Arxiu d'etiquetes: Països Catalans

Una cultura al món

Publicat al Cercle de Cultura 09/08/2016

A finals d’aquest 2016, concretament el 8 de desembre, farà 40 anys que es va inaugurar a Barcelona el Congrés de Cultura Catalana, que ja havia estat presentat a l’abril a València, al juny a Perpinyà i a Palma de Mallorca, i al novembre a Andorra. La dimensió amplíssima del Congrés fou un fet inèdit i encara no repetit en la història dels Països Catalans. Més de 12.000 persones inscrites i 1.500 entitats implicades en un procés de debat sobre com havia de ser la societat i la cultura catalana que sortia de la llarga repressió franquista.

Aquell Congrés va posar en relació el món acadèmic amb la societat civil i moltes persones que aleshores, essent molt joves, estaven totalment implicats en la recuperació de les llibertats nacionals, conscients que a la cultura catalana li calia un nou marc democràtic per tal de recuperar i de guanyar normalitat. Aquesta vocació de normalitat va ser la que va dominar en els anys vuitanta i noranta, alimentada d’una banda pel discurs pujolià amb la idea que concebre Catalunya com una mena de nació cultural; i combatuda d’altra banda pels governs del País Valencià i les Illes Balears per tal d’evitar a tota costa la possibilitat d’uns Països Catalans culturalment connectats.

Fem un assaig. Imaginem que ens proposem organitzar un nou Congrés de Cultura Catalana per valorar com ha de ser la cultura catalana avui i demà. El nostre referent ja no seria la democràcia espanyola, oi? El nostre marc autonòmic se’ns quedaria ben segur petit com una cotilla que ens havien posat quan encara havíem de fer la creixença. Cal suposar que si ens proposéssim realitzar una revisió de quins són els valors actuals de la cultura catalana ens caldria comparar-nos amb altres cultures del món, i no pas, com es fa sovint, amb la cultura espanyola o francesa (tot i que en alguns aspectes la cultura catalana no en queda pas malparada).

Aquest exercici, però, seria impossible (o quedaria massa esbiaixat) sense el mateix marc geogràfic que ja va tenir el Congrés de Cultura Catalana. La cultura catalana no es pot entendre sense els Països Catalans. Ni la música, ni la literatura, ni el teatre, ni el cinema en català poden entendre’s només en el marc del Principat de Catalunya. Els anys 1976 i 1977 l’activitat arreu d’aquest territori va ser frenètica. Es van fer 17.000 viatges de punta a punta dels Països Catalans, en una acció inèdita que només comptava amb el suport de la societat civil i els ajuntaments.

El Congrés va marcar les línies del que calia fer per recuperar la normalitat de la llengua i de la cultura. Amb el Congrés es van crear els Consells Populars de Cultura, es va demanar que el català fos llengua oficial arreu i va ser un dels factors clau de recuperació de la consciència nacional arreu. Aleshores, no hi havia, a la societat catalana, una idea clara de les opcions que tenia el català d’esdevenir una llengua per a tots els usos. El Congrés va fer possible concebre el català com una llengua normalitzada, tant a Catalunya com al País Valencià. L’operació política de la transició va impedir que aquesta unitat en relació a la llengua i la cultura tingués continuïtat, relegant-la als àmbits de resistència, totalment deslegitimats durant els primers anys del nou sistema autonòmic, amb conseqüències totalment regressives al País Valencià,  les Illes Balears, la Franja de Ponent. Aquell sistema és posat avui en entredit. La societat catalana ha pres consciència, a tots els Països Catalans, que el vestit s’ha fet petit, com dèiem. Ara només cal que es prengui consciència de la necessitat de sumar tota la cultura catalana, tota la que es fa de Salses a Guardamar, per tal de desplegar-ne tota la seva potència. Des d’aquí cap al món, sense fronteres ni barreres administratives.

Dra. Marta Rovira, presidenta de la Fundació Congrés de Cultura Catalana.

