Arxiu d'etiquetes: Països Catalans

Llengua i política institucional

La Trobada de territoris de parla catalana que es va celebrar els dies 7 i 8 de juliol a Manlleu ha volgut celebrar dues efemèrides: els 40 anys del Congrés de Cultura Catalana i els 50 anys de l’arribada de la flama del Canigó a Manlleu. I ho ha fet generant debat al voltant de la llengua, en quatre àmbits: educatiu, ús social, polítiques institucionals i literatura.

Com a moderadora de la taula sobre l’ús social del català, vaig plantejar la pregunta següent als ponents: quin factor influeix més en l’ús de la llengua, les polítiques institucionals o el factor migratori? Els ponents eren Joan Melià (UIB), Alà Baylac-Ferrer (Univ Perpinyà), Avel·lí Flors (UB) i Joaquim Torres (SOC – IEC). Tots quatre van coincidir que el factor institucional és determinant.

L’arribada de nova població ha fet disminuir el pes percentual del català com a llengua inicial i en l’ús habitual. Però si comptem el nombre de parlants en termes absoluts, aquests s’han incrementat. En el cas del Principat, aquest fet és molt rellevant: el nombre de catalanoparlants d’origen no ha disminuït, ja que la transmissió lingüística familiar es manté en les famílies catalanoparlants i s’hi afegeixen les mixtes i un percentatge (encara petit) de castellanoparlants. En canvi, al País Valencià i la Catalunya Nord la interrupció de la transmissió lingüística familiar és un factor de disminució del nombre de parlants, especialment a les grans ciutats.

Com afecten les polítiques institucionals a aquesta tendència? Segons Avel·lí Flors, les mesures contràries al valencià durant el llarg mandat del Partit Popular al País Valencià van coincidir amb una davallada de més de 20 punts percentuals en l’ús de la llengua (cal tenir en compte el context migratori).

A les Illes Balears, segons Joan Melià, hi ha una incidència clara de les polítiques favorables a l’ús de la llengua, però a mesura que s’alternen governs contraris i favorables, l’efecte de les polítiques públiques disminueix perquè la població rep al llarg del temps senyals contradictoris. El factor més clarament favorable a l’ús del català ha estat, sens dubte, l’escolarització en aquesta llengua. En aquest sentit, es pot considerar que l’augment de l’ús del català amb els fills està vinculat al fet que sigui la llengua vehicular de l’ensenyament.

Pel que fa a Catalunya del Nord, segons Alà Baylac, disposem de les darreres dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics, amb el treball de camp realitzat el 2015. Només un 40% de la població és nascuda al territori. Això ja ens indica com el factor migratori determina el coneixement i l’ús del català. Només un 30% de la població entén bé el català, malgrat que aquesta xifra augmenta al 61% si no s’especifica el nivell. El 20% el pot parlar molt bé, el 10% fa servir les dues llengües, francès i català.

Pel que fa a la transmissió lingüística, aquest és un cas clar d’interrupció. El 10% de la població fa servir el català amb els avis, un altre 10% fa servir les dues llengües; el 5% parla català amb els pares i l’1,5% el parla amb els fills. Les dades són demolidores i l’única esperança rau en la capacitat de l’ensenyament per revertir la situació. Actualment hi ha 10.000 alumnes d’iniciació al català a les escoles nordcatalanes (un 17% de la població escolar) i uns 4.000 que fan l’ensenyament sencer en català (un 8% de la població escolar). Malgrat que totes aquestes dades menen al pessimisme, segons l’enquesta un 80% de la població és favorable a l’ensenyament del català. Així doncs, si hi hagués voluntat institucional per promoure’l, hi hauria un coneixement progressiu de la llengua.

Això és ben visible en el cas d’Andorra, tal com explicava Joaquim Torres, on la majoria de la població és nascuda fora del país, però la llengua oficial és el català. Segons l’enquesta realitzada pel govern andorrà, més del 90% de les persones afirmen que utilitzen la llengua catalana per tractar amb l’administració, un 77% amb els bancs i un 17% als grans magatzems. En la majoria de les famílies castellanoparlants d’Andorra, els pares parlen als fills en català.

