La Fundació Congrés de Cultura Catalana ha publicat el seu Butlletí anual. A cada edició s’hi inclou una entrevista a una personalitat destacada de la cultura catalana. Aquest any l’entrevistat és Jaume Cabré, i l’entrevista ha estat feta per Marta Rovira, vocal del Comitè Executiu de la Fundació.
A més de l’entrevista, el butlletí conté un recull de les diverses activitats realitzades per la Fundació durant el darrer any (2012), com ara la conferència de Joaquim Maria Puyal al Col·legi d’Advocats de Barcelona, el cicle “Pensar Catalunya avui” i el Premi d’història Ferran Soldevila.
L’entrevista:
Jaume Cabré ens va acollir a casa seva per a l’entrevista que tot seguit llegireu. Ha triat viure una mica distanciat de la ciutat, a prop del Parc Natural de Sant Llorenç de Munt, envoltat de natura i en un entorn que li permet escriure amb tranquil·litat. Aquest és un element essencial per a poder escriure llibres en els que aboca una gran dosi de treball i de concentració, fins al punt que, tal com ens explica, quan acaba un llibre com Jo confesso se sent desinflat.
MR: A la tomba de Walter Benjamin, al cementiri de Portbou, hi ha una inscripció que diu “No hi ha cap document de la cultura que no ho sigui també de la barbàrie”. En aquest sentit, es pot dir que Jo confesso és un mea culpa europeu?
JC: Sí. Pel que veig, Jo confesso és moltes coses. Però també és un mea culpa europeu. Un europeu que mira Europa, que és el personatge, i que no acaba d’entendre que existeixi la música de Schubert i al mateix temps moltes altres coses. I això és el que el neguiteja.
MR: El tema del nazisme és recorrent a la teva obra…
JC: Ho és més el tema de la música. El tema del nazisme és més circumstancial. Per exemple, que jo recordi, d’una manera explícita apareix en alguns contes de Viatge d’hivern. Però més enllà no.
MR: Precisament per això, podríem interpretar que Viatge d’hivern és com un esboç de Jo confesso?
JC: A veure, jo no ho sabia. Per mi no ho era. El que passa és que mirant enrera m’adono que no hauria fet Les veus del Pamano sense fer L’ombra de l’eunuc i Viatge d’hivern. I no hauria fet Jo confesso sense haver fet aquests dos, L’ombra de l’eunuc i Viatge d’hivern, i Les veus del Pamano. O sigui que en cada obra aprens una sèrie de coses, i et situes des del punt de vista narratiu en un moment teu, d’evolució pròpia. I el que fas és a partir d’aquesta evolució. No comences de zero, sinó que has après coses. Perquè tota la vida és aprenentatge. Com diu l’Espriu, tota la vida d’escriptor és aprendre. I aleshores en saps més quan fas deu anys d’ofici que no pas quan comences. I quan fa vint anys o quan en fa trenta, doncs en saps més. Una altra cosa és que aprofitis aquest saber, o que no el vulguis aprofitar. O que tens una limitació i arribes fins a un punt, i després et repeteixes. O sigui, cadascú té una línia diferent, que no has de discutir, perquè cadascú fa el que li sembla. Però mirant-ho a partir de la pregunta que m’has fet, m’adono que sense haver fet Viatge d’hivern no hauria pogut, no ja els altres que t’he dit, sinó el mateix Jo confesso. I per tant, es pot considerar un esboç. Sobretot perquè em va aparèixer la idea aquella, no abans de fer-lo, sinó quan estava fent el llibre, que va ser una mena d’interrupció de Les veus del Pamano, doncs vaig pensar que hi havia alguna connexió entre un període i un altre, que era molt divertit, però que al mateix temps em complicava la vida. Però com que ho veia com una possibilitat, no podia renunciar-hi. Però aleshores comences a veure que això el que fa és fer-te agafar aquella mirada de Déu. Aquí hi ha una sèrie de criatures que ells no ho saben, però jo entenc que hi ha una relació entre aquest i aquest altre, encara que hi hagi dos-cents anys entre un i l’altre. No sé quina relació hi ha, però ja la trobaré. I això, després portat a unes conseqüències majors seria part dels elements que en podríem dir de tècniques narratives, però també d’elecció de món, o de tria de món, que prové d’això. A Les veus del Panamo no hi jugo tant. És a dir, això queda una mica a la reserva, però el que hi faig és jugar molt amb la relativització del temps. I aleshores sé que el lector potser al començament es desorientarà, però només que tingui una mica de voracitat de lector, s’hi enganxarà. I també saps que perdràs lectors…
MR: Ets conscient, doncs, que pots perdre lectors.
