Arxiu d'etiquetes: gènere

La paradoxa de la masculinitat al segle XXI

Ja fa uns quants anys, el 1999, des de l’extingit Programa de Coeducació de l’Institut de Ciències de l’Educació, vam participar en un projecte europeu de recerca sobre “les masculinitats en l’adolescència”, el Projecte ARIANNE amb Xavier Rambla i Amparo Tomé. El projecte es plantejava analitzar com influïen les pautes de gènere en els nois a l’hora de conformar els seus valors i les seves expectatives educatives en l’adolescència. Aleshores ja vam observar que hi havia una diferència molt gran entre els nois i les noies, especialment en els estrats socials més baixos a l’hora de construir les seves expectatives educatives. Podríem resumir-ho en el fet que ells estaven més orientats al treball, i elles, més orientades a l’estudi (resumint molt).

També vam poder fer alguns estudis en paral·lel sobre agressivitat i adolescència, dels quals en van sorgir un article amb Roger Martínez, i un altre a la revista Cuadernos de pedagogía. Eren articles que sorgien d’un treball d’un parell d’anys que implicava alhora recerca i assessorament al professorat, en processos de recerca-acció. Aquests processos d’assessorament em va servir per desenvolupar pautes de treball amb el professorat, publicades a Quaderns de Coeducació.

Gairebé vint anys després, els estudis sobre gènere i educació reflecteixen una diferència molt gran entre el percentatge de nois que es graduen a l’ESO, en comparació amb el de les noies, que és força més alt. Aquesta diferència és comuna a molts països. De fet, podem parlar d’un fenomen mundial, tal com mostrava una notícia de The Economist de 2015, on es mostraven dades sobre el “gap” que es produeix a gairebé tots els països de l’OCDE, a excepció d’alguns.

The Economist

A Catalunya, com a d’altres països, el percentatge de dones entre els estudiants de tercer cicle és més elevat. Concretament, entre els que van fer la preinscripció universitària el curs 2016-2017 hi havia un 56,8% de dones. No és una anècdota. Representa un canvi radical respecte de les pautes socials i les trajectòries educatives dels darrers 50 anys. Només cal mirar la relació entre sexe, edat i nivell d’estudis del cens del 2011 per adonar-se com s’ha capgirat aquesta relació entre gènere i educació al llarg d’aquests anys. Les dones més gran tenen menys estudis que els homes de la seva edat, mentre que les dones més joves superen els homes en percentatge d’estudis superiors.

Edat_sexe_estudis_cens2011

 

Malgrat aquestes dades, les dones tenen més dificultats per assolir carreres professionals sòlides que no pas els homes, o per obtenir el mateix nivell de reconeixement professional i salarial. Només cal constatar que el nombre de catedràtiques universitàries és molt inferior al de catedràtics homes.

Tanmateix, seria interessant que tant els estudis com l’opinió pública comencés a posar el focus en com el gènere afecta el rendiment acadèmic (amb abandonament escolar inclòs) dels homes i les conseqüències que això pot tenir en el seu procés d’integració social. Per dues raons. La primera raó és que pot ser ben bé que aquesta diferència a favor de les dones no tingui la conseqüència esperada en la reducció de les desigualtats en el món laboral i en la vida quotidiana. És a dir, que no produeix necessàriament que les dones assoleixin millors salaris i llocs de treball, ni que comparteixin més les tasques domèstiques. La segona raó és que els estudis indiquen que els patrons masculins dels homes que pateixen fracàs escolar no els porten no els porten pas a superar els rols tradicionals de dominació (o intent de dominació), si no més aviat al contrari. Hi ha una certa relació entre el rebuig a la cultura escolar i el reforç de la masculinitat més enrocada en models tradicionals, tal com ja apuntava Paul Willis en els seus estudis entre els nois de classe obrera dels anys setanta. Només cal veure alguns programes televisius o alguns vídeos per a adolescents que circulen per youtube per adonar-se’n de com està el pati.

