Arxiu d'etiquetes: societat civil

L’associacionisme cultural, un camí per a la integració

El dia 15 de setembre vam presentar el nostre estudi “Diversitat i integració en l’associacionisme cultural català” a la Filmoteca de Catalunya, davant de representants d’entitats d’immigrants, associacions culturals, responsables de polítiques municipals de cultura, immigració, etc. Aquesta diversitat de públic va propiciar un debat molt interessant sobre la relació entre entitats de perfils culturals diversos, la necessitat de treballar cap a expressions interculturals, etc. Esperem que l’estudi serveixi per atiar un debat molt necessari entre les entitats.

Els representants d’entitats d’immigrants van reivindicar el seu paper actual, així com el seu compromís per la cultura catalana. La seva és una veu que cal escoltar i reconèixer. L’altra qüestió que es va plantejar és quin paper han de fer les polítiques públiques per tal d’afavorir aquest espai de diàleg i d’intercanvi cultural. Les polítiques municipals són, ara mateix, l’avançada de la iniciativa des de l’administració pública que facilita l’accés dels ciutadans a la cultura, des de les biblioteques, des dels centres cívics o al carrer. Quin paper té la Generalitat? El Director d’Immigració de la Generalitat de Catalunya va anunciar que la Direcció treballarà a partir d’ara per obrir un camí en aquest sentit. Un camí que segur que serà molt important per a desenvolupar un nou discurs i unes noves pràctiques en la relació entre l’associacionisme cultural i la diversitat cultural.

Podeu llegir la crònica de l’acte que va fer el periodista Àlver Andrés aquí.

Entrevista a Xarxanet sobre la incorporació dels nouvinguts a l’associacionisme cultural

Fruit del seu estudi sobre l’associacionisme i la immigració, Marta Rovira, juntament amb Enric Saurí, ha analitzat la interacció dels nouvinguts en les entitats de cultura popular catalana.

Dij, 18/12/2014 – 11:15

Autor: Joan Ramon Gordo i Àlvar Andrés

Entitat redactora: Ens de l’Associacionisme Cultural Català

La Marta Rovira actualment és la presidenta de la Fundació Congrés de Cultura Catalana, acaba de rebre el premi Carles Rahola pel seu llibre ‘La transició franquista. Un exercici d’apropiació de la història’ i, juntament amb Enric Saurí, se li ha concedit la 1a Beca d’Estudis de l’Associacionisme Cultural Català per una proposta d’anàlisi sobre l’associacionisme i la immigració. La Marta ha encaminat la seva carrera cap a la sociologia, tot i que compta amb estudis de periodisme, on de seguida va veure que era a les classes d’anàlisi de la societat quan es trobava a casa seva, i no pas en els exercicis davant de micròfon i càmeres que es fan a la facultat simulant programes informatius.

Ara bé, com a tot periodista, encara que no n’exerceixi, a la Marta la mou la realitat, i és la realitat dels nouvinguts davant de l’associacionisme el que li ha ocupat bona part de les seves hores al llarg de l’estudi, anomenat ‘Diversitat i integració en l’associacionisme cultural català’, que l‘Ens de l’Associacionisme Cultural Català va premiar amb la beca.

Quina ha estat la proposta de l’anàlisi?

Hem treballat per esbrinar si hi ha un procés d’obertura de les entitats de l’associacionisme cultural cap als nouvinguts. És evident que s’ha fet un esforç en temes de llengua, però volíem veure com s’estava treballant la inclusió a les entitats de cultura popular.

Quin ha estat el resultat?

Queda molta feina per fer. Comparant-ho amb d’altres àrees d’intervenció com per exemple les polítiques locals d’integració, el discurs encara és bastant diferent i encara s’ha de fer feina. Li falta discurs. També s’ha de dir que no tots els sectors culturals tenen la mateixa incidència. Per exemple en el cas del món casteller hi ha hagut una campanya explícita en aquest sentit… S’ha de reconèixer però, que hi ha limitacions organitzatives. Les entitats amb més volum de socis tenen més capacitat per destinar-hi temps i recursos a aquestes tasques, tot desenvolupant polítiques d’acollida.

Com valores, en els casos que s’han dut a terme, aquestes accions?

Diria que hi ha molta espontaneïtat encara. De fet és lògic, ja que estem parlant de l’associacionisme, un moviment que no és institucional, que depèn de la voluntat de la gent i del temps que hi dedica… Però amb comparació amb les polítiques de caire més social destinades a la immigració o a la incorporació dels immigrants a la normalitat de la vida del país, a l’associacionisme li falta aquesta capacitat per ser proactiu.

Tanmateix té una incidència real…

Si ho fa, ho fa sense plantejar-s’ho gaire o no s’ho planteja en els termes diguem de les polítiques públiques habituals. L’associacionisme té un gran potencial integrador no sols des del punt de vista dels immigrats, sinó de tota la societat, ja que l’element de cohesió social és fonamental pel país. L’horitzó desitjable seria aquesta barreja, compartir espais comuns.

