Allò que volíem ser

Aules d’una escola de Tampere (Finlàndia) el 2013. A dalt: aula de tecnologia, 10 alumnes, 2 professors. A baix: aula d’acollida amb 7 alumnes.

L’anuari 2015 de l’educació a Catalunya, de la Fundació Jaume Bofill, pren un títol ben explícit: “Impacte de la crisi i de les polítiques d’austeritat en el sistema educatiu”. La conclusió que més ha trascendit és que la inversió en educació a Catalunya és la pitjor de la UE i una de les pitjors del món, amb un 2,8% del PIB. Però el cert és que aquesta xifra ja fa molts anys que és pèssima. Abans de la crisi i després de la crisi. Malgrat que, segons l’informe de la Bofill, entre el 2009 i el 2012 a Catalunya ha disminuït fins a un 17,5% la inversió pública en educació.

Una de les raons és el dèficit fiscal, o en tot cas la incapacitat per a gestionar recursos propis. Dit de forma senzilla, un cop s’han pagat els salaris del professorat, al Departament d’Ensenyament li queda ben poca cosa. Però també és fruit d’un model que aposta per concertar escoles en comptes de fer una aposta decidida per un model d’ensenyament públic. La inversió en escolarització concertada és més barata, ja que la Generalitat només hi posa els diners del professorat. Per a la resta, hi ha les quotes que paguen les famílies. Tot i així el model és injust, per l’efecte de selecció i de segregació que té en la distribució de l’alumnat.

Un sistema públic de qualitat molt difícilment pot conviure amb la potenciació d’un sistema paral·lel privat. Si als vuitanta l’escola concertada feia una veritable tasca subsidiària respecte de la pública (i sort en vam tenir!), l’aposta posterior ha anat canviant cap a la dualitat del model, i encara més cap a una certa facilitació de l’expansió de l’escola concertada, que s’ha beneficiat la fugida de les escoles amb “immigrants” que han protagonitzat les classe mitjanes d’aquest país. No en culpo pas les escoles concertades, moltes de les quals ofereixen un ensenyament de qualitat, sinó el model que com a país hem decidit desenvolupar. Que lluny que queda l’aposta del grup d’escoles CEPEC per un ensenyament públic i de qualitat!

Segons l’estudi que van fer Xavier Martínez Celorrio i Antonio Marín el 2011 amb dades del Panel de Desigualtats de la Fundació Jaume Bofill, al llarg del segle XX s’ha produït una mobilitat social ascendent important a Catalunya, que està estretament associada amb el nivell educatiu assolit per les noves generacions respecte de les anteriors. El baix cost de l’educació per a les famílies hi tingué un paper fonamental. Avui això ha canviat. Si el 2011 les famílies catalanes cobrien el 16% del cost de la matrícula, el 2013 ja era del 25%, quan la mitjana de l’OCDE és del 15%, tal com s’explica a l’Anuari de l’educació 2015.

Si en l’estudi del 2011, podíem veure com els estudis universitaris contribuïen a la mobilitat social, cal tenir en compte que és on s’ha reduït més la despesa pública (fins al 23%). La meitat del professorat universitari té una situació laboral precària i cobra entre 300 i 1.200 € bruts mensuals. Un professorat que no pot participar a ple rendiment dels projectes de recerca ni pot treballar per consolidar carreres investigadores sòlides, perquè no forma part del corpus acadèmic amb accés a la carrera docent.

Malgrat tot, no tot són males notícies. Una de les conseqüències de la crisi és l’augment de la taxa d’escolarització a secundària. És a dir, s’ha reduït l’abandonament escolar i ha augmentat l’èxit educatiu. Però amb aquesta manca de recursos, és difícil plantejar que Catalunya pugui plantejar-se reformes educatives que ens duguin a un model educatiu de primer nivell, com sovint es reclama. Més enllà de les bones pràctiques que trobem en molts centres educatius i del professorat més motivat per la innovació, un país que acull tantes persones nouvingudes en el seu sistema educatiu necessita recursos. I els necessita ara, no pas d’aquí a deu anys.