Arxiu d'etiquetes: transició

Ressenya a Quimeres: LA MEMÒRIA COM A CAMP DE BATALLA

Arran de La Transició franquista. Un exercici d’apropiació de la història / Marta Rovira Martínez. Barcelona: Pòrtic, 2014

No és aquest un llibre pamfletari, ni justificador o partidista. És un assaig ben fonamentat sobre com s’ha anat construint una memòria dominant de la transició arran d’uns pocs llibres de memòries i algun documental d’èxit televisiu, presentat per Victòria Prego. Rovira, pertanyent a una generació que no la va viure, pretén comprendre la transició sense apriorismes o prejudicis.

Ja sabem com uns pocs personatges aconseguiren erigir-se en narradors, protagonistes i factòtums d’una transició reeixida a la democràcia des del franquisme. Mentre que les lluites locals i diàries o el canvi cultural i de consciència que experimentàvem molts restava en un plànol ben poc visible. Com alguns coneixeu, en aquest mateix bloc hem parlat d’altres visions.

Rovira té el mèrit de posar en evidència el gran oblit que s’ha fet de tot el període franquista. La memòria de la transició només selecciona aquells reformistes del règim que van convergir, en certs moments, amb la política de reconciliació de Santiago Carrillo. Però al preu de deixar aparcats els ‘problemàtics’ períodes anteriors.

És evident que hi ha historiadors que s’han esforçat per estudiar el segle XX i particularment la República, la Guerra Civil i el Franquisme, però Rovira juga amb el que denomina memòria ‘oficial’ de la transició, la que és abusiva i ofega altres possibles relats.

Els mitjans de comunicació són els que llancen i projecten memòries col·lectives i un conjunt d’il·lusions biogràfiques: un gavell de relats personals que esdevenen memòria predominant. Les memòries que són analitzades i resseguides al llibre són, especialment, les de Manuel Fraga, Santiago Carrillo, Rodolfo Martín Villa, Gregorio Peces Barba i Herrero de Miñón.

Front als indubtables aspectes positius, no deixa de ser indicatiu que l’amnistia, que sol donar-se a un règim polític anterior ( al’Europa de l’Est o a Iberoamèrica) es donés ací als mateixos lluitadors contra Franco, tot restant implícit el perdó dels franquistes. Igualment significatiu és el fet que el record de la Guerra servisca per a motivar el ‘nunca más’ (al mateix cor de la reconciliació) però sense entrar en més detalls.

El famós documental conduït per Prego no era una exposició de diverses visions sobre la transició o del seu context històric sinó un relat coherent de la mateixa protagonitzat per uns pocs actors: el rei, Fernández Miranda, Suàrez, Gonzàlez i Carrillo.

Afortunadament, com l’autora remarca en la recta final, hi ha altres visions crítiques les quals, no obstant, difícilment arribaran a ser tan hegemòniques com aquella que compartien dretes i sinistres. Són aquestes noves memòries les que hi ha darrere d’un impuls reformador al qual s’oposen moltes forces de l’arc parlamentari.

El que em sembla indiscutible és que allò que en l’ambient d’incertesa dels anys 1970 podia ser acceptable avui ja no ho és. La normalitat democràtica requereix una memòria democràtica i plural que cultive i estiga al nivell d’una democràcia viva i presentable.

No hem d’oblidar que la construcció de memòria és un projecte polític de primer ordre. I que el franquisme, sobretot a nivell local nostre, està per destapar. Caldria treure lliçons de l’abús de la memòria (personal) que identifica Rovira i de la necessitat de construir una nova història de qualitat.

L’abraç, de Joan Genovés: www.lavanguardia.com

Manifestació per l’autonomia, a València, cap a 1977: www.racocatala.cat

Publicat fa 17th September per Jesus Eduard Alonso i López

El Congrés de Cultura Catalana a la UCE

IMG-20160817-WA0003

El 17 d’agost s’inaugurava la XLVIII Universitat Catalana d’Estiu. A la tarda celebràvem una taula rodona en motiu dels 40 anys del Congrés de Cultura Catalana, amb el títol de “Repensar els Països Catalans”. Els ponents vam ser Marta Rovira (presidenta de la Fundació CCC), Joan Becat (Institut d’Estudis Catalans), Víctor Labrado (escriptor), Sebastià Serra (Universitat de les Illes Balears) i Jordi Casassas (president de l’UCE).

El Congrés de Cultura Catalana fou un dels esdeveniments més reexits pel que fa a la història dels Països Catalans. Durant dos anys es ferem 17.000 viatges que posaren en contacte persones compromeses del Principat, de les Illes Balears, del País Valencià, del Rosselló, de la Franja de Ponent i de l’Alguer.

