Arxiu d'etiquetes: República

De la metròpoli a la República

debats_metropolitants

Ja s’ha publicat “Debats metropolitans. De la metròpoli a la República”, un llibre que reuneix un conjunt d’articles que reflexionen sobre la relació entre la Catalunya metropolitana i la Catalunya republicana. Com diu Jordi Fexas, promotor del projecte, al pròleg: “Som molts els que creiem que el fenomen metropolità en tota la seva dimensió holística, és a dir, com a fenomen territorial, institucional, econòmic, sociològic, simbòlic-identitari…, no ha estat ractat ni incorporat amb la dimensió, especificitat i cirurgia que caldria en el relat i la proposta política i social del projecte sobiranista”.

El llibre constitueix en si mateix un exercici de debat, que no pressuposa ni prejutja el que pugui dir cadascun dels autors sobre el tema. És una obertura, una proposta de debat, com diu el mateix títol d’aquesta col·lecció promoguda per l’Associació Catalana de Municipis. El món local ha de tenir un discurs sobre el país que aporti una gran diversitat d’angles i punts de vista. Una mirada metropolitana ha d’incorporar el conflicte, perquè la gestió del territori és ple de conflictes. Entre capitalitats, entre valors ambientals i planificació urbanística, entre models de gestió de serveis, entre models de desenvolupament econòmic, entre platges i muntanya… Però finalment, hi ha d’haver un debat, una visió global dels interessos que pugui fer emergir les opcions que pren el país d’una manera oberta i enriquidora.

La Catalunya metropolitana no és la Catalunya-ciutat somiada, sinó un conjunt de barris que viuen a la perifèria d’una gran ciutat, Barcelona, que tira molt, que és cada vegada més gran, més rica i més internacional, més ciutat-estat. La Catalunya metropolitana aspira a ser un país, o més encara, una república. Aspira a decidir i a fer-se sentir, a evitar ser perifèria per ser part de la trama urbana que, gràcies a les ciutats mitjanes, fa de Catalunya un espai prou cartesià per generar un desenvolupament equilibrat. A jugar amb la capitalitat de Barcelona com un pont cap al món, cap al futur, cap a la república.

La república i altres oblits

Avui molta gent commemorarà amb tuit i el hastag #14abril la data de proclamació de la II República, primer fet per Lluís Companys des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona, i després per Francesc Macià des del balcó del Palau de la Generalitat: l’Estat Català en el marc de la Federació Ibèrica.

Aquella proposta federalista (o confederalista) va morir l’endemà. Encara hi ha utòpics que apel·len al federalisme com una via possible d’encaix de Catalunya a Espanya, oblidant que aquesta utopia va morir fa 84 anys a Espanya. Avui, el federalisme natural és el que es pot fer amb la Unió Europa, un projecte ineludible i alhora força mal girbat tal com va anar l’ampliació cap als països de l’Europa de l’Est, la fallida política internacional i el canvi de model econòmic en marxa. La UE ja no és ara mateix cap garantia respecte del benestar, de la democràcia i de la pau; tres valors que li donaven sentit. Una república catalana, en tot cas, hauria d’encaixar en aquest marc i contribuir-hi.

Aquesta és avui el projecte polític que connectaria amb el que va representar en el seu moment II República, és a dir, el projecte polític més modern que hi va haver abans del Franquisme. Pot semblar de un acte de nostàlgia inútil, aquest d’anar a rascar per recuperar espais de memòria prefranquistes. Però no ho és. Si tenim en compte la dominació que ha tingut el discurs franquista, que la transició va admetre com a vàlid, en la memòria col·lectiva, el referent dels anys trenta produeix sorpreses molt alliçonadores. Com per exemple, descobrir que molts dels nostres referents i valors que avui defensa l’independentisme pertanyen més a aquell període que al de la Transició.

Com va dir Xavier Domènech en una jornada sobre transmissió de la memòria a la UPF, la memòria de la II República és la que ha quedat més afectada pels conflictes del passat. Doblement clandestinitzada: durant el Franquisme i durant la Transició. Durant la Transició es va equiparar República i Franquisme. I l’esquerra espanyola ho va permetre. Per a Catalunya, aquesta memòria és fonamental, perquè enllaça l’actualitat amb el moment en què s’institucionalitzen els nostres referents simbòlics moderns: tant pel que fa als símbols nacionals (himne, Diada…) com pel que fa al model social obert i liberal que es va promoure aleshores (educació, drets de les dones, divorci, etc.). Rescatar això de l’oblit és un exercici de reapropiació del passat que va quedar enterrat pels “25 años de paz” i el “desarrollismo”. Una forma de superar el Franquisme és deixar d’oblidar que abans hi havia una societat que glatia per un futur millor amb fórmules modernitzadores.