Arxiu d'etiquetes: transició

Les nostres memòries

IMG_3232

Com sempre, un debat en porta un altre. O més ben dit, una lectura dels fets en conté un altra. Enmig de la polèmica per l’exposició prevista d’una estàtua (decapitada) de Franco, apareix una altra discussió referida a l’indret: el Born.

Sobre l’exposició de la figura de Franco, estic més aviat d’acord amb el plantejament que ha exposat Joan Tardà en el seu article L’estruç, sobre la necessitat de posar l’accent en la necessària reparació de les víctimes. Mentre no hi hagi una condemna institucional de la dictadura franquista, tots els símbols franquistes que apareguin en un marc institucional resulten inadequats, perquè la seva interpretació no queda emparada per un relat oficial que superi el dolor que prové d’aquest passat conflictiu.

Malgrat això, cal entendre la posició del comissionat de Programes de Memòria de l’Ajuntament de Barcelona, Ricard Vinyes, com un intent de normalitzar una memòria que discuteix sobre el passat. Com ell mateix explica, ja ho han fet altres (recordant com el programa Polònia de TV3 utilitza la figura del dictador per mofar-se’n). Potser, com diu Vinyes la “normalitat” no existirà mai del tot i ja és hora de començar a discutir els símbols sense que ens haguem de fer perdonar res. En aquest aspecte i en d’altres, es pot dir que la societat catalana ja ha trencat amb la anormalitat institucional que en termes democràtics representen les polítiques espanyoles (la desconnexió és cada vegada més gran). Tanmateix, la lluita per la condemna del franquisme i tots els seus crims persisteix en la nostra societat. És lògic que hi hagi, per tant, una especial sensibilitat envers aquest tema.

Com deia molt bé Dani Cortijo (@AltresBcn) en una sèrie de tuits, l’actual equip de govern de la ciutat de Barcelona és qui ha actuat d’una manera més valenta en relació amb els símbols franquistes. Però aquesta actuació no sembla emmarcada en una política de reparació, sinó més aviat en una política de deslegitimació i dessacralització de certs símbols. L’exposició prevista al Born es pot interpretar més aviat en aquesta línia.

La segona polèmica que ha emergit en relació a aquesta exposició té a veure precisament amb el respecte pels símbols. La ubicació de l’exposició al Born ha desfermat una forta discussió (que en realitat va molt més enllà de la memòria) arrel d’un tuit del polític d’ICV Jordi Guillot (@jordiguillot) afirmant que el Born no és un símbol de memòria per a ell. I si no ho és per a ell, en realitat ens està dient que no cal que ho sigui per a ningú. A aquestes alçades, discutir la importància del Born, tan des d’un punt de vista històric com memorialista és una manera d’entrar en combat ideològic. Evidentment, no crec que el Comissionat Ricard Vinyes estigui d’acord amb aquest estirabot. Com ell mateix escrivia en el projecte del Memorial Democràtic: “Els ciutadans són dipositaris i hereus naturals de la història, el record i la memòria. L’oblit és l’impediment d’accés al coneixement, és únic i és sòlid i té per objectiu fer acceptar una sola versió del passat destruint la memòria diversa; per aquest motiu les dictadures tenen en l’oblit el recurs imperatiu i necessari que consolida la seva cultura i per tant el seu poder i el seu consens. La democràcia, en la seva fragilitat, requereix per viure l’accés dels ciutadans al coneixement històric perquè és l’única garantia de respecte a la pluralitat de memòries, permet l’adquisició de criteris propis i fa als ciutadans civilment més savis, i per tant més lliures. El coneixement històric és per tant un dret civil que ha de ser garantit i promogut pel Govern.”

A ningú se li escapa que el Born representa una clau de volta en la construcció d’una memòria nacional. Si el Memorial Democràtic ha estat i és un instrument per donar cabuda a una memòria que combat l’oblit imposat per la Transició espanyola, el Born representa la possibilitat de construir una memòria dels catalans que vagi més enllà. Sembla una obvietat, però ens caldria recordar sovint que la democràcia no neix amb la Transició. El Born ens recorda que les institucions catalanes són tan antigues que no necessiten la legitimitat de l’Estat espanyol per existir. També ens recorda que Barcelona ja era una ciutat viva, amb una forta societat civil, abans que les tropes de Felip V la sotmetessin a un règim que ens condemna a ser súbdits d’un regne que mai, mai, ha permès que fóssim lliures. És difícil comprendre com es pot menystenir aquesta part de la nostra memòria des de posicions “d’esquerres”. És més fàcil de comprendre si admetem que el que es combat és simplement una posició nacional (o anti-independentista).

Les víctimes del camp de la Bota es mereixen reconeixement i homenatge, i potser un dia inventarem un ritual que ho faci solemnement, com deia Manuel Delgado en el documental sobre la història de la Diada que vam co-dirigir amb Enric Saurí. Per què no? Fem-ho. Però no ens quedem aquí. Els catalans hem perdut més d’una guerra i ens mereixem rememorar el passat a la nostra manera, fent-ne la nostra lectura, més enllà del franquisme. Fins i tot per això cal alliberar-se, encara, del pes de la dictadura. Si som capaços de reconèixer que la nostra història va quedar negada per ella, construint un relat  compartit de memòria que vagi més enllà de les lògiques polítiques (i partidistes) immediates, potser sí que podrem convertir Franco en una peça de museu, perquè l’haurem superat. I queda tan per fer encara…

La generació post-Transició

Article publicat a El Nacional el 17 GENER 2016

L’arribada al govern de la Generalitat d’una nova generació de les persones nascudes delbaby boom, de final dels seixanta i sobretot l’inici dels setanta, marca un punt d’inflexió generacional interessant. Es tracta de la primera generació que no va poder participar en la Transició, però que ha crescut en un ambient absolutament impregnat per la memòria d’una Transició sacralitzada per la dreta i mitificada per l’esquerra. No parlo del president Carles Puigdemont, que és del 62, sinó sobretot de la generació posterior, representada al Govern pel vicepresident Junqueras (1969) i dels consellers Romeva (1971), Comín (1971) i Rull (1968), que van coincidir a la mateixa Universitat Autònoma als noranta. Just en el moment que l’aleshores anomenada generació X semblava òrfena de la intensitat ideològica de la generació anterior, la que lluïa un currículum de mobilitzacions i organitzacions clandestines difícil de superar. Just en el moment en què semblava que la consolidació de l’estructura institucional postfranquista deixava poc espai per a l’èpica política.