Avui, però, els Països Catalans són una realitat complicada, un projecte no-reeixit, com afirmava Víctor Labrado. Ell i Sebastià Serra van coincidir a assenyalar les dificultats que implica el fet que no hi hagi un espai comunicatiu comú. Des de fa uns anys aquest tema ha anat enrere, i estem molt pitjor que als anys noranta.

Malgrat tot, respecte a la cultura cal tenir una visió positiva, perquè tant al País Valencià com a les Balears, com a Catalunya del Nord, la producció en català de música i de literatura va a més i millor.

La meva proposta és que cal trobar fórmules de col·laboració. Si en l’àmbit polític ja sabem que és força complicat malgrat el canvi de governs, caldria que s’hi posés la societat civil, com s’havia fet als anys setanta. Cal una nova embranzida per tal que les entitats es coordinin en l’àmbit dels Països Catalans.

Finalment, Jordi Casassas va anunciar la promoció d’un manifest conjunt a partir de les reflexions dels acadèmics que participen a la UCE, i en col·laboració amb la Fundació Congrés de Cultura Catalana.

En podeu veure el vídeo aquí.

Una cultura al món

Publicat al Cercle de Cultura 09/08/2016

A finals d’aquest 2016, concretament el 8 de desembre, farà 40 anys que es va inaugurar a Barcelona el Congrés de Cultura Catalana, que ja havia estat presentat a l’abril a València, al juny a Perpinyà i a Palma de Mallorca, i al novembre a Andorra. La dimensió amplíssima del Congrés fou un fet inèdit i encara no repetit en la història dels Països Catalans. Més de 12.000 persones inscrites i 1.500 entitats implicades en un procés de debat sobre com havia de ser la societat i la cultura catalana que sortia de la llarga repressió franquista.

Aquell Congrés va posar en relació el món acadèmic amb la societat civil i moltes persones que aleshores, essent molt joves, estaven totalment implicats en la recuperació de les llibertats nacionals, conscients que a la cultura catalana li calia un nou marc democràtic per tal de recuperar i de guanyar normalitat. Aquesta vocació de normalitat va ser la que va dominar en els anys vuitanta i noranta, alimentada d’una banda pel discurs pujolià amb la idea que concebre Catalunya com una mena de nació cultural; i combatuda d’altra banda pels governs del País Valencià i les Illes Balears per tal d’evitar a tota costa la possibilitat d’uns Països Catalans culturalment connectats.

Fem un assaig. Imaginem que ens proposem organitzar un nou Congrés de Cultura Catalana per valorar com ha de ser la cultura catalana avui i demà. El nostre referent ja no seria la democràcia espanyola, oi? El nostre marc autonòmic se’ns quedaria ben segur petit com una cotilla que ens havien posat quan encara havíem de fer la creixença. Cal suposar que si ens proposéssim realitzar una revisió de quins són els valors actuals de la cultura catalana ens caldria comparar-nos amb altres cultures del món, i no pas, com es fa sovint, amb la cultura espanyola o francesa (tot i que en alguns aspectes la cultura catalana no en queda pas malparada).

Aquest exercici, però, seria impossible (o quedaria massa esbiaixat) sense el mateix marc geogràfic que ja va tenir el Congrés de Cultura Catalana. La cultura catalana no es pot entendre sense els Països Catalans. Ni la música, ni la literatura, ni el teatre, ni el cinema en català poden entendre’s només en el marc del Principat de Catalunya. Els anys 1976 i 1977 l’activitat arreu d’aquest territori va ser frenètica. Es van fer 17.000 viatges de punta a punta dels Països Catalans, en una acció inèdita que només comptava amb el suport de la societat civil i els ajuntaments.

El Congrés va marcar les línies del que calia fer per recuperar la normalitat de la llengua i de la cultura. Amb el Congrés es van crear els Consells Populars de Cultura, es va demanar que el català fos llengua oficial arreu i va ser un dels factors clau de recuperació de la consciència nacional arreu. Aleshores, no hi havia, a la societat catalana, una idea clara de les opcions que tenia el català d’esdevenir una llengua per a tots els usos. El Congrés va fer possible concebre el català com una llengua normalitzada, tant a Catalunya com al País Valencià. L’operació política de la transició va impedir que aquesta unitat en relació a la llengua i la cultura tingués continuïtat, relegant-la als àmbits de resistència, totalment deslegitimats durant els primers anys del nou sistema autonòmic, amb conseqüències totalment regressives al País Valencià,  les Illes Balears, la Franja de Ponent. Aquell sistema és posat avui en entredit. La societat catalana ha pres consciència, a tots els Països Catalans, que el vestit s’ha fet petit, com dèiem. Ara només cal que es prengui consciència de la necessitat de sumar tota la cultura catalana, tota la que es fa de Salses a Guardamar, per tal de desplegar-ne tota la seva potència. Des d’aquí cap al món, sense fronteres ni barreres administratives.

Dra. Marta Rovira, presidenta de la Fundació Congrés de Cultura Catalana.