El relat, des d’una visió simmeliana
Sento molts comentaris sobre la manca d’un relat que en els nostres dies ens ajudi a concebre d’una manera comprensible i alhora legitimadora el moment en què vivim. Però els relats no sorgeixen perquè sí. No apareixen perquè algú un dia es lleva i comença a parlar els seus conciutadans i els esperona. La força d’un relat és com el pes d’una balança: a una banda un pes gruixut i feixuc que pot fer decantar la balança tot sol. A l’altra banda, el contrapès: un munt de petits pesos que acumulats fan que la balança trobi l’equilibri.
D’altra banda, hi ha altres preguntes que van associades a la possibilitat social d’un relat que emmiralli tot un col·lectiu social a través d’una estructura narrativa, d’un discurs. És possible un relat sense revelació? És un possible un relat sense estructures d’autoritat? I finalment, és possible un relat que no faci de mirall? Com en tot acte màgic, el relat com a forma social de comunió forma part d’allò que produeix un reconeixement, i per això està vinculat a la identitat, a l’existència d’un col·lectiu que s’hi reconegui.
En reflexionar sobre la mentida i l’engany com a formes de relació social, Georg Simmel afirma que en les societats primitives, el secret formava part del poder. El bruixot dominava els altres mitjançant la protecció d’un secret que només s’aguantava per la distància i per l’exclusió respecte dels comuns. Ras i curt, el seu poder era proporcionalment invers a la ignorància de la resta de components de la societat. En la societat moderna, diu Simmel, les relacions són més transparents, i el secret forma part més aviat de les relacions interpersonals, de la intimitat, més que no pas de l’esfera pública. La democràcia és possible perquè confiem els uns amb els altres, i perquè les relacions formals es basen en el fet que no ens cal saber massa coses dels altres, o en tot cas, en tenim prou amb conèixer només una esfera de la seva vida i del seu comportament.
Avui no tenim bruixots (encara que hi hagi qui ho pretengui). Tenim polítics a qui se’ls discuteix cada paraula que pronuncien i cada gest que fan. Però és que allò que afirmen i allò que fan es troba a la mateixa alçada que les paraules i els gestos de moltes altres persones que tenen com a mínim la mateixa notorietat. Com es manté l’autoritat d’una institució o d’una autoritat política en un món en què la comunicació pot projectar la darrera ocurrència d’una persona del carrer amb la mateixa càrrega informativa que el darrer discurs d’un president? Els mitjans de comunicació confereixen autoritat a moltes veus que projecten relats, semirelats o discursos discontinus en paral·lel. El que succeeix és que cap de tots aquests múltiples relats pot arribar a fer de mirall d’un col·lectiu que se senti com un tot únic, i no només com una part d’un tot.
Així doncs, és difícil de projectar un relat globalitzador sense la posició d’autoritat que permetria tenir el pes suficient per equilibrar la balança. Com tampoc no és possible revelar res de nou a través del relat en un món fet a base d’informacions. No hi ha secrets per desvel·lar al comú. Em refereixo als secrets d’interpretació, a la màgia del coneixement que confereix la pròpia posició d’autoritat envers els que no tenen aquest coneixement, no pas a l’engany perpetrat per individus que busquen el benefici propi a través de la corrupció.
Si avui manca un relat que ens aixoplugui a tots sota un gran paraigua és perquè tot està la intempèrie, perquè som més els que sabem i els que podem parlar, i perquè el poder està més repartit. Només cal gratar una mica, fer circular la informació, i tot queda al descobert, com qui desentel·la un vidre humit.
I malgrat tot encara hi ha un poder secret que s’amaga més enllà de les estructures visibles i transparents de les regles de funcionament de la política, l’economia i de la societat. Però aquest poder que mou els fils sense mostrar-se no forma part de les regles acceptades. Actua al marge d’aquestes regles, i viu permanentment maquillat. Per això és tan difícil també confegir un contrarelat. Però aquesta ja és una altra qüestió.