Arxiu d'etiquetes: política

Al final de la Transició. Podemos: primera part

L’aparició del partit Podemos, amb les expectatives electorals que indiquen les enquestes, certificaria el final del model bipartidista de govern a Espanya iniciat amb la Transició política dels setanta del segle XX. Un final que es produeix en el mateix moment que Catalunya planteja la qüestió de la seva sobirania política, com a resposta al fracàs del seu encaix a Espanya com a entitat nacional. El focus del debat és ara mateix l’impacte que tindrà aquesta nova formació política en la política espanyola i en el procés a Catalunya.

Sense cap mena de dubte, el nou partit polític liderat per Pablo Iglesias s’ha convertit en la via d’escapament per a la resposta ciutadana a la crisi del sistema polític espanyol. Una crisi que va tenir el seu detonant en el moviment del 15M, però que fa temps que s’expressa a les enquestes en el descontentament de la gent i la manca de confiança en la classe política. Lluny de treballar per reconnectar amb la ciutadania, el PP i el PSOE s’han reclòs en fórmules que denoten una actitud a la defensiva. És important tenir en compte aquest context per entendre com un partit polític que ara mateix encara no està ni estructurat ni té un perfil ideològic clar, que prové d’un sector molt concret dels entorns universitaris espanyols, pot estar generant les expectatives de vot que té actualment la formació Podemos.

El context polític espanyol sembla que està a punt d’implosionar d’una manera radical, amb canvis profunds que canviaran profundament la relació de forces establerta fins ara en el Congrés de Diputats, molt més del que formacions emergents com UPyD o Ciutadans podrien haver imaginat o aspirat a aconseguir.

Però l’escenari polític a Catalunya és ben diferent. També es troba en un procés de canvi profund, però hi participa tot el sobiranisme. El procés català per a la plena sobirania es produeix gràcies a la implicació de tots els partits polítics de tradició catalanista, menys el PSC, partit que precisament ha patit un daltabaix molt més profund que els altres a conseqüència d’aquesta manca de compromís amb aquesta tradició catalanista un cop la centralitat ideològica s’ha situat en el sobiranisme. De manera que tots aquests partits estan plantejant canvis en clau interna alhora que ho fan en clau electoral i de procés polític. Si bé les posicions ideològiques dels partits abasten un ventall ben ampli d’opcions, des de la dreta liberal a l’esquerra més radical, en el cas català es pot parlar d’un procés de transició en el qual s’estableix una negociació entre tots els partits sobiranistes per tal d’arribar a punts en comú (entre CiU, ERC, ICV i CUP fonamentalment, i en algun moment també s’hi ha afegit el PSC). Malgrat la situació d’impàs actual, cal esperar que hi haurà tard o d’hora un nou acord sobre la continuïtat d’un procés que podria entrar, ara sí, en la via de la desconnexió amb l’Estat espanyol.

És tot al contrari del que succeeix en el cas espanyol, on l’emergència de Podemos és vist com una amenaça tant pel PP com pel PSOE, perquè planteja un canvi radical en l’estatus quo. O almenys això és el que anuncia. A la pràctica, no hi ha un programa polític gaire concret. De fet, Podemos ha guanyat la batalla discursiva i simbòlica, políticament parlant, més per allò que denuncia que per allò que promet. Per això és sorprenent que, de Catalunya estant, hi hagi qui confiï en la força d’aquesta nova formació política per a canviar la relació de l’Estat amb Catalunya.

Llegit en clau de vella política, com es diu ara, sembla que Podemos podria oferir una alternativa a la posició recentralitzadora de PP i PSOE. Tanmateix, no hi ha res segur, vist que les declaracions sobre la independència de Catalunya de Pablo Iglesias i altres líders de Podemos no són gaire congruents, si tenim en compte que defensen posicions democratitzadores del sistema en altres punts, però no en aquest. Això ens hauria de fer pensar que no es pot confiar en una aposta clara d’aquest partit per afegir-se al bloc sobiranista. Estratègicament, però, aquesta opció podria costar-li cara. Ja s’ha vist què ha passat amb altres opcions que han volgut emprendre el camí de la tercera via (PSC, ICV…). Potser en un primer moment l’atracció de base mediàtica que ha generat Podemos podrà arrossegar molts vots a Catalunya, robant vots del PSC, ICV o fins i tot de Ciutadans i del PP. Però a la llarga haurà de posicionar-se sobre el procés català o esdevenir un actor més de la vella política espanyola, sense resposta per a les aspiracions catalanes.