Així doncs, segons Joaquim Torres, es poden perfilar tres situacions en l’evolució de parlants del català per territoris: una situació de progrés (Andorra i Principat de Catalunya), una situació intermitja (País Valencià i Illes Balears) i una situació de regressió lingüística (Catalunya del Nord i Alguer).

Entre els Països Catalans i la independència de Catalunya

eines26-portada

 

La Fundació Irla ha dedicat el darrer número de la revista Eines (26) a la qüestió dels Països Catalans. Hi trobareu un article meu parlant sobre com el projecte independentista al Principat pot afectar el projecte dels Països Catalans, si és que n’hi ha. Per mi la idea dels Països Catalans no és cosa del passat, sinó que representa precisament un projecte força novedós en el nacionalisme. Crec que ha estat l’independentisme qui precisament s’ha apropiat aquesta idea com un projecte possible algun dia. I per això no ha de ser estrany que en el moment en què l’independentisme català ha esdevingut hegemònic al Principat, això provoqui canvis en la resta dels territoris o almenys faci possible imaginar certes coses que fins ara semblaven abocades al fracàs.

En tot cas, cal agrair a la revista Eines que hagi obert aquest debat de nou. És d’agrair que la Fundació Irla aposti per obrir un diàleg en aquest terreny. Val la pena llegir en aquest número el diàleg entre Jordi Muñoz i Joan Manuel Treserras, nou president de la Fundació, a més dels articles d’Antoni Rico, Pau Viciano i Carme Gomila.

Podeu llegir la revista en aquest enllaç.

http://irla.cat/publicacions/26-paisos-catalans-ritmes-dun-projecte-compartit/

El Congrés de Cultura Catalana a la UCE

IMG-20160817-WA0003

El 17 d’agost s’inaugurava la XLVIII Universitat Catalana d’Estiu. A la tarda celebràvem una taula rodona en motiu dels 40 anys del Congrés de Cultura Catalana, amb el títol de “Repensar els Països Catalans”. Els ponents vam ser Marta Rovira (presidenta de la Fundació CCC), Joan Becat (Institut d’Estudis Catalans), Víctor Labrado (escriptor), Sebastià Serra (Universitat de les Illes Balears) i Jordi Casassas (president de l’UCE).

El Congrés de Cultura Catalana fou un dels esdeveniments més reexits pel que fa a la història dels Països Catalans. Durant dos anys es ferem 17.000 viatges que posaren en contacte persones compromeses del Principat, de les Illes Balears, del País Valencià, del Rosselló, de la Franja de Ponent i de l’Alguer.

Avui, però, els Països Catalans són una realitat complicada, un projecte no-reeixit, com afirmava Víctor Labrado. Ell i Sebastià Serra van coincidir a assenyalar les dificultats que implica el fet que no hi hagi un espai comunicatiu comú. Des de fa uns anys aquest tema ha anat enrere, i estem molt pitjor que als anys noranta.

Malgrat tot, respecte a la cultura cal tenir una visió positiva, perquè tant al País Valencià com a les Balears, com a Catalunya del Nord, la producció en català de música i de literatura va a més i millor.

La meva proposta és que cal trobar fórmules de col·laboració. Si en l’àmbit polític ja sabem que és força complicat malgrat el canvi de governs, caldria que s’hi posés la societat civil, com s’havia fet als anys setanta. Cal una nova embranzida per tal que les entitats es coordinin en l’àmbit dels Països Catalans.

Finalment, Jordi Casassas va anunciar la promoció d’un manifest conjunt a partir de les reflexions dels acadèmics que participen a la UCE, i en col·laboració amb la Fundació Congrés de Cultura Catalana.

En podeu veure el vídeo aquí.