Arxiu d'etiquetes: símbols

Nova publicació: Una memòria compartida. Els llocs de memòria dels catalans del nord i del sud

Una memòria compartida. Els llocs de memòria dels catalans del nord i del sud (Afers/Mirmanda), vol remarcar l’existència d’una memòria compartida pels catalans, més enllà de divisions polítiques i administratives. La importància d’aquesta memòria comuna és fonamental per tal de poder parlar de nació. Ho és, d’important, per al cas català, com ho és també per a qualsevol altra realitat nacional o estatal.
De fet, l’estudi de la memòria col·lectiva ha centrat una branca importantíssima de la recerca dels historiadors, pensadors i altres científics socials d’aquests darrers temps. I ha tingut concrecions molt brillants, com l’obra pionera dirigida per Pierre Nora, Les lieux de mémoire (Els llocs de memòria), referida a la República francesa i publicada en set volums en el període 1984-1993. Aquesta obra, que implicà un gran nombre de col·laboradors, va intentar analitzar com aquesta memòria col·lectiva es nodria, es reproduïa i s’expandia a partir d’uns indrets, uns «llocs» molt concrets destinats a aquesta finalitat. Segons els responsables d’aquell projecte, tan «llocs de memòria» eren els monuments i les commemoracions com el mateix territori, els símbols, l’aparell de l’estat, la llengua, les tradicions i costums, els arxius, els manuals escolars, els llibres, la gastronomia o els cafès. El ventall era amplíssim. L’impacte de l’obra fou fulminant, sobretot perquè el que s’havia fet en el cas francès era extrapolable a d’altres realitats, ja fossin estats constituïts o nacions no reconegudes internacionalment com a tals.
A Catalunya, el primer a aplicar els criteris de Pierre Nora fou Albert Balcells, amb la seva obra Llocs de memòria dels catalans, que va rebre el premi Carles Rahola d’assaig i que es va publicar el 2008. El llibre s’inscrivia en una reflexió sostinguda per l’autor al llarg dels anys sobre les relacions entre memòria, història i identitat nacional. Per això hem pensat que era la persona més indicada per redactar el pòrtic d’aquest volum.
El nostre propòsit ha estat el de realitzar un aplec d’estudis que constituïssin una aportació útil en l’anàlisi d’una temàtica que per a nosaltres, els catalans, esdevé indefugible. Naturalment, no podíem abordar un treball de l’abast del que va dirigir Nora, però sí que, a partir d’uns escrits que tractessin aspectes concrets, hem volgut mostrar l’amplitud de punts d’interès que pot tenir la qüestió.
D’entrada, hem partit del mateix territori com a memòria. Una temàtica clau en el cas català, sobretot a l’hora de fer-ne una consideració de conjunt. No hem volgut desatendre, però, espais especialment emblemàtics. I, juntament amb el territori, les persones. Vistes, però, des d’una perspectiva dinàmica, en trànsit i en situacions límit, com són els moments de guerra i exili.
En un segon bloc, apleguem els estudis que fan referència a la transmissió d’idees, al paper de la fotografia, a l’art, a la literatura, als símbols i als arxius com a dipositaris de la memòria. Uns àmbits també compartits enllà de fronteres.
Els autors del escrits són persones que coneixen bé la matèria tractada i que s’han esforçat per fer uns treballs sintètics, rigorosos i que despertin la curiositat del lector. No en va, una altra de les principals finalitats del llibre ha estat la d’estimular nous treballs sobre la qüestió o, per què no, un treball de conjunt sobre els Països Catalans.
Enric Pujol
Queralt Solé
* * *
Índex
Enric Pujol i Queralt Solé
Introducció.
Una memòria compartida.
Els llocs de memòria dels catalans del nord i del sud
Albert Balcells
Pòrtic.
La memòria col·lectiva i la història de la memòria
I
Territori, persones i memòria
Enric Pujol
La memòria de la nació, la nació com a memòria
Antoni Pol
Andorra, un lloc de memòria
Pep Vivas
La memòria social i la Cerdanya:
alguns elements de connexió
Miquèl Ruquet
Memòria dels passos transfronterers a Catalunya
durant la Primera Guerra Mundial
Jordi Font
Escenaris liminars, exili i memòria.
Algunes reflexions des d’un museu a la (post?)frontera
Eric Forcada
Perpinyà com a lloc de memòria a través de les imatges
d’Auguste Chauvin
II
Idees, cultura i memòria
Albert Testart
Diferents valors republicans per a diverses repúbliques
Marc Sogues
«La terra que guarda els records…»
L’alta Garrotxa com a lloc de memòria a La punyalada de Marià Vayreda
Mariona Seguranyes
L’art, una memòria compartida, de Picasso a Dalí
Erola Simon i Lluís Obiols
L’arxiu, font per a la construcció de la memòria col·lectiva:
el cas de la Cerdanya
Marta Rovira
Els llocs de memòria com a símbols nacionals. Entre fronteres
Publicat per Editorial afers

Pourquoi il y a toujours un drapeau breton quelque part

En l’article dels periodistes Kévin Plancq et Cédric Cousseau Le Nouvel Observateur, els autors se sorprenen que els bretons portin la seva bandera a tots els esdeveniments públics. I en demana la raó a uns quants bretons. Aquest estranyament és producte de la desnormalització dels símbols nacionals de les nacions que no tenen Estat. Bretanya ha conservat prou la seva cultura per matenir uns referents simbòlics nacionals força visibles i presents. Però no es traca de símbols banals, com diria Billig. Almenys no ho són des de la mirada de la premsa francesa.

