Arxiu d'etiquetes: Joventut

Pla d’Adolescència i Joventut de Barcelona 2017-2021

El dia 6 de juliol es va presentar el nou Pla d’Adolescència i Joventut de Barcelona 2017-2021. No vaig poder assistir a l’acte, però em va fer molta il·lusió que l’Alícia Aguilera m’esmentés en la presentació. La veritat és que treballar amb ella i tot l’equip del Departament de Joventut de l’Ajuntament de Barcelona en l’elaboració d’aquest pla ha sigut una experiència molt estimulant. L’Alícia és d’aquelles persones que encomana entusiasme les 24 hores del dia, un entusiasme que et fa treballar amb tota l’energia.

Una de les característiques del nou Pla d’Adolescència i Joventut de Barcelona 2017-2021 és que planteja una proposta que procura l’emancipació de les persones joves. Sense deixar de banda les polítiques de promoció, però afegint-hi una mirada que entengui les tendències de les cultures juvenils d’ara. Aquesta mirada culturalista és un dels aspectes més valuosos del nou Pla, ja que posa en valor la manera com els joves afronten el futur, els canvis que proposen i les noves maneres d’enfocar les solucions a vells i nous problemes: des del nou cooperativisme fins a l’art com a forma d’emancipació.

Les polítiques de joventut sovint són un compendi de propostes que giren al voltant de les associacions juvenils. En aquesta ocasió, a més del diàleg amb el CJB, s’ha volgut establir nous mecanismes de treball amb persones joves. El “node” de joves ha buscat persones de diferents àmbits i barris de Barcelona que no estiguin associades i que vulguin implicar-se en el Pla. Així mateix, el Departament de Joventut està explorant diferents vies de treballar amb els joves en cada barri, per tal d’establir un diàleg de baix a dalt.

Tot això té moltes limitacions, com sabem. Les polítiques de joventut difícilment canviaran un context difícil per a les noves generacions pel que fa a l’ocupació i l’habitatge. I és gairebé impossible que incideixin en l’educació. Per tant, els tres pilars de la formació de les trajectòries dels joves queden fora de l’abast d’aquestes polítiques. Tanmateix, l’ambició d’aquest Pla és precisament intentar incidir en aquests tres àmbits reclamant gestos polítics clars per tal d’afavorir l’emancipació de les persones joves. Per exemple, destinant un 30% d’habitatge social als joves, amb un pla propi per a les polítiques d’ocupació juvenil i amb propostes per tal d’abordar les qüestions que afecten les adolescents en l’àmbit educatiu (gènere i fracàs escolar).

No es tracta de tutoritzar els joves, sinó d’oferir un marc de treball al col·lectiu de joves, que pateix certs handicaps pel que fa a la seva incorporació als àmbits de desenvolupament d’una vida plena, però en canvi té molt a dir pel que fa a les noves formes de vida en societat.

Podeu consultar el Pla aquí.

La cultura generacional

De vegades intento explicar als alumnes que la diversitat cultural no es refereix al color de la pell de les persones, o simplement a la llengua que parlen. De fet, es tracta d’un concepte que es pot referir a qualssevol diversitat de pràctiques i expressions humanes. Però això costa d’exemplificar. Cal trencar primer amb el pre-judici sobre què vol dir “diversitat” i sobre què vol dir “cultura”. Des de la mirada de la sociologia (o de l’antropologia), la cultura no és el teatre, el cinema o la literatura, sinó el conjunt i cadascuna de les pràctiques que generen algun tipus de valor simbòlic en una societat.

Amb un concepte tan ampli de cultura, òbviament serà molt difícil concretar què vol dir “diversitat cultural”, perquè realment qualsevol pràctica d’un grup social (sigui quin sigui) pot divergir de les pràctiques d’un altre grup. Aleshores no ens queda més remei que estudiar-ho, és a dir, de fixar-nos en quines pràctiques tenen els grups socials que observem, com les identifiquen i quins elements simbòlics contenen. I és, de fet, aquí on volem anar a parar els científics socials, oi? A l’estudi del comportament humà, sense prejudicis, i només amb les referències que ens proporciona el bagatge teòric de les ciències socials, a través del qual comptem amb el coneixement de les pautes comunes que s’han anat descobrint en les pràctiques socials.

