Arxiu d'etiquetes: cultura popular

La processó de Verges

#terradescudella

Tan comentada i tan desconeguda. El més singular de la processó de Verges de Dijous Sant és la dansa de la mort, els cinc esquelets que ballen anunciant que ningú no se n’escapa. “Nemini parco”, és a dir, la mort no perdona a ningú. Ningú no se n’escapa.

La dansa de la mort és la part més singular de la processó de Verges. La llàstima és que només se’n conegui aquesta part. La imatge s’ha popularitzat. Els carrers de Verges s’omplen hores abans per veure passar el quintet vestit d’esquelets. Dues hores abans, em van dir l’any passat, quan vaig preguntar-ho. Dues hores d’espera!

Però quan vaig buscar informació al web de l’Ajuntament de Verges vaig tenir una sorpresa: precisament dues hores abans de la processó que desfila pels carrers medievals, a Verges s’hi representa la passió de Crist. La processó en versió teatral és el recurs que es feia servir antigament per tal d’evangelitzar la gent, amb un relat proper que amb el temps devia esdevenir prou costumista. Com les passions d’Olesa, de Cervera, com els pressebres vivents i tantes altres representacions dels relats festius, que fan del teatre una forma de relatar allò que es commemora.

Tal com explica el web de la processó de Verges…

La missa es feia en llatí i, per tant, era molt difícil per a la gent del poble poder seguir els manaments eclesiàstics, de manera que el teatre era un bon recurs per a poder ensenyar la doctrina en llengua vulgar, el català, i amb una tècnica teatral més lliure, més popular, més propera al fidel. (www.laprocesso.cat).

La presentació actual es basa en un llibre en vers, escrit el 1773 pel monjo fra Antoni de Sant Jeroni. Però està documentada en un text del 1666 en què es diu que és un costum d’antic. Per tant, és una tradició que ve de lluny. Però com moltes tradicions d’aquest tipus al nostre país, en els anys recents han estat renovades, actualitzades. En el cas de Verges amb un artífex de luxe, el fill il·lustre de la vila, Lluís Llach, s’ha ocupat dels arranjaments de la posada en escena. El resultat és un joc de llums i música que té un efecte força impactant.

El lloc també hi acompanya. La plaça major de Verges té una composició allargada, que ressegueix en part el mur d’un antic palau. Al mig s’hi col·loca un escenari elevat per a la representació, i una platea de cadires a banda i banda de l’escenari per al públic. La música i la coloració i la projecció d’imatges a les façanes de la plaça amb els focus produeixen un efecte molt intens al llarg de la representació.

Un cop acabada, comença la processó pels carrers de la vila. Tampoc no és una processó típica. La processó surt del mateix escenari de la plaça major, amb Jesús portant la creu a coll, escarnit pels jueus. Els actors són els que emprenen la processó des de la plaça major i són seguits a continuació per la dansa de la mort i després pels diferents passos portats a coll des de l’església, cadascun acompanyats per vestes de diferents colors. Al llarg del recorregut es representen també diferents escenes, fins a la crucificció final de Jesús, a la plaça de l’Església.

És una processó llarga, plena d’elements i d’escenes. Quedar-s’hi fins al final demana paciència, combatre el cansament i la son. Cal passar molta estona a peu dret, intentant veure alguna cosa rere el cúmul de gent, suportant els flaixos que constantment es disparen de les càmeres i mòbils (algú hauria de dir a la gent que es poden fer fotos sense flaix!), i sabent que només es podrà observar una part del recorregut de la processó. Però la processó de Verges és realment una de les processons més singulars i interessants que hi ha a Catalunya.

Aquesta mena de representacions religioses, a Catalunya, viuen una certa esplendor. Arreu d’Europa també n’hi ha, de representacions de la passió, també amb una gran tradició. Però a Catalunya, com a excepció, aquestes representacions no són promogudes exclusivament per l’Església, sinó que s’han convertit en una mena de festes populars i tradicionals. Les representacions de la passió es van treure fora de l’Església amb voluntat evangelitzadora, però l’Església en perdé el control i esdevingueren tradicions populars. S’han secularitzat pel que fa a l’organització. Hi participa tot el poble. Com també es van fer cíviques (perdent del tot el caràcter religiós) les festes patronals, convertides avui dia en festes majors.

Avui formen part del que anomenem ‘cultural tradicional i popular’ (folklore) i constitueixen un fort atractiu turístic. Un turisme que ha convertit les tradicions en espectacles. Això és un perill i alhora una sort. El perill és que l’espectacle acabi fent perdre la personalitat de la representació, allò que la fa més autèntica (com denuncien els especialistes en aquests temes més ortodoxos). La sort és que dóna valor a allò que es fa des de fa moltíssims anys, de manera voluntària i amateur, per part de la gent del poble. Potser és aquest turisme de processó el que està empenyent noves generacions a participar en activitats de cultura popular i tradicional i ajudant a que guanyi consideració social.