Arxiu d'etiquetes: cultura

Mirar cap a València

IMG_20160423_214452

El dia 23 d’abril passat el valencianisme més desacomplexat va tornar a omplir la Plaça de Bous de la ciutat. N’haurien omplert una altra de sencera. Les entrades es van exhaurir aviat. Setze anys d’espera són molts.

Setze anys en què la ciutat i el país ha viscut amb una constància feridora l’intent d’anorrear la llengua i la cultura pròpies per part del Partit Popular des de les institucions. A València es repiren aires nous, renovats. L’obertura de portes dels palaus públics de la ciutat per part del nou consistori valencià ja és una mostra d’un nou tarannà que s’està estenent a la ciutat. La recuperació del concert a la Plaça de Bous és la celebració apoteòsica d’haver-se tret del damunt aquesta llosa que oprimia qualsevol moviment fora del procés d’espanyolització institucional.

Però ni la reducció de línies d’escolarització en valencià, ni la prohibició de veure TV3, ni tots els altres bloqueigs institucionals i judicials, impossibles d’homologar en una democràcia normal, han fet perdre les ganes de treballar a un moviment d’alliberament nacional que té uns actius importants en la societat civil i el jovent del país. En un context democràtic i de llibertat, les entitats i les persones que prenen la iniciativa per a fer créixer culturalment el país han de tenir espai per desenvolupar projectes, per a seduir la ciutadania, per a donar aire a les ànsies de fer reviure la llengua pròpia. Si hi afegim el compromís obligat de les institucions per a protegir el patrimoni lingüístic i cultural, per a difondre’l a través de l’ensenyament, de les institucions i de les campanyes necessàries, el País Valencià podria viure els pròxims anys una progressiva normalitat reparadora.

El Partit Popular ha estat una força de xoc terrible, que no s’ha aturat davant de res ni ha tingut cap sentit del pudor, del respecte a les institucions ni als ciutadans. La destapada de la corrupció està posant les coses al seu lloc, però no es pot confiar que el problema s’ha acabat. L’hegemonia del PP a nivell espanyol és evident en la gestió que s’està fent de la corrupció: el que hauria provocat un tsunami institucional en qualsevol altre país, a Espanya no ha fet trontollar més que la majoria absoluta de Rajoy. No hi ha hagut alternativa de govern a Madrid. Per tant, encara tenen partit per jugar, encara conserven l’hegemonia. Potser l’Espanya postconstitucional s’acosta, però ja es va veient que caldran fòrceps per fer-la néixer, si és que sorgeix algun projecte que faci néixer res.

Des de Barcelona i València, però, cal que es facin les passes necessàries amb decisió, valentia i convicció, sense deixar-se condicionar per la pressió constant de l’anticatalanisme. Un pas important en aquesta direcció, com ja assenyalava Joan Francesc Mira en el seu article d’El Temps, és que TV3 es torni a veure al País Valencià. El dissabte la Plaça de Bous sencera cridava “volem TV3”. Des de Barcelona seria bo que també es demanés, i que València deixés de ser la ciutat oblidada, la ciutat incòmode on els catalans del nord pensem que ja hi hem perdut el país. A València hi ha molt país que batega. Només cal repassar la llista de músics que van actuar a la Plaça de Bous per adonar-se que València és l’espai social on la nostra cultura es va realment gran, generant nous públics joves, noves formes de modernitzar la cultura d’arrel, creant noves propostes. A TV3 també s’hauria de reflectir tot això, assumint una nova manera de mirar cap a València, que recuperés la normalitat que va intentar establir en el seu moment el Congrés de Cultura Catalana. Esperem que no calgui repetir el clam durant gaire temps.

 

Fotografies: @roviramartinez

Les biblioteques perdudes

S’està acabant l’any 2015, any dedicat a les biblioteques. Ho vam poder celebrar en un concert memorable al gran teatre del Liceu el 2 de novembre passat: Raimon, Guinovart, Humet i Mas (Roger Mas). Amb una presentació estel·lar de Màrius Serra, tot un demiürg de les paraules. L’ocasió s’ho valia.

Les biblioteques són espais de llibertat com va dir el poeta Joan Margarit. Per mi, una llibertat associada a la creació d’un món fet de paraules, que té la virtut de ser posseït per un individu, únic i aïllat en el seu procés de lectura -una lectura absorta que cada vegada és més difícil d’obtenir en aquesta època d’interferències connectades-, i alhora un tresor que pot ser compartit per milers de persones. Les biblioteques són un patrimoni en si mateixes, una mena de repositori de la llengua, un santuari de la memòria cultural col·lectiva.

Les biblioteques també són un lloc de memòria. L’acumulació de llibres és un procés que es produeix al llarg de molts anys, de moltes decisions de compres, de moltes donacions. Per això és tan important que les biblioteques renovin el seu fons com que puguin actuar com a dipositàries i curadores del llegat bibliòfil que el país produeix. Però no és gens clar que aquest llegat que el país va produint a còpia d’esforços individuals d’escriptors, acadèmics, intel·lectuals… arribi a ser integrat fàcilment en la xarxa de biblioteques públiques.

L’aparició de part del llegat (també dels llibres de la seva biblioteca) de Ràfols Casamada als Encants de Barcelona aquest estiu va posar en evidència un fenomen més estès. En la mort del poeta Francesc Garriga la família també s’ha desfet de la seva biblioteca, rescatada en part pels amics, convertits en els autèntics i merescuts hereus del seu llegat cultural. Més d’un amic o persones conegudes del món de la literatura m’han mostrat la seva inquietud per no saber a qui deixar immenses biblioteques, que tenen sempre algun tipus d’especialitat o d’interès. Què se’n farà? Seran els Encants el lloc on aniran a parar tots aquests llibres? Potser sempre ha estat així i fins ara no ens n’havíem adonat. Biblioteques perdudes a punt de convertir-se en material de segona mà.