La paradoxa de la masculinitat al segle XXI
Ja fa uns quants anys, el 1999, des de l’extingit Programa de Coeducació de l’Institut de Ciències de l’Educació, vam participar en un projecte europeu de recerca sobre “les masculinitats en l’adolescència”, el Projecte ARIANNE amb Xavier Rambla i Amparo Tomé. El projecte es plantejava analitzar com influïen les pautes de gènere en els nois a l’hora de conformar els seus valors i les seves expectatives educatives en l’adolescència. Aleshores ja vam observar que hi havia una diferència molt gran entre els nois i les noies, especialment en els estrats socials més baixos a l’hora de construir les seves expectatives educatives. Podríem resumir-ho en el fet que ells estaven més orientats al treball, i elles, més orientades a l’estudi (resumint molt).
També vam poder fer alguns estudis en paral·lel sobre agressivitat i adolescència, dels quals en van sorgir un article amb Roger Martínez, i un altre a la revista Cuadernos de pedagogía. Eren articles que sorgien d’un treball d’un parell d’anys que implicava alhora recerca i assessorament al professorat, en processos de recerca-acció. Aquests processos d’assessorament em va servir per desenvolupar pautes de treball amb el professorat, publicades a Quaderns de Coeducació.
Gairebé vint anys després, els estudis sobre gènere i educació reflecteixen una diferència molt gran entre el percentatge de nois que es graduen a l’ESO, en comparació amb el de les noies, que és força més alt. Aquesta diferència és comuna a molts països. De fet, podem parlar d’un fenomen mundial, tal com mostrava una notícia de The Economist de 2015, on es mostraven dades sobre el “gap” que es produeix a gairebé tots els països de l’OCDE, a excepció d’alguns.
A Catalunya, com a d’altres països, el percentatge de dones entre els estudiants de tercer cicle és més elevat. Concretament, entre els que van fer la preinscripció universitària el curs 2016-2017 hi havia un 56,8% de dones. No és una anècdota. Representa un canvi radical respecte de les pautes socials i les trajectòries educatives dels darrers 50 anys. Només cal mirar la relació entre sexe, edat i nivell d’estudis del cens del 2011 per adonar-se com s’ha capgirat aquesta relació entre gènere i educació al llarg d’aquests anys. Les dones més gran tenen menys estudis que els homes de la seva edat, mentre que les dones més joves superen els homes en percentatge d’estudis superiors.
Malgrat aquestes dades, les dones tenen més dificultats per assolir carreres professionals sòlides que no pas els homes, o per obtenir el mateix nivell de reconeixement professional i salarial. Només cal constatar que el nombre de catedràtiques universitàries és molt inferior al de catedràtics homes.
Tanmateix, seria interessant que tant els estudis com l’opinió pública comencés a posar el focus en com el gènere afecta el rendiment acadèmic (amb abandonament escolar inclòs) dels homes i les conseqüències que això pot tenir en el seu procés d’integració social. Per dues raons. La primera raó és que pot ser ben bé que aquesta diferència a favor de les dones no tingui la conseqüència esperada en la reducció de les desigualtats en el món laboral i en la vida quotidiana. És a dir, que no produeix necessàriament que les dones assoleixin millors salaris i llocs de treball, ni que comparteixin més les tasques domèstiques. La segona raó és que els estudis indiquen que els patrons masculins dels homes que pateixen fracàs escolar no els porten no els porten pas a superar els rols tradicionals de dominació (o intent de dominació), si no més aviat al contrari. Hi ha una certa relació entre el rebuig a la cultura escolar i el reforç de la masculinitat més enrocada en models tradicionals, tal com ja apuntava Paul Willis en els seus estudis entre els nois de classe obrera dels anys setanta. Només cal veure alguns programes televisius o alguns vídeos per a adolescents que circulen per youtube per adonar-se’n de com està el pati.
I això ens porta a una altra conclusió: el canvi que estan experimentant les dones en el seu procés d’alliberament no està essent compartit, o acompanyat, per un canvi en els patrons del gènere masculí. És més, paradoxalment, quan es pot dir que les dones tenen potencialment més poder per assolir bones posicions socials, s’està produint una reacció cada vegada més hostil des de posicions ideològiques conservadores o de dretes cap a la llibertat de les dones. Una reacció que qüestiona els drets assolits pel que fa a la igualtat de gènere i que s’oposa a qüestions com l’avortament, el divorci, les parelles homosexuals o transexuals, etc. El perill és que la contrareacció a aquesta possible pèrdua de drets respongui només al debat ideològic. Més enllà d’aquest debat cal repensar altra vegada, com s’havia fet a finals del segle XX, com els models educatius estan ensenyant les formes de mostra la identitat masculina en un món cada vegada més complex.