I això ens porta a una altra conclusió: el canvi que estan experimentant les dones en el seu procés d’alliberament no està essent compartit, o acompanyat, per un canvi en els patrons del gènere masculí. És més, paradoxalment, quan es pot dir que les dones tenen potencialment més poder per assolir bones posicions socials, s’està produint una reacció cada vegada més hostil des de posicions ideològiques conservadores o de dretes cap a la llibertat de les dones. Una reacció que qüestiona els drets assolits pel que fa a la igualtat de gènere i que s’oposa a qüestions com l’avortament, el divorci, les parelles homosexuals o transexuals, etc. El perill és que la contrareacció a aquesta possible pèrdua de drets respongui només al debat ideològic. Més enllà d’aquest debat cal repensar altra vegada, com s’havia fet a finals del segle XX, com els models educatius estan ensenyant les formes de mostra la identitat masculina en un món cada vegada més complex.

Les dones que viuen al carrer són les que estan pitjor

Resultat d'imatges de persones sense llar

Fa temps que ho sabem, això. Les dones arriben en una proporció molt més baixa (10%) a viure al carrer, perquè abans han passat per tots els estadis anteriors d’ajuda social i de suport familiar. Per això les dones que es troben en situació de carrer acostumen a estar molt pitjor, en proporció, que els homes. En les dones s’accentua la sensació de fracàs vital, de forat negre d’on costa molt sortit. És estrany que una dona es quedi sense xarxa, però quan això passa, el resultat és terrible. Des del 2015 disposem d’una diagnosi molt ben feta per Albert Sales, per encàrrec de la XAPSLL, sobre el sensellarisme femení a Barcelona.

Arrel d’aquest estudi la XAPSLL va decidir impulsar un grup de treball sobre la situació de les dones al carrer, que ha derivat amb bon criteri en una jornada per parlar de com els serveis d’atenció tracten les dones i per tant fins a quin punt tenen en compte la perspectiva de gènere. La jornada “Perspectives de gènere en l’atenció a persones sense llar” ha reunit un centenar de persones que treballen en l’atenció a persones sense llar i ha servit per posar damunt la taula les condicions amb què les dones accedeixen a aquests serveis i com són ateses.

Tal com ha explicat la professora de la UB, Virgínia Matulic, en la conferència inicial, les dones al carrer són menys però estan en una situació de risc més gran. Una situació que han confirmat a la primera taula rodona, amb la participació de cinc dones valentes que han compartit la seva experiència de sensellarisme. Elles han donat testimoni de la importància que té l’atenció i l’acollida per tal de sortir de la situació de carrer, així com les dificultats amb què es troben. No han demanat serveis específics, però sí una atenció específica per a les dones. Certament, el fet de compartir sostre amb un grup nombrós d’homes, en un alberg o centre d’acollida, pot comportar una situació força incòmode per a les dones, que perden intimitat i se senten sovint assetjades. Com han confirmat els professionals de l’atenció a persones sense llar, la pressió sexual que reben les dones al carrer és molt gran. Fins al punt que gairebé mai van soles, i acaben acceptant la companyia forçada (majoritàriament) d’un company o d’un grup.

La jornada s’ha acabat amb un treball en grups per tal d’oferir propostes de millora que ajudin a introduir la perspectiva de gènere en els serveis d’atenció a persones sense llar. Es pot dir que s’ha iniciat una nova etapa en què les qüestions de gènere s’incorporen definitivament al debat sobre com s’estan atenent les persones que han acabat vivint al carrer. Les causes estructurals, l’economia especulativa del sòl i l’habitatge que ens ha portat a un creixement exponencial de l’expulsió residencial, i a deixar milers de persones literalment sense vida pròpia, potser no es poden abordar fàcilment. La immediatesa ens porta, almenys, a atendre de la millora manera possible les persones que són víctimes d’aquest procés de despossessió i robatori organitzat des dels bancs. Potser no arribarem a atarcar les causes, però no ens podríem anomenar civilitzats si no intentéssim fer el millor per a les persones vulnerables.