Tanmateix, en aquest reportatge hi ha l’interès sincer del periodista que vol comprendre aquest fenomen que li ha cridat l’atenció. No hi ha una condemna, ni una intenció estigmatitzadora, o bé criminalitzadora, com trobem a la premsa espanyola respecte dels símbols catalans. Tanmateix, cal dir que en el cas de Le Nouvel Observateur hi ha una intenció clara de despolititzar simbòlicament la bandera bretona. Una operació difícil, si es té en compte que la bandera és el símbol polític per excel·lència, la fórmula amb què es representen els Estats a les institucions internacionals, la icona que identifica una llengua en un text, el símbol al qual es reten els màxims honors nacionals, etc. Malgrat l’aparent ingenuïtat amb què es tractat el fet noticiat, a l’article es parla obertament d’una “obsessió”, i d’un fenomen que no té cap explicació “científica” (és a dir, raonable).

Si fem el paral·lelisme amb el que ha passat a la Catalunya del Nord ens adonarem que des de finals dels noranta i començaments del segle XXI sembla que s’hagi arribat al final del procés de construcció de la nació a partir de l’Estat. França n’és el cas paradigmàtic. És, doncs, en aquest moment en què observem com la identitat construïda des de l’Estat ja no creix, ja no té la mateixa capacitat d’abans d’anul·lar les altres identitats. I en canvi, les identitats dites “regionals”, almenys aquelles que no han estat extingides i que conserven un cert pòsit popular, reprenen terreny, i gràcies a les noves tecnologies i a les modes, guanyen presència en el terreny dels símbols. Això no vol dir que ho facin en altres àmbits socials, o que s’estructurin com a veritables moviments de construcció nacional. Però si més no, trenquen l’hegemonia simbòlica de l’Estat-nació.

Bona Diada de Sant Jordi

imatge

 

Sé que vaig tard, però avui m’he llevat amb un to improvisat que no em permet ser precisa en les meves accions. De mica em mica me n’he adonat. O potser m’ha sobrevingut aquesta sensació mentre em teletransportaven les escales mecàniques. Com surto del metro avui? Com un dia feiner de pressa i corrents? O com un dia festiu amb tallat i croissant al bar de la cantonada? Al final ni una cosa ni l’altra. A primera hora del matí ja havia començat a contrapeu, comprant dues roses amb test. Una opció ben cop ortodoxa, sobretot perquè una de les roses és ben gran i l’altra ben petita. I per acabar-ho de reblar, m’he endut per dos euros una rosa multicolor. Ja no sabem com reinventar les tradicions! El més fomut és que no puc arreglar això de les tradicions amb el llibre. Me’l vaig comprar l’altre dia a la llibreria. Vaig tenir un rampell i no em vaig saber esperar fins avui, el dia D. El llibre és d’un autor que es va morir fa molts anys i, és clar, no me’l podrà signar. Puc comprar-me’n un altre, ja ho sé, però tinc tots els dubtes. El diari d’avui porta tanta informació sobre llibres interessants, que em sembla que no em podré decidir per cap. Ja us ho deia. Avui em manca precisió. Fins i tot en les qüestions més fonamentals, com ara la feina o l’amor… Ai l’amor! Hauria d’haver trucat aquell Jordi que vaig conèixer i que em sembla que m’agrada molt. Però no sabia si fer-ho per gmail o per whatsapp. El dubte porta a la inacció. O potser a la creativitat. Els meus companys de taula amb miren amb estranyesa. L’ACCESS m’està observant des de fa una estona amb cara greu (ell sempre ho fa, això; és molt seriós) i sembla que em vulgui alliçonar amb un formulari ben pautat. “No et surtis de mare, tu ara!”, sembla que em digui. Els altres són més simpàtics. L’EXCEL, com sempre demana que li faci pessigolles a la part dels percentatges. I les dades de la matriu de Barbwin han intentat fer l’onada diverses vegades amb tots els 157.585 registres. S’adonen que avui no els faig gaire cas i tenen enveja de les meves temptacions literàries amb el word. “Aquest sempre s’hi posa bé!”, exclamen. Per tranquil•litzar-los m’he avingut a fer un creuament de variables.

Feliç Diada de Sant Jordi! Llegiu i estimeu-vos.