Hi ha un lloc per als catalans en la memòria col•lectiva d’Europa? El mes que ve la commemoració del Tricentenari de 1714 a Barcelona acull un cicle de conferències que porta per títol Trobades D.O. Europa i que és una proposta de reflexió sobre la identitat europea.
Sota aquest cartell de denominació d’origen europeu sentirem les veus d’intel·lectuals com Zigmun Bauman, Susan George, Saskia Sassen, Orham Pamuk i Sami Naïr (la tria de noms ja és de per si un encert).
Aquesta és una prova de l’esforç i la vocació de les institucions catalanes, i dels catalans en general, per formar part d’Europa amb veu pròpia. Com ja s’ha demostrat tantes vegades. Ja sigui per la quantitat d’aportacions ciutadanes que es feren en el debat sobre la (fallida) Constitució europea, com per la implicació econòmica, cultural i civil en organitzacions europees.
Ara que ens sentim a dir tant sovint que la Unió Europea és una unió d’Estats, un pacte polític entre els “grans”, etc., caldria recordar com la UE ha volgut sempre transcendir aquesta mera definició legalista en favor d’uns valors, d’una memòria i d’unes aspiracions de creixement col·lectives.
Tots els programes europeus contenen una dosi d’aquesta filosofia: programes d’intercanvi d’estudiants (Erasmus) com una manera de promoure una “identitat” europea, la promoció del multilingüisme com a llavor de convivència, la promoció d’una recerca compartida entre grups de diferents països com una aposta per a la prosperitat comuna, etc. Per no parlar de la bandera i l’himne, símbols per excel•lència d’una entitat col•lectiva que vol ser alhora un sentiment col·lectiu. I la memòria.
Hi haurà algun dia, en la memòria i en la identitat europees, un lloc per als catalans?”
Les polítiques de memòria són un dels pilars de construcció d’un marc col·lectiu de referència. Si compartim el relat sobre el passat, compartim el que som. Però la memòria és selectiva i interessada. La Unió Europea recorda oficialment les dues guerres mundials, com també l’holocaust. La guerra dels Balcans també és un fet que forma part de la memòria col•lectiva dels europeus, d’una memòria que parla d’errors dramàtics i de supervivència.
En canvi, la guerra civil espanyola no té una fórmula de record institucionalitzada a Europa. Ni tampoc no la té l’exili més gran que ha viscut mai el continent, en la fugida a França després de la caiguda de Catalunya a mans de l’exèrcit franquista. Com tampoc no hi ha cap record oficial per a l’únic president europeu afusellat i no reparat, el President Companys.
En Jaume Cabré explicava en una entrevista al Butlletí de la Fundació Congrés de Cultura Catalana, que a la Fira de Frankfurt de 2007 es deia que “l’existència de la llengua, la literatura i la cultura catalanes és el secret més ben guardat per Espanya”. La nostra història també és un secret molt ben guardat, un passat europeu per descobrir. Ni la Guerra de Successió ni la Guerra civil espanyola foren episodis històrics només dels catalans, sinó d’una gran transcendència europea.
Però en tots dos episodis dramàtics Catalunya fou escenari determinant i víctima específica. Es pot dir fins i tot que el 1714 Europa va abandonar els catalans: els anglesos traint el seu acord amb els catalans, els austríacs traint la seva lleialtat, i els francesos i espanyols intentant anul·lar una de les nacions més riques i pròsperes del continent.
Article publicat a Tribuna Catalana.