Arxiu d'etiquetes: llibres

Ressenya a Quimeres: LA MEMÒRIA COM A CAMP DE BATALLA

Arran de La Transició franquista. Un exercici d’apropiació de la història / Marta Rovira Martínez. Barcelona: Pòrtic, 2014

No és aquest un llibre pamfletari, ni justificador o partidista. És un assaig ben fonamentat sobre com s’ha anat construint una memòria dominant de la transició arran d’uns pocs llibres de memòries i algun documental d’èxit televisiu, presentat per Victòria Prego. Rovira, pertanyent a una generació que no la va viure, pretén comprendre la transició sense apriorismes o prejudicis.

Ja sabem com uns pocs personatges aconseguiren erigir-se en narradors, protagonistes i factòtums d’una transició reeixida a la democràcia des del franquisme. Mentre que les lluites locals i diàries o el canvi cultural i de consciència que experimentàvem molts restava en un plànol ben poc visible. Com alguns coneixeu, en aquest mateix bloc hem parlat d’altres visions.

Rovira té el mèrit de posar en evidència el gran oblit que s’ha fet de tot el període franquista. La memòria de la transició només selecciona aquells reformistes del règim que van convergir, en certs moments, amb la política de reconciliació de Santiago Carrillo. Però al preu de deixar aparcats els ‘problemàtics’ períodes anteriors.

És evident que hi ha historiadors que s’han esforçat per estudiar el segle XX i particularment la República, la Guerra Civil i el Franquisme, però Rovira juga amb el que denomina memòria ‘oficial’ de la transició, la que és abusiva i ofega altres possibles relats.

Els mitjans de comunicació són els que llancen i projecten memòries col·lectives i un conjunt d’il·lusions biogràfiques: un gavell de relats personals que esdevenen memòria predominant. Les memòries que són analitzades i resseguides al llibre són, especialment, les de Manuel Fraga, Santiago Carrillo, Rodolfo Martín Villa, Gregorio Peces Barba i Herrero de Miñón.

Front als indubtables aspectes positius, no deixa de ser indicatiu que l’amnistia, que sol donar-se a un règim polític anterior ( al’Europa de l’Est o a Iberoamèrica) es donés ací als mateixos lluitadors contra Franco, tot restant implícit el perdó dels franquistes. Igualment significatiu és el fet que el record de la Guerra servisca per a motivar el ‘nunca más’ (al mateix cor de la reconciliació) però sense entrar en més detalls.

El famós documental conduït per Prego no era una exposició de diverses visions sobre la transició o del seu context històric sinó un relat coherent de la mateixa protagonitzat per uns pocs actors: el rei, Fernández Miranda, Suàrez, Gonzàlez i Carrillo.

Afortunadament, com l’autora remarca en la recta final, hi ha altres visions crítiques les quals, no obstant, difícilment arribaran a ser tan hegemòniques com aquella que compartien dretes i sinistres. Són aquestes noves memòries les que hi ha darrere d’un impuls reformador al qual s’oposen moltes forces de l’arc parlamentari.

El que em sembla indiscutible és que allò que en l’ambient d’incertesa dels anys 1970 podia ser acceptable avui ja no ho és. La normalitat democràtica requereix una memòria democràtica i plural que cultive i estiga al nivell d’una democràcia viva i presentable.

No hem d’oblidar que la construcció de memòria és un projecte polític de primer ordre. I que el franquisme, sobretot a nivell local nostre, està per destapar. Caldria treure lliçons de l’abús de la memòria (personal) que identifica Rovira i de la necessitat de construir una nova història de qualitat.

L’abraç, de Joan Genovés: www.lavanguardia.com

Manifestació per l’autonomia, a València, cap a 1977: www.racocatala.cat

Publicat fa 17th September per Jesus Eduard Alonso i López

Què llegeixen els nostres estudiants?

Al primer curs d’universitat m’estic trobant que els alumnes em diuen que els costa entendre aquests textos acadèmics que els fem llegir. M’ho diuen estudiants de diferents Graus, amb notes d’accés força diferents. Com que són de primer curs, l’únic bagatge que porten a sobre és el que han adquirit a secundària. O bé les lectures que han fet pel seu compte, si és que n’han fet.

Els textos que donem per llegir no són pas més difícils que els que s’han fet servir mai en les carreres universitàries. De fet, el sistema quadrimestral i el Pla Bolonya ens obliguen a donar lectures molt seleccionades, perquè les assignatures són més breus i la càrrega de treball també s’hi ajusta.

Per això considero que hi ha tres factors que poden incidir en aquesta dificultat per la lectura de textos acadèmics. En primer lloc, es tracta d’un registre que l’alumnat no està acostumat a tractar. Em pregunto si a l’educació secundària es fa llegir als alumnes algun assaig d’algun clàssic. Recordo que a 3r de BUP (1r de Batxillerat actual) ens van fer llegir La por a la llibertat, d’Erich Fromm (és només un exemple).

Però el segon factor és, per a mi, el més preocupant que he anat observant, perquè les meves filles són a la secundària, és que tot el que es fa llegir són versions reduïdes dels clàssics. És a dir, una mena de succedani, un fast food en què evidentment no hi ha res de literari, sinó només una sinopsi del que explica un llibre. El com ho explica, els girs lingüístics, l’estructura narrativa, la construcció d’un llenguatge particular i referent indiscutible de qualsevol autor/a clàssic/a… Tot això desapareix de l’horitzó mental dels nostres adolescents. Fer el salt a llegir Marx o Durkheim, que no són precisament autors amb una prosa enrevessada. Em pregunto perquè el professorat de literatura de secundària recorre a aquesta “solució”. Per aconseguir que l’alumnat que no hi està habituat llegeixi? Segurament l’hauran vacunat per sempre de llegir! No crec que cap versió reduïda d’El comte de Montecristo (lectura de 4t d’ESO) pugui resultar tan atractiva com ho és la novel·la original traduïda per Jesús Moncada. Si del que es tracta és de llegir poc, hi ha magnífiques novel·les curtes. Sempre recordaré amb gran estima la professora de literatura catalana que em va descobrir Ramona Rosbif, d’Isa Tròlec; o L’ingenu seductor de Salinger; com també recordaré la professora de literatura castellana que ens va fer llegir El árbol de la ciencia, de Pío Baroja. Encara en queden, d’aquests professors? Segur que sí. En algun institut de ben segur que hi ha una professora com aquelles que transmet la passió per la literatura als seus alumnes, de manera que aconsegueix fer-los créixer intel·lectualment a través de la lectura de textos que els fan descobrir un món i un llenguatge.

Però en general, el món literari que domina les ments dels nostres adolescents és el dels grans best-sellers, aquests sí de moltes pàgines, que devoren els alumnes “lectors”. Aquells que es deixen seduir per la lectura acaben, doncs, immersos en un gènere que els pot durar per sempre. L’èxit de la literatura juvenil avui no té límits, si observem el que ha passat amb la saga de Harry Potter o amb els llibres d’Albert Espinosa (literatura adolescent camuflada d’exploració emocional). I aquest és el tercer factor que condiciona els hàbits de lectura dels adolescents -i de tota la societat.

No plantejo això com una queixa. És només intent d’entendre com els hàbits de lectura poden condicionar la comprensió lectora d’un text d’antropologia o de sociologia. Les conseqüències d’aquesta dificultat per abordar textos amb un registre complex, ja les analitzarem en una altra ocasió.