De fet, els anys noranta van representar l’aparició d’una cultura política, molt més pragmàtica, que buscava incidir amb canvis concrets amb la seva acció: el moviment per l’objecció de consciència, la Plataforma per la llengua, els sindicats d’estudiants, les mobilitzacions contra la guerra d’Iraq… Un xup-xup reivindicatiu amb una gran capacitat de mobilització, però que recuperava la normalitat l’endemà mateix d’una vaga o d’una manifestació multitudinària. La generació X, una generació sense causa general i lluny de les antigues dinàmiques dels debats ideològics que alimentaven nits de copes i tabac dels setanta. Les mobilitzacions dels noranta es gestaven a la universitat, al bar d’Econòmiques de l’Autònoma o al local d’estudiants d’alguna facultat de la Diagonal.

En la feliç universitat dels anys noranta (on els cursos eren anualitats en què les classes es combinaven perfectament amb jugar a cartes al bar o passar el dia al local d’estudiants, sense l’estrès semestralitzat de la universitat actual) hi podem trobar els orígens juvenils d’aquesta generació que ara arriba a les conselleries del Govern. Com també hi trobarem el naixement històric de l’independentisme pragmàtic que ha portat el país cap a una nova causa general. Algú hauria d’escriure la història del Bloc d’Estudiants Independentistes (BEI), no només perquè hagi estat un focus de renovació clau en la història del nacionalisme català; sinó perquè representa perfectament l’estil d’aquesta generació post-transició que ha fet caure els mites de l’Espanya autonòmica.

Tot el que ha passat després, en aquests anys en què les aspiracions de la Catalunyaautonòmica han crescut per sobre de les expectatives del sistema espanyol, ha fet que la Transició hagi anat quedant lluny, cada vegada més lluny i no pas al mateix ritme dels anys, sinó del recanvi de referents. La generació que va créixer a l’escola catalana del postfranquisme s’ha fet gran. Però el canvi que s’ha visibilitzat ara en la política catalana, ja era perceptible en altres àmbits: en la recerca acadèmica, en els projectes empresarials, en la societat civil. La generació post-transició ha crescut creient en la possibilitat d’un país normal. Si el pujolisme prometia la nació, aquesta generació ha crescut exigint-ne la realització pràctica. Ja no ens alimenten molles.

Si el pujolisme prometia la nació, aquesta generació ha crescut exigint-ne la realització pràctica. Ja no ens alimenten molles

Tanmateix, una de les virtuts d’aquesta generació post-transició és que d’una manera ben visible ha fet el pont entre la cultura del catalanisme anterior i la postmodernitat. En són exemples la renovació del Barça de Laporta, a mans d’uns “joves” empresaris que es mouen amb facilitat en el món global; o la renovació d’una entitat de la “vella escola” catalanista com Òmnium Cultural gràcies a l’acció combinada dels joves i dels veterans de la societat civil. En aquests anys de recerca de la “normalitat nacional” s’ha anat teixint també un nou discurs que busca les arrels del catalanisme en la història prefranquista, en la Catalunya republicana o en la llarga història de les institucions pròpies.

Tota generació és un pont. I en aquest cas podem dir que la generació següent comparteix algunes coses amb aquesta que intento descriure: el món digital, la cultura global, el rock català i la seva àmplia herència que conjuga amb el desacomplexament nacional… Però la generació següent ha recuperat les antigues causes revolucionàries com a reacció a una crisi econòmica de la qual sembla que no ens en recuperarem mai més. Hem redescobert el costat fosc i salvatge del sistema capitalista i els joves tornen a lluitar des de l’enfrontament. Si als noranta es deia que els fills del convergents votaven Esquerra, ara es diu que els joves independentistes busquen el radicalisme de la CUP (de la mateixa manera que si els pares votaven PSC o PP, els fills voten Podemos o Ciudadanos).

Però tinc la impressió que hi ha més distància entre la generació post-transició i els seus pares, que no pas amb els seus fills. Si més no, ho podem comprovar en l’ús que comparteixen de les noves tecnologies. Per això ara potser es parlarà de la generació de polítics 2.0, o de la política.cat. Són adjectius que també escauen perfectament a aquesta nova generació de consellers. Però la seva vinculació amb el final de la Transició ofereix una imatge més clara del moment històric que representen en la política catalana.

Balanç de la Transició espanyola: llums i ombres

video transicio

En motiu dels 40 anys de la mort del dictador Francisco Franco, la Fundació CatDem ha elaborat el vídeo “Balanç de la Transició espanyola: llums i ombres”, amb entrevistes a Joaquim Ferrer, historiador i president del Patronat de la Fundació CatDem; Jaume Sobrequés, catedràtic d’història contemporània de la UAB i membre del Patronat de la Fundació CatDem; i Marta Rovira, doctora en sociologia i guanyadora del Premi Carles Rahola 2014 d’assaig per l’obra “La Transició franquista. Un exercici d’apropiació històrica” (Pòrtic, 2014).

Podeu veure el vídeo, aquí.