Arxiu d'etiquetes: cultura

La cultura generacional

De vegades intento explicar als alumnes que la diversitat cultural no es refereix al color de la pell de les persones, o simplement a la llengua que parlen. De fet, es tracta d’un concepte que es pot referir a qualssevol diversitat de pràctiques i expressions humanes. Però això costa d’exemplificar. Cal trencar primer amb el pre-judici sobre què vol dir “diversitat” i sobre què vol dir “cultura”. Des de la mirada de la sociologia (o de l’antropologia), la cultura no és el teatre, el cinema o la literatura, sinó el conjunt i cadascuna de les pràctiques que generen algun tipus de valor simbòlic en una societat.

Amb un concepte tan ampli de cultura, òbviament serà molt difícil concretar què vol dir “diversitat cultural”, perquè realment qualsevol pràctica d’un grup social (sigui quin sigui) pot divergir de les pràctiques d’un altre grup. Aleshores no ens queda més remei que estudiar-ho, és a dir, de fixar-nos en quines pràctiques tenen els grups socials que observem, com les identifiquen i quins elements simbòlics contenen. I és, de fet, aquí on volem anar a parar els científics socials, oi? A l’estudi del comportament humà, sense prejudicis, i només amb les referències que ens proporciona el bagatge teòric de les ciències socials, a través del qual comptem amb el coneixement de les pautes comunes que s’han anat descobrint en les pràctiques socials.

Però no hi ha gaires estudis que ens ajudin a visualitzar com són les nostres pràctiques culturals actuals, amb dades. Per això he trobat molt útil l’informe del CONCA sobre “La participació cultural de la joventut catalana 2001-2015”, publicat aquest 2016 i realitzat pels professors Antonio Ariño i Ramón Llopis de la Universitat de València. Gràcies a l’estudi podem visualitzar l’emergència d’una nova cultura entre les persones de menys de 35 anys, emmarcada en el món digital. La divisió generacional en el consum cultural és claríssima en aquest aspecte, fins al punt que podem parlar d’una nova cultura generacional. Només cal veure aquest gràfic sobre l’interès.

Captura

Tal com diuen els autors de l’estudi, tenim una societat d’edats. En la nostra societat actual l’edat és un factor de diferenciació molt important, no només en determinades pràctiques culturals, sinó en totes. També és un factor d’estratificació social, si observem la dinàmica del mercat de treball. Val a dir que en l’estudi també podem descobrir que el gènere influeix força en els interessos culturals. Per exemple, les dones són menys usuàries d’internet per a les pràctiques culturals que els homes.

D’altra banda, en l’estudi podem observar l’efecte de les polítiques públiques sobre les pràctiques culturals. No em refereixo a les campanyes, que és difícil d’avaluar-ne l’impacte, sinó al que ha representat la universalització de l’ensenyament formal i la seva extensió fins als 16 anys. Una de les conseqüències que ha tingut és que amb les noves generacions hi ha més lectors potencials. Això pot explicar que el nivell de lectura de llibres en paper és més elevat entre joves que no entre adults, però es tracta d’una lectura motivada bàsicament als estudis. Però més enllà d’aquest ús directament vinculat als estudis, els autors apunten al fet que el capital educatiu influeix directament en la capacitat de les persones per apropiar-se dels recursos i les pràctiques culturals del seu entorn. El problema de l’exclusió cultural no és degut a manca d’accés, sinó a la importància que es dóna a la cultura des d’un marc de referència personal (o si voleu, un habitus). En resum, el gust cultural està modelat per la classe social, com deia Pierre Bourdieu.

En realitat, com hem pogut constatar, el capital educatiu i la classe social mantenen una correlació directa amb tots els interessos i pràctiques culturals estudiats. Ho hem vist en analitzar el concepte nadiu de cultura, atès que la visió humanista i creativa (art, literatura i museus) la defensen significativament les persones amb més nivell educatiu. També el capital educatiu es relaciona de manera directa amb la importància que es concedeix a la cultura: com més capital, més rellevància se li atorga, mentre que en els nivells educatius inferiors, se li concedeix menys significació per a la vida personal (Ariño i Llopis, 2016).

Una cultura al món

Publicat al Cercle de Cultura 09/08/2016

A finals d’aquest 2016, concretament el 8 de desembre, farà 40 anys que es va inaugurar a Barcelona el Congrés de Cultura Catalana, que ja havia estat presentat a l’abril a València, al juny a Perpinyà i a Palma de Mallorca, i al novembre a Andorra. La dimensió amplíssima del Congrés fou un fet inèdit i encara no repetit en la història dels Països Catalans. Més de 12.000 persones inscrites i 1.500 entitats implicades en un procés de debat sobre com havia de ser la societat i la cultura catalana que sortia de la llarga repressió franquista.

Aquell Congrés va posar en relació el món acadèmic amb la societat civil i moltes persones que aleshores, essent molt joves, estaven totalment implicats en la recuperació de les llibertats nacionals, conscients que a la cultura catalana li calia un nou marc democràtic per tal de recuperar i de guanyar normalitat. Aquesta vocació de normalitat va ser la que va dominar en els anys vuitanta i noranta, alimentada d’una banda pel discurs pujolià amb la idea que concebre Catalunya com una mena de nació cultural; i combatuda d’altra banda pels governs del País Valencià i les Illes Balears per tal d’evitar a tota costa la possibilitat d’uns Països Catalans culturalment connectats.

