Arxiu d'etiquetes: independència

Entre els Països Catalans i la independència de Catalunya

eines26-portada

 

La Fundació Irla ha dedicat el darrer número de la revista Eines (26) a la qüestió dels Països Catalans. Hi trobareu un article meu parlant sobre com el projecte independentista al Principat pot afectar el projecte dels Països Catalans, si és que n’hi ha. Per mi la idea dels Països Catalans no és cosa del passat, sinó que representa precisament un projecte força novedós en el nacionalisme. Crec que ha estat l’independentisme qui precisament s’ha apropiat aquesta idea com un projecte possible algun dia. I per això no ha de ser estrany que en el moment en què l’independentisme català ha esdevingut hegemònic al Principat, això provoqui canvis en la resta dels territoris o almenys faci possible imaginar certes coses que fins ara semblaven abocades al fracàs.

En tot cas, cal agrair a la revista Eines que hagi obert aquest debat de nou. És d’agrair que la Fundació Irla aposti per obrir un diàleg en aquest terreny. Val la pena llegir en aquest número el diàleg entre Jordi Muñoz i Joan Manuel Treserras, nou president de la Fundació, a més dels articles d’Antoni Rico, Pau Viciano i Carme Gomila.

Podeu llegir la revista en aquest enllaç.

http://irla.cat/publicacions/26-paisos-catalans-ritmes-dun-projecte-compartit/

Incompliment de què?

En quin moment de la pel·lícula s’ha assumit que el Govern o el Parlament de Catalunya s’ha saltat la llei? Ens caldria fer un treball d’hemeroteca per poder observar com des del Partit Popular i des de Ciudadanos s’ha anat promovent com una lletania la idea que a Catalunya les lleis no es compleixen.

Recordo que fa un temps un treballador públic m’explicava la sorpresa dels seus homòlegs espanyols en matèria d’immigració quan els preguntava com aplicarien la darrera normativa (decret, llei o el que fos) aprovada pel govern espanyol. Em comentava com el miraven entre sornegués i mofetes, com qui es mira un que baixa de l’hort. Complir una llei? Tranquil, que farem el que voldrem. També recordo aquell responsable d’una empresa estrangera que venia mobles per a biblioteques i m’explicava amb pena com li havien deixat de pagar des d’ajuntaments espanyols dient-li simplement que la partida ja s’havia gastat en un altra cosa, sense cap respecte pel que implica un pressupost públic. Ell mateix es queixava que a Catalunya trigava molt a cobrar, tot i que ben mirat acabava cobrant…

Els incompliments legals per part de l’Estat espanyol són flagrants, en matèria lingüística (l’article 3 de la Constitució està essent vulnerat), de distribució de competències entre Estat i Generalitat, de lleis aprovades al Congrés de Diputats, de pressupostos, o del que vulgueu. Per no parlar de convencions de drets humans, contra la tortura, contra la discriminació de les persones, entre les quals podem incloure la discriminació per raó de llengua a les altres formes de discriminació contra persones pel color de pell o per la seva situació administrativa.

El pacte d’investidura PP-Ciudadanos pel que fa a la retallada del català a l’escola,  a més d’il·legal, certifica una clara voluntat colonitzadora: és a dir, de governar des de fora i per a aculturar a través de criteris aliens els habitants d’un territori per tal que abandonin la seva cultura i costums, sense que hi tinguin ni veu ni vot. El fet que els altres partits espanyols, que representen postures d’esquerres no combatin això, diu molt de com la cultura de la transició ha establert les regles del joc. La independència de Catalunya, més ben dit, el fet de plantejar si més no autodeterminar-se respecte d’aquest joc de poders que es cou a Madrid, enfosa totalment aquesta cultura de la transició (amb permís de Guillem Martínez).

I nosaltres aquí barallant-nos per si no desobeïm prou…

Tot el que hem après

Excitació general. Els amics i parents envien els seus nervis per whatsapp. Una senyora gran explica a tothom que està molt contenta mentre espera que li tallin el pernil a la xarcuteria del súper: “és que podrem votar ”. El mantra que la gent escampa per donar-se confiança és un “guanyarem” ple de fe i de neguit. La tensió que es viu és més semblant a la d’una final de Champions que no pas als mals auguris d’un conflicte civil, atiats infructuosament. Com totes les calamitats anunciades des de Madrid, mentre tot un exèrcit d’àngels anunciadors distribueix la por per Catalunya buscant víctimes propícies. Sembla el judici final. Però no l’és. Ni tan sols les enquestes semblen satisfer les ànsies de saber si aquest diumenge hi haurà condemna o glòria a l’independentisme. I si ho fan, no són de fiar. Només alimenten expectatives, però no pas certeses.

El que és cert és que el món no s’acabarà, les pensions tampoc. I la vida continuarà més enllà del 27 de setembre, passi el que passi. Però per a molta gent serà diferent. Perquè mentre ens esforçàvem a aconseguir que aquest país pogués decidir sobre el seu futur polític, no ens adonàvem que el procés que ha fet la societat catalana és com aquell camí que en Llach cantava mentre volia anar cap a Ítaca. No només ha canviat l’escenari polític, també podem dir que els ciutadans d’aquest país ens hem fet més savis, o més forts. Aquests darrers dies he vist molta gent, amb opcions polítiques diferents, que creu en el país i en la seva capacitat per establir les bases d’un futur millor. Gent més crítica i més desperta que mai, que té ganes de decidir. Gent que ha après a aixecar la veu.

Sí, en tots aquests anys hem après a recuperar la iniciativa política des de la base, des del carrer, des de les associacions. Hem après a redefinir les velles causes, a sumar-ne de noves. Hem après a ser crítics amb els discursos fàcils. Hem après que la política es pot fer d’una altra manera. Hem après que la mobilització ens fa més forts. Hem après a reconèixer-nos com a ciutadans amb veu i vot. Hem après a voler tenir veu i a voler tenir vot. Hem après a informar-nos, a proposar i a participar. Hem après a col·laborar, a confirmar i fins i tot a estimar-nos com a poble (la vanitat no ofèn si és per desfer-se de  cadenes). Hem donat sentit a l’acció col·lectiva, tal com la definia Josep Anselm Clavé fa més de cent anys: “associeu-vos i sereu forts, instruïu-vos i sereu lliures, estimeu-vos i sereu feliços”.

Votar és un dret, però també un dels gestos de llibertat individual més solemnes que hi ha. Aquest cop ho serà especialment. Però sigui quin sigui el resultat de les eleccions decisives de diumenge, tot el que hem après és el que ja hem guanyat.