Arxiu d'etiquetes: democràcia

El vot dels altres

Sotragada forta, la que ha provocat l’elecció de Trump. I això que Vicent Partal ens ho deia tot just fa uns dies: “guanyarà Trump”. No vam tenir temps d’entrar en el detall del per què. O potser és que no en teníem ganes, només esperàvem poder passar per alt el comentari amb la victòria de l’antipàtica Clinton. Però el malson s’ha confirmat.

Mas-Colell recordava en un article a l’ARA que la democràcia és el pitjor sistema polític, llevat dels altres. Molts ens preguntem perquè els nordamericans han votat com a president un home tan execrable des del punt de vista dels valors, les formes i les idees. Costa de trobar algun aspecte positiu en aquesta persona que el pugués qualificar per ocupar un càrrec de representació pública. Mai abans havia esdevingut president una persona que públicament renuncia a la “moral pública”. Ara és el president del país amb més poder del món. I això ens inclou a nosaltres. Per això l’elecció de Trump ha causat estupor i pànic al mateix temps entre nosaltres.

Per això mateix, mai com ara havíem tingut la percepció tan clara de com el vot d’uns altres, en un país que no és el nostre, pot determinar alguns aspectes fonamentals del nostre món, que és el món. Si Bush fill va provocar un seguit de guerres que encara duren a l’Orient Mitjà, què ens deixarà Trump com herència? L’estroncament de les dèbils però urgents decisions per frenar la contaminació i els seus efectes sobre el canvi climàtic? L’increment de la cursa armamentística? L’acceleració del triomf de les idees reaccionàries?

Que el vot d’uns aliens pugui determinar aquestes coses, pot fer pensar que la proposta extravagant que ens plantejava Richard Sennett fa uns dies a l’auditori RBA, convidat per la Fundació Catalunya Europa, potser no ho és tant. Una xarxa de ciutats europees que prenen decisions conjuntes mitjançant referèndums compartits entre els seus ciutadans, creant un nou demos, aliè al concepte d’Estat-nació. Podem deixar l’elecció del President dels EUA en mans només dels nordamericans?

De fet, el mateix podríem dir dels espanyols. Com pot ser que un partit visiblement corrupte pels quatre cantons pugui assolir la majoria parlamentària per governar? Com pot ser que si pleguin els que haurien de fer-li oposició? I el mateix podríem dir dels francesos, dels hongaresos, dels polonesos, russos, etc.

Aquells que aspirem a una democràcia neta, avui estem decebuts amb els electors, i fins i tot ens podem estar preguntant cap on ens porta aquest sistema que anomem democràcia representativa i que viu hores difícils. Potser tan sols ens toca resignar-nos i fer el cor fort, perquè almenys tenim això, encara i malament.

Com deia Max Weber, en política cal fugir dels lideratges fàcils i mantenir la circumspecció que reclama el treball feixuc per tirar endavant la tasca que ens vingui encomanada per les necessitats del país. De vegades cal assumir que «el que queda davant nostre no és pas la florida de l’estiu, sinó en primer lloc una nit polar de tenebra i rigor glacials». La democràcia només de vegades conté moments feliços, però sempre comporta una gran responsabilitat i respecte per la realitat. Per això, com diu Weber, «només aquell que està segur que no quedarà desfet si el món, vist des del seu punt de vista, és massa estúpid o massa vulgar per a allò que ell li vol oferir; només qui està segur que enfront de tot plegat pot dir «malgrat tot!», només aquell té «vocació» per la política.» (La política com a vocació i com a professió, 1919). La democràcia exigeix, més que una fe cega, un treball continuat i esforçat per tal d’assegurar-ne els bons fruits. Cap altre sistema no ens els donarà millor.

Joan Vergés, un llibre necessari

Joan Vergés, La nació necessària. Angle Editorial. Premi Trias Fargas, 2013.

Joan Vergés va guanyar el Premi Trias Fargas 2013 amb un llibre que situa la demanda d’independència de Catalunya en el context de la tradició filosòfica de defensa de la democràcia per als subjecte col·lectius. Si Catalunya és una nació, si aquesta nació té una cultura singular (llengua) que de forma manifesta vol preservar, si la gent d’aquesta nació té el desig d’autogovernar-se i de ser lliure, Catalunya té dret a plantejar la proposta de la seva secessió d’Espanya. Sobretot perquè és evident, i està prou demostrat al llarg del temps, que Espanya no reconeix Catalunya com a nació i que tracta els catalans, en tant que ho són, de forma injusta.

