil·lionàries més importants d’Europa, els moviments civics transversals exemplars, les candidatures plurals i comunes, els partits d’esquerra de base popular i desinteressada, el consens i la normalitat lingüística, tot ensenya un panorama de país adult i que té consciència de l’interès nacional.

Davant de l’avenç inexorable del calendari, se repeteixen fórmules que ja no són arguments : « la independència és impossible, la república catalana és una utopia ». Quan entrem en el domini de la fe, ja no cal discutir racionalment. Però sí que, per als qui reflexionen al fonament de la creença, pot ser útil recordar fets. Caiguda del Mur de Berlín el 1989, reunificació d’Alemanya el 1990, desintegració de l’URSS el 1991, entrada de Croàcia a la UE el 2013. I podríem allargar la llista. Qui no hagués rigut dient que era impossible o utòpic ? La independència catalana és simplement un cas ordinari més d’un territori que arribant a la majoria d’edat i, com tants altres llocs del món, assoleix lògicament i democràticament, la seua independència. El fet de ser immersos en aquest esdeveniment històric major no ens ha de fer perdre la lucidesa.

La independència catalana per ajudar Catalunya Nord, per Alà Baylac Ferrer

Reprodueixo aquí el text que m’ha enviat el professor de la Universitat de Perpinyà, Alà Baylac Ferrer, sobre el moment polític que viu Catalunya. 

La independència catalana per ajudar Catalunya Nord, per Alà Baylac Ferrer

Quan falten poc menys de dos mesos per a les eleccions, me decideixi a escriure alguns apunts per mirar de participar a un exercici democràtic històric i perquè les seues conseqüències seran decisives per als catalans del nord, malgrat que en matèria d’identitat catalana no tenim ni dret, ni vot, ni al nord, ni al sud. Des de la distància, a fora del marc espanyol, potser se distingeixen més bé línies essencials de tot el procés. Per això vull expressar i difondre el que me sembla capdal per al futur, tant al sud com al nord de l’Albera.

Expressi com a català del nord, l’enorme esperança que suscita la perspectiva que per primer cop en molts segles, una entitat de primer ordre com és un estat, pugui representar i secundar una identitat que ens és comuna. Moltes persones a Catalunya Nord, de manera explícita o més callada, donen suport i sobretot confien en la decisió dels electors sudcatalans per concretar una república catalana. Quantitats de catalans de ciutadania francesa anhelen una Catalunya plenament sobirana. Se senten orgullosos de llur catalanitat i seran immensament agraïts als electors del Principat d’expressar en un vot democràtic i històric llur determinació a tirar endavant un país normal, amb veu i vot entre les nacions del món. Les veus nordcatalanes, sovint inaudibles o massa tímides, volen ser un argument suplementari al plebiscit del 27 de setembre, per aconseguir un estat català.

Una república catalana serà un gran ajut per Catalunya Nord. Un ajut moral, un ajut econòmic, un ajut lingüístic. Des de la independència, la catalanitat avui dia fragilitzada per l’omnipotència francesa podrà expressar-se més clarament. La identitat catalana, al sud és clar però també al nord, gaudirà d’una potència ordinària, de les estructures normals, les d’un estat, per existir i reivindicar la seua cultura per ara ocultada. Encara que sigui per procuració, els catalans del nord es beneficiaran de l’existència d’una ciutadania, una cultura, una llengua, un país, normals. És més comprensible per França l’expressió d’una llengua i d’un poble en un context ordinari, el d’un país, que les reclamacions permanents, ambígües i poc entenedores d’una nació sens estat. I els catalans del nord de la frontera constituiran sempre un altaveu, un repetidor i un aliat de cara a tot Europa per les posicions i les demandes dels catalans del sud.

Una Catalunya independent representarà un incentiu, una empenta per al desenvolupament econòmic de Catalunya Nord, actualment classificada entre els territoris més pobres i subdesenvolupats de França. La sola potència econòmica sudcatalana, alliberada a més a més del llast espanyol, per la proximitat, pel dinamisme, tant el propi com el de país nou i en construcció, per al territori veí més directe, equivaldrà a un ajut, a una incitació com mai n’ha pogut beneficiar. Indirectament, la consideració de París per al petit departament català al fons de l’Hexàgon, mai serà tan important, gràcies a la nova situació del sud.

Quant a la llengua catalana, un estat català la convertirà automàticament, segons la terminologia francesa, en « llengua nacional ». És a dir una llengua com les altres, que no s’haurà de barallar més per justificar-se i pretendre a tots els instruments normals de la realitat cultural internacional. El català a Catalunya Nord, de retruc, adquirirà l’estatus de llengua ordinària, reconeguda i indiscutible. Una catalanofonia que impulsi i promogui la normalització (l’expansió dirien els francesos) de la llengua arreu, a l’igual que la francofonia, passaria a ser una situació comprensible i fins i tot interessant des del punt de vista de la defensa de la diversitat cultural que reclama França arreu del món. El català a Catalunya Nord se’n trobaria altament beneficiat.

O sigui que, per aquestes i per altres raons que mirarem de detallar més endavant, creiem important que els catalans amb capacitat de votar el proper mes de setembre sàpiguen que força catalans del nord confien en ells per donar el seu suport a les candidatures que seran decisives per tirar endavant el procés històric de naixement de Catalunya com a entitat sobirana entre el concert de les nacions en el món del segle 21. Des de Perpinyà, prescindint de les ambigüitats i els embolics del context espanyol, aquestes opcions independentistes són dues : la llista comuna Junts pel sí i la llista de la CUP.