Arxiu d'etiquetes: poesia

Es pot fer poesia cinematogràficament? ‘Paterson’ com exemple

#terradescudella

Si parlo amb persones del meu entorn, en general, ningú no llegeix poesia. De fet, tothom té una relació força traumàtica amb la poesia. Alguna cosa no va bé a l’escola quan tantes persones recorden la seva iniciació a la poesia com un mal tràngol! Al nostre país, la poesia viu en una mena de món propi, que es troba molt lluny del consum cultural del català mitjà. Potser això té a veure amb la mena de consum literari que fa el català mitjà (aquest és un tema llarg), que no pas amb la poesia. Però, per molt bons poetes que tinguem, per molt que la poesia visqui un moment esplèndid aquí i a molts països, no arriba al gran públic.

Resultat d'imatges de paterson poems

Si parlo amb persones del meu entorn, en general, ningú no llegeix poesia. De fet, tothom té una relació força traumàtica amb la poesia. Alguna cosa no va bé a l’escola quan tantes persones recorden la seva iniciació a la poesia com un mal tràngol! Al nostre país, la poesia viu en una mena de món propi, que es troba molt lluny del consum cultural del català mitjà. Potser això té a veure amb la mena de consum literari que fa el català mitjà (aquest és un tema llarg), que no pas amb la poesia. Però, per molt bons poetes que tinguem, per molt que la poesia visqui un moment esplèndid aquí i a molts països, no arriba al gran públic.

Tinc clar que la poesia necessita nous entorns on expressar-se. Potser la manera més fàcil és que jugui a fer join-ventures amb les altres arts. El teatre pot ser una bona oportunitat: recitals amb una escenificació adequada (per exemple, Com elles) poden fer que la poesia tingui un format d’expressió més atractiu. Però trobo especialment interessant la relació entre cinema i poesia. Fa molts anys, quan era jove, em va fascinar la pel·lícula El lado oscuro del corazón (1992), d’Eliseo Subiela, perquè la poesia hi apareixia sense complexos. No només el protagonista de la pel·lícula, sinó que hi apareix el mateix Mario Benedetti recitant els seus versos en alemany en un “club de alterne”. Surrealisme poètic.

En un to més místic ara es pot veure (encara al cinema Texas) una altra pel·lícula poètica: Paterson, de Jim Jarmush (2016), que narra la vida quotidiana d’un poeta que és conductor d’autobús. El focus en aquest cas no és el dramatisme poètic descarat de Subiela, sinó una versió new age de la creació poètica, amb uns ingredients que a primera vista poden resultar d’una gran ingenuïtat. Entorns industrials retro mesclats amb cascades d’aigua cristalina, un personatge tremendament bonifaci i insultantment calmat i senzill, que porta una vida perfectament rutinària. El mite del poeta bohemi i maleït queda descartat. William Carlos Williams, que apareix a l’obra com el poeta de referència, la font d’inspiració, també n’és l’homenatjat. Ell també va dur una vida “normal” com a metge a New Jersey mentre creava la seva millor poesia. El més aconseguit de la pel·lícula és sens dubte la posada en escena del moment creatiu. Veure com raja la poesia del cap del conductor d’autobús és sensacional. Els poemes són originals. Han estat escrits expressament per a la filmació per Ron Padgett. Són quatre poemes que marquen absolutament la cadència de la pel·lícula i aconsegueixen transmetre amb una elevada intensitat la força de cadascun dels quatre poemes. Bravo per Jarmush.

Un consell: mireu-la en versió original. La traducció espanyola li fa perdre tot l’encant aconseguit amb la veu d’Adam Drive.

Gaudir la poesia. Com elles

Resultat d'imatges de com elles llibre

 

Mireia Vidal-Conte (ed.), Com elles. Una antologia de poetes occidentals del segle XX. Lleonard Muntaner, 2017

Si es pogués substituir una tesi doctoral per una antologia de textos ben escollits, caldria donar el doctorat a la Mireia Vidal-Conte. (Això seria en un país ideal (potser la República del futur?) on la creació de coneixement no s’hagués de mesurar amb els fòrceps de la burocràcia, sinó amb la revisió subjectiva de qui ha llegit prou per atorgar un judici de valor qualificat.) Algú pot pensar que és fàcil fer una tria de textos poètics d’altíssima qualitat que abastin tot el segle XX i que, a més a més, no formin part dels circuits habituals de lectura, fins i tot entre els experts, perquè les autores en són dones. No és gens fàcil. Sobretot si es busca un resultat d’altíssima qualitat. Concretament, a Vidal-Conte li ha suposat un treball de tota una vida. En això, aquesta antologia, que va néixer com un espectacle poètic (encara podeu encarregar-ne un bolo i gaudir de la interpretació de Mirea Vidal-Conte, Odile Arqué i Marc Romera, amb la posada en escena de Sebastià Portell), s’assembla a una tesi.

També s’hi assembla en la defensa d’una mirada sobre la poesia, com expliquen Marc Romera i la mateixa Mireia Vidal-Conte als pròlegs respectius que fan de marc teòric a la proposta. En el seu estil no-narratiu, Vidal-Conte esculpeix a cops de lletra el seu manifest literari. Un manifest que no ens hauria de passar per alt: la reinvidació de la poesia, no pas de les dones, sinó la poesia de qualitat que passa desapercebuda “només” per la condició femenina de les seves autores. No es tracta d’una reivindicació de la poesia en femení (en genèric i en qualsevol circumstància), sinó que es tracta d’un exercici de recuperació i restabliment de la bona poesia que no ha estat prou reconeguda, menystinguda o simplement desconeguda.

Una tesi serveix per omplir un buit, per resoldre una pregunta, per aportar una nova mirada sobre un fenomen (literari). Com elles ens aporta una nova mirada sobre la literatura, sobre la poesia, i així supera la mitologia tràgica que ha envoltat algunes autores i en la qual sembla haver-se sostingut un interès sovint més morbós que pròpiament literari. Són dones, han patit les conseqüències del patriarcat (fills, silenci, frustació…). No hi penseu en això. Llegiu. Deixeu que Chantal Maillard us faci perdre l’alè tot seguint el fil immens del seu poema “escribir”. O buideu-vos en les  hores llegint i rellegint la complexitat de Felícia Fuster (Algoritmes teixits de binaris…). Planteu-vos davant d’un poema d’Idea Vilariño (“Haberse muerto tanto…”) i admireu-lo. Estremiu-vos amb la cruesa d’Adrienne Rich quan escriu “mentre rasques l’ou enganxat al plat / ressec de l’infant”. Llegiu.

No cal afegir res més. O sí: agrair la complicitat dels traductors que han fet possible el llibre. I de la col·lecció La Fosca, de l’editorial Lleonard Muntaner, que continua donat bons fruits.