Disposar de bons arguments és disposar de bones eines per aconseguir l’objectiu que anhelem. Però si disposem de bons arguments morals, aleshores, a més a més de bones eines, també disposarem de l’esperit i la força per fer-nos-en dignes.

Joan Vergés ens proposa, en aquest treball, un recorregut pel que considera tres elements bàsics que donen raó de la força moral dels catalans per plantejar la secessió: la nació, la llengua i la democràcia. Per damunt de tot, però, Vergés argumenta que els catalans podem plantejar la nostra llibertat com a argument polític perquè som una nació; necessitem una política lingüística pròpia que defensi la nostra llengua perquè és la llengua d’una nació; i podem contribuir al desenvolupament de la democràcia perquè som una comunitat nacional, és a dir, una col·lectivitat cultural i política.

Partim del convenciment que els catalans només podrem defensar la llengua, exercir el dret a l’autodeterminació i engrandir la democràcia si ens considerem i ens fem valer com a nació.

El llibre de Joan Vergés és un bon exemple del que ha de ser un assaig. Per això m’agrada. No és només un conjunt d’arguments exposats, sinó que tot el llibre és en si mateix un exercici d’argumentació ben travat. Des del principi fins al final. Un assaig filosòfic d’excel·lent nivell. Els text s’hi desenvolupa amb una gran capacitat didàctica, ordenadament, seqüencialment, portant el lector cap a les conclusions que l’autor defensa amb un descabdellament pausat de tots els arguments. Aquests es presenten amb solidesa, amb amplitud de mires i amb la naturalitat de qui sap parlar directament al seu lector, sense subterfugis.

La democràcia arribarà demà?

Princep-Felip-VILLAR-LOPEZ-EFE_ARAIMA20140606_0192_44

Si llegeixen el capítol que Antoni Estradé i Montserrat Treserra han escrit sobre els canvis a la societat catalana contemporània al gran llibre editat per Enciclopèdia Catalana per a commemorar el Tricentenari “Catalunya, nació d’Europa. 1714-2014″ (“Una societat en transformació”), hi trobaran un concepte que explica moltes coses: “les revolucions silencioses”. Fent recompte, com fan ells, dels canvis que s’han produït a la societat catalana en els darrers trenta anys, s’ha produït una veritable revolució: en els rols de gènere, en l’alliberament sexual, en el nivell educatiu de la població catalana, en els moviments migratoris, en la pèrdua de centralitat d’institucions com l’èxercit, l’església, etc.

Uns canvis que s’han produït tant aquí com a Europa. Tal com diuen Estradé i Treserra, “No és estrany, doncs, que les institucions que tradicionalment n’havien estat exponents, com les esglésies, els exèrcits i altres estructures jeràrquiques d’influència patriarcal i autocràtica, perdin pes i protagonisme en el conjunt de la vida social europea. Amb tot, el camí cap a unes formes organitzatives i uns sistemes de decisió que connectin millor amb el nou esperit de radicalitat democràtica és encara farcit d’obstacles”.

Amb l’aprovació de la llei per a l’abdicació de Joan Carles I de Borbó, el Congrés de Diputats s’ha consagrat en la representació lampedusiana d’aquesta incapacitat per al canvi. Mentre el Parlament de Catalunya s’ha convertit en l’exponent d’una sacsejada política que travessa tot l’hemicicle, al Congrés de Diputats senten ploure. I una vegada i una altra els grans partits espanyols i els seus satèl·lits escenifiquen que la seva lectura de la situació política espanyola és del 1978! I no ho dic només per la desfilada de lleis regressives, com pels discursos que pretenen justificar l’immobilisme. Els líders polítics són substituïbles, ja ho hem vist. Sobretot aquells que no responen als moviments que es produeixen a la societat, que no ens saben fer una lectura encertada. El PSOE i el PSC han decidit que davant les demandes de més democràcia, incloent-hi una consulta sobre el futur de Catalunya, salvaran els mobles amb un “ara no toca”. No toca pactar un referèndum, no toca parlar de la monarquia, i no toca renovar la política, i la cançó “proposarem la renovació de la Constitució, algun dia” no sedueix.

És com dir “vostès no es preocupin, que la democràcia arribarà demà. De moment, farem veure que el rei no va nu i que el vestit esquinçat de la Transició es pot recosir”. I què tenia de bo la Transició que ara ens serveixi com a model? Res. Ni tan sols la monarquia. No s’adonen que ens hem fet grans, que la democràcia no necessita estar tutelada per ningú, i que només és sostenible si admet el canvi. La democràcia és això: canvi, renovació, acords. Les tres facetes són imprescindibles. I les revolucions silencioses són les que marquen el rumb.