Així doncs què és el que s’ha de fer?

El que s’ha de promoure és el contacte, no pots dissenyar el com serà la cultura catalana d’aquí a vint anys. No ho podem fer des d’un laboratori o des d’un despatx. A mi m’agradaria que als actes que organitzem des de la Fundació Congrés de Cultura Catalana o des d’Òmnium hi hagués més presència d’aquesta societat civil nova que hi ha al nostre país. També són societat civil i no deixaran de ser-ho. Malgrat que actualment s’hagi parat el flux migratori, sempre hi ha gent que arriba i gent que s’en va i per tant sempre hi haurà aquests espais d’aterratge, de solidaritat mútua dels nacionals d’un determinat país.

Com es podria ajudar des de l’administració?

Pel que fa a la política de subvencions crec que cal que potenciïn projectes on participin diverses entitats de diferents perfils amb un clar objectiu de potenciar la creació d’espais de trobada, on es puguin fer coses amb recursos que permetin que la gent pugui desenvolupar la seva activitat. És una tasca molt important que s’ha de fer des de la vessant pública, però també els mateixos protagonistes de la cultura popular cal que donin a conèixer els seus treballs i trenquin barreres amb el gran públic. Hi ha molta gent experta que fins ara no es gaire coneguda pel públic intel·lectual del país. Ens hem de preocupar de difondre i publicar idees i fer possible el contacte de tots nosaltres amb la realitat del carrer.

Podeu anar a la pàgina de Xarxanet aquí.

Vet aquí una consulta

baixa

Durant molts mesos, la mobilització ciutadana a favor del dret a decidir s’ha centrat en la possibilitat d’exercir aquest dret mitjançant una consulta (simulacre de referèndum) que permetés, per les vies legals que fossin, fer un pas endavant en el que molts suposen que ha de ser el futur immediat de Catalunya com a nació: la independència. Una consulta que posés damunt la taula almenys la possibilitat de debatre i decidir sobre aquesta qüestió. Per tant, l’opció més democràtica possible, tant per als independentistes, com per als contraris, o els que no volen ni una cosa ni l’altra.

La negativa del govern espanyol a entrar en aquest escenari, expressada de forma gens democràtica i amb una formalitat ridícula, ha posat també contra les cordes un govern català exhaust a causa de l’esforç financer i de la tensió institucional que produeix aquesta situació. Les negociacions entre els partits trobar fórmules unitàries de resposta a la negativa del TC podrien haver estat diverses. Era millor no desconvocar la consulta suspesa pel Tribunal Constitucional fins al darrer moment, per deixar que el govern espanyol fes un ridícul internacional tot sol? Era millor convocar eleccions anticipades amb l’epígraf d’unes “eleccions refrendàries”?

Qualsevol interpretació que es faci sobre el terreny i en el curs dels esdeveniments és necessàriament parcial. I em sembla que cal assumir que estem en un escenari incert, en què cap moviment pot anticipar del tot el següent, com en una partida d’escacs. Cal tenir preparades totes les opcions, però només moure fitxa quan ho ha fet el contrari, és a dir, quan toca fer-ho. Fins a cert punt, obrir un debat públic sobre quina és la tàctica a seguir pot ser realment estèril, quan precisament el que està en joc no és la capacitat de la ciutadania per assimilar una estratègia, sinó la seva capacitat de mobilització.

Queden dues setmanes per a una consulta formulada sota el paraigües d’un procés participatiu i fora dels esquemes habituals que només tindrà validesa si es mobilitza una part important del conjunt de ciutadans empadronats a Catalunya. Una excessiva orientació de l’acció política cap al debat sobre les estratègies, o encara pitjor, sobre lluites i traïcions entre els partits, pot acabar tenint un efecte de corrosió que afecti aquesta la mobilitzadora de la ciutadania. És sorprenent, en aquest sentit, que les entitats de la societat civil exigeixin eleccions plebiscitàries al President de la Generalitat, perquè el que tenim davant mateix és una prova de foc sense precedents; o més ben dit, que pretén superar tots els precedents.

La mobilització ciutadana que ha portat el país fins a l’escenari actual haurà de superar aquests èxits precedents per garantir, per enèmisa vegada, la legitimació per la via de la majoria d’aquest procés polític. La seva capacitat de catalitzar aquest moment, implicant-hi al màxim la ciutadania, la societat civil i els partits polítics, al marge de les negociacions pre-electorals que es produeixin, resultarà fonamental. Si el 9N es produeix una victòria clara de l’independentisme, el procés entrarà en una fase d’acceleració, i caldrà parlar d’eleccions de forma immediata. Però això serà just després. Ara mateix seria bo pensar només en el pas immediatament següent. I vet aquí que ara hi haurà una consulta.