Però no hi ha gaires estudis que ens ajudin a visualitzar com són les nostres pràctiques culturals actuals, amb dades. Per això he trobat molt útil l’informe del CONCA sobre “La participació cultural de la joventut catalana 2001-2015”, publicat aquest 2016 i realitzat pels professors Antonio Ariño i Ramón Llopis de la Universitat de València. Gràcies a l’estudi podem visualitzar l’emergència d’una nova cultura entre les persones de menys de 35 anys, emmarcada en el món digital. La divisió generacional en el consum cultural és claríssima en aquest aspecte, fins al punt que podem parlar d’una nova cultura generacional. Només cal veure aquest gràfic sobre l’interès.

Captura

Tal com diuen els autors de l’estudi, tenim una societat d’edats. En la nostra societat actual l’edat és un factor de diferenciació molt important, no només en determinades pràctiques culturals, sinó en totes. També és un factor d’estratificació social, si observem la dinàmica del mercat de treball. Val a dir que en l’estudi també podem descobrir que el gènere influeix força en els interessos culturals. Per exemple, les dones són menys usuàries d’internet per a les pràctiques culturals que els homes.

D’altra banda, en l’estudi podem observar l’efecte de les polítiques públiques sobre les pràctiques culturals. No em refereixo a les campanyes, que és difícil d’avaluar-ne l’impacte, sinó al que ha representat la universalització de l’ensenyament formal i la seva extensió fins als 16 anys. Una de les conseqüències que ha tingut és que amb les noves generacions hi ha més lectors potencials. Això pot explicar que el nivell de lectura de llibres en paper és més elevat entre joves que no entre adults, però es tracta d’una lectura motivada bàsicament als estudis. Però més enllà d’aquest ús directament vinculat als estudis, els autors apunten al fet que el capital educatiu influeix directament en la capacitat de les persones per apropiar-se dels recursos i les pràctiques culturals del seu entorn. El problema de l’exclusió cultural no és degut a manca d’accés, sinó a la importància que es dóna a la cultura des d’un marc de referència personal (o si voleu, un habitus). En resum, el gust cultural està modelat per la classe social, com deia Pierre Bourdieu.

En realitat, com hem pogut constatar, el capital educatiu i la classe social mantenen una correlació directa amb tots els interessos i pràctiques culturals estudiats. Ho hem vist en analitzar el concepte nadiu de cultura, atès que la visió humanista i creativa (art, literatura i museus) la defensen significativament les persones amb més nivell educatiu. També el capital educatiu es relaciona de manera directa amb la importància que es concedeix a la cultura: com més capital, més rellevància se li atorga, mentre que en els nivells educatius inferiors, se li concedeix menys significació per a la vida personal (Ariño i Llopis, 2016).

La memòria dels joves

Pere Fortuny, President de l'Associació d'Immolats per la Llibertat de Catalunya
Pere Fortuny, President de l’Associació d’Immolats per la Llibertat de Catalunya

 

Quins referents del passat es transmeten als joves d’avui a Catalunya? En un moment en què es parla més de memòria que d’història, paradoxalment no es parla de com es transmet a les generacions més joves el passat recent. Un passat altament conflictiu que constitueix avui una de les batalles polítiques i ideològiques que travessa les relacions entre diferents sectors de la societat catalana i, de forma més visible, les relacions entre Catalunya i Espanya. Només cal recordar el que va passar amb el recent congrés organitzat en el marc del tricentenari i que portava un títol tan explícit de “Espanya contra Catalunya. Una mirada històrica (1714-2014)”.

Continua la lectura de La memòria dels joves