Gaudir la poesia. Com elles

 

Mireia Vidal-Conte (ed.), Com elles. Una antologia de poetes occidentals del segle XX. Lleonard Muntaner, 2017

Si es pogués substituir una tesi doctoral per una antologia de textos ben escollits, caldria donar el doctorat a la Mireia Vidal-Conte. (Això seria en un país ideal (potser la República del futur?) on la creació de coneixement no s’hagués de mesurar amb els fòrceps de la burocràcia, sinó amb la revisió subjectiva de qui ha llegit prou per atorgar un judici de valor qualificat.) Algú pot pensar que és fàcil fer una tria de textos poètics d’altíssima qualitat que abastin tot el segle XX i que, a més a més, no formin part dels circuits habituals de lectura, fins i tot entre els experts, perquè les autores en són dones. No és gens fàcil. Sobretot si es busca un resultat d’altíssima qualitat. Concretament, a Vidal-Conte li ha suposat un treball de tota una vida. En això, aquesta antologia, que va néixer com un espectacle poètic (encara podeu encarregar-ne un bolo i gaudir de la interpretació de Mirea Vidal-Conte, Odile Arqué i Marc Romera, amb la posada en escena de Sebastià Portell), s’assembla a una tesi.

També s’hi assembla en la defensa d’una mirada sobre la poesia, com expliquen Marc Romera i la mateixa Mireia Vidal-Conte als pròlegs respectius que fan de marc teòric a la proposta. En el seu estil no-narratiu, Vidal-Conte esculpeix a cops de lletra el seu manifest literari. Un manifest que no ens hauria de passar per alt: la reinvidació de la poesia, no pas de les dones, sinó la poesia de qualitat que passa desapercebuda “només” per la condició femenina de les seves autores. No es tracta d’una reivindicació de la poesia en femení (en genèric i en qualsevol circumstància), sinó que es tracta d’un exercici de recuperació i restabliment de la bona poesia que no ha estat prou reconeguda, menystinguda o simplement desconeguda.

Una tesi serveix per omplir un buit, per resoldre una pregunta, per aportar una nova mirada sobre un fenomen (literari). Com elles ens aporta una nova mirada sobre la literatura, sobre la poesia, i així supera la mitologia tràgica que ha envoltat algunes autores i en la qual sembla haver-se sostingut un interès sovint més morbós que pròpiament literari. Són dones, han patit les conseqüències del patriarcat (fills, silenci, frustació…). No hi penseu en això. Llegiu. Deixeu que Chantal Maillard us faci perdre l’alè tot seguint el fil immens del seu poema “escribir”. O buideu-vos en les  hores llegint i rellegint la complexitat de Felícia Fuster (Algoritmes teixits de binaris…). Planteu-vos davant d’un poema d’Idea Vilariño (“Haberse muerto tanto…”) i admireu-lo. Estremiu-vos amb la cruesa d’Adrienne Rich quan escriu “mentre rasques l’ou enganxat al plat / ressec de l’infant”. Llegiu.

No cal afegir res més. O sí: agrair la complicitat dels traductors que han fet possible el llibre. I de la col·lecció La Fosca, de l’editorial Lleonard Muntaner, que continua donat bons fruits.