Resultat d'imatges de podries ser tu

Amb veu però sense força?

Un altre 8 de març hem escoltat (metafòricament) un clam en favor de la igualtat de drets de les dones, un reguitzell d’iniciatives per posar a l’abast del públic veus de dones, protagonistes femenines de la història o iniciatives en què es demostra el valuós paper de les dones en diversos àmbits de la societat. Gràcies a les xarxes socials virtuals, la campanya de reivindicació del paper de les dones a la societat és potent, visible, coral i participativa. I no és només el 8 de març, sinó tot l’any que la qüestió del gènere i la discriminació es fa present a través de l’acció de persones i entitats.

Podem percebre clarament que ha emergit un feminisme renovat i potent que es fa sentir arreu de les xarxes socials amb opinions crítiques i molt formades sobre els masclismes de cada dia, amb discussions enceses sobre l’ús sexista del llenguatge, en articles d’opinió que ens aporten arguments, en informes com The World’s Women 2015, que tal com explica Anna Ginès en un article a El Periódico, ens donen dades clares sobre la desigualtat que pateixen les dones al món. Arreu la veu de les dones es fa notar més que mai.

Però passen els anys, i a Catalunya no podem pas parlar d’un canvi significatiu en aspectes substancials. Constatem que no hi ha canvis en la desigualtat de salaris, en la feminització de la pobresa, en la violència de gènere, en l’accés a determinats càrrecs o posicions de responsabilitat. Fins i tot podríem dir que es consolida un biaix de classe que es constata clarament quan fem estudis qualitatius sobre la construcció de les pròpies expectatives vitals entre dones amb pocs recursos i les que creixen en famílies de la classe mitjana minvant.

Només en el sector públic, o bé en l’educació universitària, que progressivament han esdevingut àmbits clarament feminitzats, es pot dir que es tendeix a la igualtat. De fet, també és en la política on la presència de la dona ha fet un salt important en els darrers anys, especialment en aquesta legislatura, en la que podem comptar un nombre important d’alcaldesses en ciutats més rellevants del país: Barcelona, Badalona, L’Hospitalet de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet, Berga, Vic, Castelldefels… i ara Girona. I malgrat que destaca com l’aparició d’un nou fenomen, només el 18% dels municipis de Catalunya (172 segons l’Ara) tenen alcaldesses.

Ben mirat, és una situació estranya, perquè les dones mai no havien tingut tanta veu com ara (tantes veus, per ser més exactes). I en canvi, no es veu la força d’un feminisme capaç de renovar la societat amb una proposta de gestió de la diversitat de gènere, de la diferència i la igualtat. Ens trobem en una situació en què hem aconseguit el context per expressar-nos, però no trobem l’oportunitat per establir noves regles socials que afavoreixin l’equitat. En canvi, assistim amb estupor a l’aparició de nous (i vells) moviments polítics i socials que estan promovent de forma oberta una regressió (fins i tot de forma agressiva) dels drets aconseguits per les dones. No parlo només del que passa a l’orient mitjà, sinó del que està venint de la dreta americana i de sectors de la política i la societat espanyola que, quaranta anys després de la mort del dictador, ja semblen irreformables i caminen cap a una nova proposta retrògrada. Cada vegada que un bisbe obre la boca per parlar de les dones, ens convida a fer un viatge a l’edat mitjana.

La modernització dels costums que havia de beneficiar les dones està essent engolida per les amenaces més bèsties: la guerra, la tirania, el tràfic de persones i l’explotació sexual, és a dir, les formes més greus de deshumanització que existeixen. En un món globalitzat en què recula la democràcia hem de pensar que la lluita de les dones al front de guerra contra la infàmia deshumanitzadora, on lluiten les guerreres kurdes, ens hi juguem també l’oportunitat d’un futur amb més equitat al nostre propi país. Mentrestant a València hi posen semàfors amb faldilles. Aquesta és la paradoxa que vivim avui i que hem d’afrontar.