Mirar cap a València

IMG_20160423_214452

El dia 23 d’abril passat el valencianisme més desacomplexat va tornar a omplir la Plaça de Bous de la ciutat. N’haurien omplert una altra de sencera. Les entrades es van exhaurir aviat. Setze anys d’espera són molts.

Setze anys en què la ciutat i el país ha viscut amb una constància feridora l’intent d’anorrear la llengua i la cultura pròpies per part del Partit Popular des de les institucions. A València es repiren aires nous, renovats. L’obertura de portes dels palaus públics de la ciutat per part del nou consistori valencià ja és una mostra d’un nou tarannà que s’està estenent a la ciutat. La recuperació del concert a la Plaça de Bous és la celebració apoteòsica d’haver-se tret del damunt aquesta llosa que oprimia qualsevol moviment fora del procés d’espanyolització institucional.

Però ni la reducció de línies d’escolarització en valencià, ni la prohibició de veure TV3, ni tots els altres bloqueigs institucionals i judicials, impossibles d’homologar en una democràcia normal, han fet perdre les ganes de treballar a un moviment d’alliberament nacional que té uns actius importants en la societat civil i el jovent del país. En un context democràtic i de llibertat, les entitats i les persones que prenen la iniciativa per a fer créixer culturalment el país han de tenir espai per desenvolupar projectes, per a seduir la ciutadania, per a donar aire a les ànsies de fer reviure la llengua pròpia. Si hi afegim el compromís obligat de les institucions per a protegir el patrimoni lingüístic i cultural, per a difondre’l a través de l’ensenyament, de les institucions i de les campanyes necessàries, el País Valencià podria viure els pròxims anys una progressiva normalitat reparadora.

El Partit Popular ha estat una força de xoc terrible, que no s’ha aturat davant de res ni ha tingut cap sentit del pudor, del respecte a les institucions ni als ciutadans. La destapada de la corrupció està posant les coses al seu lloc, però no es pot confiar que el problema s’ha acabat. L’hegemonia del PP a nivell espanyol és evident en la gestió que s’està fent de la corrupció: el que hauria provocat un tsunami institucional en qualsevol altre país, a Espanya no ha fet trontollar més que la majoria absoluta de Rajoy. No hi ha hagut alternativa de govern a Madrid. Per tant, encara tenen partit per jugar, encara conserven l’hegemonia. Potser l’Espanya postconstitucional s’acosta, però ja es va veient que caldran fòrceps per fer-la néixer, si és que sorgeix algun projecte que faci néixer res.

Des de Barcelona i València, però, cal que es facin les passes necessàries amb decisió, valentia i convicció, sense deixar-se condicionar per la pressió constant de l’anticatalanisme. Un pas important en aquesta direcció, com ja assenyalava Joan Francesc Mira en el seu article d’El Temps, és que TV3 es torni a veure al País Valencià. El dissabte la Plaça de Bous sencera cridava “volem TV3”. Des de Barcelona seria bo que també es demanés, i que València deixés de ser la ciutat oblidada, la ciutat incòmode on els catalans del nord pensem que ja hi hem perdut el país. A València hi ha molt país que batega. Només cal repassar la llista de músics que van actuar a la Plaça de Bous per adonar-se que València és l’espai social on la nostra cultura es va realment gran, generant nous públics joves, noves formes de modernitzar la cultura d’arrel, creant noves propostes. A TV3 també s’hauria de reflectir tot això, assumint una nova manera de mirar cap a València, que recuperés la normalitat que va intentar establir en el seu moment el Congrés de Cultura Catalana. Esperem que no calgui repetir el clam durant gaire temps.

 

Fotografies: @roviramartinez

La independència catalana per ajudar Catalunya Nord, per Alà Baylac Ferrer

Reprodueixo aquí el text que m’ha enviat el professor de la Universitat de Perpinyà, Alà Baylac Ferrer, sobre el moment polític que viu Catalunya. 

