El vot dels altres

Sotragada forta, la que ha provocat l’elecció de Trump. I això que Vicent Partal ens ho deia tot just fa uns dies: “guanyarà Trump”. No vam tenir temps d’entrar en el detall del per què. O potser és que no en teníem ganes, només esperàvem poder passar per alt el comentari amb la victòria de l’antipàtica Clinton. Però el malson s’ha confirmat.

Mas-Colell recordava en un article a l’ARA que la democràcia és el pitjor sistema polític, llevat dels altres. Molts ens preguntem perquè els nordamericans han votat com a president un home tan execrable des del punt de vista dels valors, les formes i les idees. Costa de trobar algun aspecte positiu en aquesta persona que el pugués qualificar per ocupar un càrrec de representació pública. Mai abans havia esdevingut president una persona que públicament renuncia a la “moral pública”. Ara és el president del país amb més poder del món. I això ens inclou a nosaltres. Per això l’elecció de Trump ha causat estupor i pànic al mateix temps entre nosaltres.

Per això mateix, mai com ara havíem tingut la percepció tan clara de com el vot d’uns altres, en un país que no és el nostre, pot determinar alguns aspectes fonamentals del nostre món, que és el món. Si Bush fill va provocar un seguit de guerres que encara duren a l’Orient Mitjà, què ens deixarà Trump com herència? L’estroncament de les dèbils però urgents decisions per frenar la contaminació i els seus efectes sobre el canvi climàtic? L’increment de la cursa armamentística? L’acceleració del triomf de les idees reaccionàries?

Que el vot d’uns aliens pugui determinar aquestes coses, pot fer pensar que la proposta extravagant que ens plantejava Richard Sennett fa uns dies a l’auditori RBA, convidat per la Fundació Catalunya Europa, potser no ho és tant. Una xarxa de ciutats europees que prenen decisions conjuntes mitjançant referèndums compartits entre els seus ciutadans, creant un nou demos, aliè al concepte d’Estat-nació. Podem deixar l’elecció del President dels EUA en mans només dels nordamericans?

De fet, el mateix podríem dir dels espanyols. Com pot ser que un partit visiblement corrupte pels quatre cantons pugui assolir la majoria parlamentària per governar? Com pot ser que si pleguin els que haurien de fer-li oposició? I el mateix podríem dir dels francesos, dels hongaresos, dels polonesos, russos, etc.

Aquells que aspirem a una democràcia neta, avui estem decebuts amb els electors, i fins i tot ens podem estar preguntant cap on ens porta aquest sistema que anomem democràcia representativa i que viu hores difícils. Potser tan sols ens toca resignar-nos i fer el cor fort, perquè almenys tenim això, encara i malament.

Com deia Max Weber, en política cal fugir dels lideratges fàcils i mantenir la circumspecció que reclama el treball feixuc per tirar endavant la tasca que ens vingui encomanada per les necessitats del país. De vegades cal assumir que «el que queda davant nostre no és pas la florida de l’estiu, sinó en primer lloc una nit polar de tenebra i rigor glacials». La democràcia només de vegades conté moments feliços, però sempre comporta una gran responsabilitat i respecte per la realitat. Per això, com diu Weber, «només aquell que està segur que no quedarà desfet si el món, vist des del seu punt de vista, és massa estúpid o massa vulgar per a allò que ell li vol oferir; només qui està segur que enfront de tot plegat pot dir «malgrat tot!», només aquell té «vocació» per la política.» (La política com a vocació i com a professió, 1919). La democràcia exigeix, més que una fe cega, un treball continuat i esforçat per tal d’assegurar-ne els bons fruits. Cap altre sistema no ens els donarà millor.