Fem un assaig. Imaginem que ens proposem organitzar un nou Congrés de Cultura Catalana per valorar com ha de ser la cultura catalana avui i demà. El nostre referent ja no seria la democràcia espanyola, oi? El nostre marc autonòmic se’ns quedaria ben segur petit com una cotilla que ens havien posat quan encara havíem de fer la creixença. Cal suposar que si ens proposéssim realitzar una revisió de quins són els valors actuals de la cultura catalana ens caldria comparar-nos amb altres cultures del món, i no pas, com es fa sovint, amb la cultura espanyola o francesa (tot i que en alguns aspectes la cultura catalana no en queda pas malparada).

Aquest exercici, però, seria impossible (o quedaria massa esbiaixat) sense el mateix marc geogràfic que ja va tenir el Congrés de Cultura Catalana. La cultura catalana no es pot entendre sense els Països Catalans. Ni la música, ni la literatura, ni el teatre, ni el cinema en català poden entendre’s només en el marc del Principat de Catalunya. Els anys 1976 i 1977 l’activitat arreu d’aquest territori va ser frenètica. Es van fer 17.000 viatges de punta a punta dels Països Catalans, en una acció inèdita que només comptava amb el suport de la societat civil i els ajuntaments.

El Congrés va marcar les línies del que calia fer per recuperar la normalitat de la llengua i de la cultura. Amb el Congrés es van crear els Consells Populars de Cultura, es va demanar que el català fos llengua oficial arreu i va ser un dels factors clau de recuperació de la consciència nacional arreu. Aleshores, no hi havia, a la societat catalana, una idea clara de les opcions que tenia el català d’esdevenir una llengua per a tots els usos. El Congrés va fer possible concebre el català com una llengua normalitzada, tant a Catalunya com al País Valencià. L’operació política de la transició va impedir que aquesta unitat en relació a la llengua i la cultura tingués continuïtat, relegant-la als àmbits de resistència, totalment deslegitimats durant els primers anys del nou sistema autonòmic, amb conseqüències totalment regressives al País Valencià,  les Illes Balears, la Franja de Ponent. Aquell sistema és posat avui en entredit. La societat catalana ha pres consciència, a tots els Països Catalans, que el vestit s’ha fet petit, com dèiem. Ara només cal que es prengui consciència de la necessitat de sumar tota la cultura catalana, tota la que es fa de Salses a Guardamar, per tal de desplegar-ne tota la seva potència. Des d’aquí cap al món, sense fronteres ni barreres administratives.

Dra. Marta Rovira, presidenta de la Fundació Congrés de Cultura Catalana.

La cultura heroica. Un exemple a propòsit de Labreu

Els editors de LaBreu Edicions celebren 10 anys. D’esquerra a dreta, Marc Romera, Ester Andorrà i Ignasi Pàmies | Foto: Laura Basagaña.

Direm que la poesia és un art difícil, de conreu incandescent, que sovint remou silent les mans i el cor de qui la practica. De vegades la callada incandescència esdevé esclat. Per exemple, quan un poeta tan bo i desconegut com Eduard Sanahuja guanya els Jocs Florals de Barcelona. O bé quan l’excel·lent Marc Romera s’emporta el Carles Riba. Mentre això no passa, els poemes d’Eduard Sanahuja, de Rotsckovisk, de Vidal-Conte, de Romera, de Vicens, de Garriga i altres són ben tractats com un tresor. Hi ha qui treballa a hores intempestives, com si fos una pregària, per donar sortida a la cultura d’aquest país. L’editorial Labreu ha fet deu anys de feina constant i abnegada que ha servit per dotar la poesia d’aquest país d’una plataforma que algun dia esdevindrà un cànon.

Diuen que són temps de crisi, però per a la cultura que mouen les noves generacions (i això inclou els “veterans” per descobrir) la precarietat és una marca de naixement i no s’esborra. I malgrat tot hi ha qui aboca les energies a donar sortida al tresor més preuat de la nostra llengua, la literatura. I ho fa amb un gran nivell d’excel·lència, com si els hi anés la vida. Perquè sí, perquè han decidit dedicar-hi la vida. La gent de l’editorial Labreu fa deu anys que va iniciar aquesta aventura i el resultat és difícil d’igualar, per la consistència i la bona qualitat del seu catàleg.

La cultura és tan sovint un bé impagable que exigeix una actitud heroica. Però no estan sols. Penso en altres iniciatives que he vist sorgir o resorgir aquests darrers anys i que em deixen igualment admirada: Cafè Central, Curbet edicions, AdiA, Galerada… I encara coses bones a través de la relació entre poesia i música, com els Recitals a domicili d’Eduard Carmona, la poesia escènica de “Com elles”, inspirat per Mireia Vidal-Conte, o la veu d’Odile Arqué. Són només alguns exemples. N’hi ha més.

Enmig de tot això, però, l’editorial Labreu ha esdevingut un referent, una bandera de la cultura indomable als criteris de mercat o d’allò que és subvencionable. Per això cal treure’s el barret, fer una reverència i desitjar-los que el seu sigui un camí ben llarg. Per molts anys!