Muriel i la gran família d’Òmnium

Avui ens hem reunit de nou per homenatjar Muriel Casals a Òmnium. Primer, en l’acte de lliurament de la Medalla d’Or de la ciutat de Barcelona. L’acte s’ha desenvolupat amb placidesa, fins i tot els discursos, com si la Muriel n’entonés la cadència. L’alcaldessa ha introduït l’acte parlant fluixet, com sempre fa ella, però potser avui una mica més. El regidor Pissarello ha parlat amb vehemència de les virtuts de la Muriel, però sense forçar-ne la intensitat. La música; el parlament sempre motivador de Jordi Cuixart; el discurs gens protocolari de la Laia, la filla; els breus apunts de la presidenta del Parlament i del President de la Generalitat. Tot el que s’havia de dir, s’ha dit amb la serenor que permet el pas del temps. Ja no hi ha dolor, ara hi ha homenatge.

I un cop més ens hem trobat a Òmnium com una gran família. Aquella entitat que reivindicàvem com a repte generacional durant uns quants anys (“els joves”, deia la Muriel), s’ha convertit en una família que aplega generacions cada vegada més diverses. Una gran família que ha crescut d’una forma exponencial, i malgrat tot sense deixar de ser-ho. Em sembla que fa un any ens vam adonar que estàvem units per una força invisible, i avui hem donat nom de dona a aquesta força, un nom que quedarà gravat a la sala d’actes de la seu d’Òmnium. Ara tots som una mica de la Muriel, cadascú des de la seva experiència particular i tots des d’un projecte comú, compartint l’enyor d’una veu ferma i plàcida alhora, d’una dona que era caràcter i tendresa al mateix temps. Ara tenim, a més a més, la memòria. Vet aquí la màgia de la vida. Gràcies a la seva memòria, Òmnium encara és més una família. I ens estimem, com demanava sempre la Muriel.