De fet, cal tenir en compte la possibilitat que Podemos no s’arribi a consolidar mai com un partit amb una base ideològica consistent, com va succeir amb la UCD en el moment de la Transició política. Un partit d’oportunitat, promogut des dels mitjans de comunicació i des del poder (en aquest cas caldria preguntar-se si darrera de Podemos hi ha una operació com la que va propulsar Ciutadans a la vida política catalana, però de més calat, en el sentit de crear una gran gesticulació que serveixi de catarsi, però no canviï gaire el fons de les coses i de passada intenti evitar que l’independentisme continuï creixent). Un partit que ara mateix en clau sobiranista és més fàcil d’interpretar com a part de la vella política que com a part d’una nova política. O més ben dit, cal preguntar-se si és possible una nova política espanyola, més enllà de les gesticulacions, en la qual Catalunya, com a nació, s’hi pogués sentir còmoda. Més encara, cal preguntar-se per què un partit els líders del qual diuen que ha nascut per canviar-ho tot, esquiva d’una manera tan descarada la qüestió catalana. Potser perquè és una qüestió que demana concreció, que exigeix posicionaments clars? Un partit que tampoc no es posiciona clarament des del punt de vista social: ni dreta ni esquerra, però que juga a fer crítica d’allò que és percebut públicament com a blanc de crítiques (ni Rajoy ni Mas). El més preocupant d’un partit com Podemos per al sobiranisme és que, malgrat aquesta indefinició calculada, pot crear la idea d’una nova proposta espanyola, d’un canvi de règim atractiu per als sectors crítics d’esquerres que s’han sumat a l’independentisme. El més preocupant és que al capdavall aquesta nova proposta sigui només un miratge. Sigui com sigui, el futur no es pot deixar en mans dels altres.

La democràcia arribarà demà?

Princep-Felip-VILLAR-LOPEZ-EFE_ARAIMA20140606_0192_44

Si llegeixen el capítol que Antoni Estradé i Montserrat Treserra han escrit sobre els canvis a la societat catalana contemporània al gran llibre editat per Enciclopèdia Catalana per a commemorar el Tricentenari “Catalunya, nació d’Europa. 1714-2014″ (“Una societat en transformació”), hi trobaran un concepte que explica moltes coses: “les revolucions silencioses”. Fent recompte, com fan ells, dels canvis que s’han produït a la societat catalana en els darrers trenta anys, s’ha produït una veritable revolució: en els rols de gènere, en l’alliberament sexual, en el nivell educatiu de la població catalana, en els moviments migratoris, en la pèrdua de centralitat d’institucions com l’èxercit, l’església, etc.

Uns canvis que s’han produït tant aquí com a Europa. Tal com diuen Estradé i Treserra, “No és estrany, doncs, que les institucions que tradicionalment n’havien estat exponents, com les esglésies, els exèrcits i altres estructures jeràrquiques d’influència patriarcal i autocràtica, perdin pes i protagonisme en el conjunt de la vida social europea. Amb tot, el camí cap a unes formes organitzatives i uns sistemes de decisió que connectin millor amb el nou esperit de radicalitat democràtica és encara farcit d’obstacles”.

Amb l’aprovació de la llei per a l’abdicació de Joan Carles I de Borbó, el Congrés de Diputats s’ha consagrat en la representació lampedusiana d’aquesta incapacitat per al canvi. Mentre el Parlament de Catalunya s’ha convertit en l’exponent d’una sacsejada política que travessa tot l’hemicicle, al Congrés de Diputats senten ploure. I una vegada i una altra els grans partits espanyols i els seus satèl·lits escenifiquen que la seva lectura de la situació política espanyola és del 1978! I no ho dic només per la desfilada de lleis regressives, com pels discursos que pretenen justificar l’immobilisme. Els líders polítics són substituïbles, ja ho hem vist. Sobretot aquells que no responen als moviments que es produeixen a la societat, que no ens saben fer una lectura encertada. El PSOE i el PSC han decidit que davant les demandes de més democràcia, incloent-hi una consulta sobre el futur de Catalunya, salvaran els mobles amb un “ara no toca”. No toca pactar un referèndum, no toca parlar de la monarquia, i no toca renovar la política, i la cançó “proposarem la renovació de la Constitució, algun dia” no sedueix.

És com dir “vostès no es preocupin, que la democràcia arribarà demà. De moment, farem veure que el rei no va nu i que el vestit esquinçat de la Transició es pot recosir”. I què tenia de bo la Transició que ara ens serveixi com a model? Res. Ni tan sols la monarquia. No s’adonen que ens hem fet grans, que la democràcia no necessita estar tutelada per ningú, i que només és sostenible si admet el canvi. La democràcia és això: canvi, renovació, acords. Les tres facetes són imprescindibles. I les revolucions silencioses són les que marquen el rumb.