La independència catalana per ajudar Catalunya Nord, per Alà Baylac Ferrer

Quan falten poc menys de dos mesos per a les eleccions, me decideixi a escriure alguns apunts per mirar de participar a un exercici democràtic històric i perquè les seues conseqüències seran decisives per als catalans del nord, malgrat que en matèria d’identitat catalana no tenim ni dret, ni vot, ni al nord, ni al sud. Des de la distància, a fora del marc espanyol, potser se distingeixen més bé línies essencials de tot el procés. Per això vull expressar i difondre el que me sembla capdal per al futur, tant al sud com al nord de l’Albera.

Expressi com a català del nord, l’enorme esperança que suscita la perspectiva que per primer cop en molts segles, una entitat de primer ordre com és un estat, pugui representar i secundar una identitat que ens és comuna. Moltes persones a Catalunya Nord, de manera explícita o més callada, donen suport i sobretot confien en la decisió dels electors sudcatalans per concretar una república catalana. Quantitats de catalans de ciutadania francesa anhelen una Catalunya plenament sobirana. Se senten orgullosos de llur catalanitat i seran immensament agraïts als electors del Principat d’expressar en un vot democràtic i històric llur determinació a tirar endavant un país normal, amb veu i vot entre les nacions del món. Les veus nordcatalanes, sovint inaudibles o massa tímides, volen ser un argument suplementari al plebiscit del 27 de setembre, per aconseguir un estat català.

Una república catalana serà un gran ajut per Catalunya Nord. Un ajut moral, un ajut econòmic, un ajut lingüístic. Des de la independència, la catalanitat avui dia fragilitzada per l’omnipotència francesa podrà expressar-se més clarament. La identitat catalana, al sud és clar però també al nord, gaudirà d’una potència ordinària, de les estructures normals, les d’un estat, per existir i reivindicar la seua cultura per ara ocultada. Encara que sigui per procuració, els catalans del nord es beneficiaran de l’existència d’una ciutadania, una cultura, una llengua, un país, normals. És més comprensible per França l’expressió d’una llengua i d’un poble en un context ordinari, el d’un país, que les reclamacions permanents, ambígües i poc entenedores d’una nació sens estat. I els catalans del nord de la frontera constituiran sempre un altaveu, un repetidor i un aliat de cara a tot Europa per les posicions i les demandes dels catalans del sud.

Una Catalunya independent representarà un incentiu, una empenta per al desenvolupament econòmic de Catalunya Nord, actualment classificada entre els territoris més pobres i subdesenvolupats de França. La sola potència econòmica sudcatalana, alliberada a més a més del llast espanyol, per la proximitat, pel dinamisme, tant el propi com el de país nou i en construcció, per al territori veí més directe, equivaldrà a un ajut, a una incitació com mai n’ha pogut beneficiar. Indirectament, la consideració de París per al petit departament català al fons de l’Hexàgon, mai serà tan important, gràcies a la nova situació del sud.

Quant a la llengua catalana, un estat català la convertirà automàticament, segons la terminologia francesa, en « llengua nacional ». És a dir una llengua com les altres, que no s’haurà de barallar més per justificar-se i pretendre a tots els instruments normals de la realitat cultural internacional. El català a Catalunya Nord, de retruc, adquirirà l’estatus de llengua ordinària, reconeguda i indiscutible. Una catalanofonia que impulsi i promogui la normalització (l’expansió dirien els francesos) de la llengua arreu, a l’igual que la francofonia, passaria a ser una situació comprensible i fins i tot interessant des del punt de vista de la defensa de la diversitat cultural que reclama França arreu del món. El català a Catalunya Nord se’n trobaria altament beneficiat.

O sigui que, per aquestes i per altres raons que mirarem de detallar més endavant, creiem important que els catalans amb capacitat de votar el proper mes de setembre sàpiguen que força catalans del nord confien en ells per donar el seu suport a les candidatures que seran decisives per tirar endavant el procés històric de naixement de Catalunya com a entitat sobirana entre el concert de les nacions en el món del segle 21. Des de Perpinyà, prescindint de les ambigüitats i els embolics del context espanyol, aquestes opcions independentistes són dues : la llista comuna Junts pel sí i la llista de la CUP.