JC: I tant! Hi haurà gent que dirà “sóc a la pàgina vint i no m’entero de res, ho deixo estar”. Però per altra banda sé que guanyo els que m’interessen. El lector que vol canya. Que n’hi ha molts, de lectors que volen canya, perquè Les veus del Pamano és un llibre que es continua llegint moltíssim. I Jo confesso també.
MR: En aquest sentit, podríem dir que es tracta d’un tipus de treball molt sociològic. És a dir, aquesta perspectiva estructural que et permet anar d’un costat a l’altre sabent que hi ha una connexió intrínseca que els personatges desconeixen, que de fet no sabran mai. Aquesta possibilitat narrativa de crear una sensació de volar per damunt de tots els personatges no deixa de ser fascinant, oi? És com un mapa que es va traçant.
JC: Sí, sí. Ostres, que ve que ho dius! I en aquest cas el lector se situa al mateix nivell que el narrador, no al nivell de l’autor. L’autor el que fa és col·locar tot aquell món, i llavors hi ha un narrador que ho explica. I el lector està amb el narrador, perquè aquestes connexions entre els personatges.
MR: I viatja… És una sensació fantàstica. A Jo confesso de cop i volta ets a Roma, o ets a Alemanya. O ets al mig de la botiga, amb una munió de detalls, o al pis… Abans et preguntava pel nazisme, perquè en llegir Viatge d’hivern és inevitable vincular alguns dels contes a l’anomenada literatura concentracionària. D’Amat-Piniella, de Primo Levi… Aquesta exploració que fan ells del sentit de la humanitat que hi ha en cada persona en situacions que altres simplement denunciarien, es quedarien més amb la crítica col·lectiva. Però ells entren en aquesta psicologia de l’individu.
JC: El que passa és que has citat Amat-Piniella i Primo Levi. També es pot citar Paul Celan, Améry… que ho han viscut. Jo no ho he viscut. Tots aquests que has dit ho han viscut. I ha tingut moltes conseqüències. En el cas de Celan i Levi amb un suïcidi final. En el cas de Levi als vuitanta anys, imagina’t. I Celan més jove, també quan ja feia temps que ho havia passat. És a dir, van reescriure l’horror. Això em sembla que també surt a la novel·la. Jo vaig amb més modèstia, perquè jo no ho vaig viure. Però en canvi hi ha una dimensió del mal que és atuïdora, i jo en vull parlar encara que no ho hagi viscut, encara que no tingui parents coneguts que hagin estat víctimes directes d’això. El que passa és que tots n’hem estat víctimes indirectes, entre altres coses perquè després et trobes amb Srebrenica o amb Rwanda. I et trobes amb què com a humanitat no hem après la lliçó.
MR: A la novel·la, de fet, sorprèn, perquè és inèdit, aquest estil narratiu que porta a vincular aquest fenomen del mal tant amb el nazisme com amb altres fenòmens com la Inquisició, o situacions actuals com per exemple a través de les referències a l’islam. Segurament és una de les aportacions cabdals de la novel·la.
JC: Sí, però és evident que no he hagut de fer un esforç per anar-hi a parar. De fet, també vaig a parar a egoismes personals i particulars dels personatges normals i corrents. Fins i tot els que et trobes cada dia, del nebot o l’amic. O el pare i la mare, que també són tan peculiars. Però et trobes amb moltes maneres o moltes dimensions del mal com a maldat. Perquè el mal no saps on col·locar-lo. La maldat és humana. És claríssim.
MR: Creus que en aquests moments a Europa hi ha símptomes de retorn d’algun d’aquests períodes foscos?
JC: Home, dels Balcans acabem de sortir-ne. Hi ha rebrots nazis, històries d’aquestes, però a mi m’escandalitzen altres coses. Aquests rebrots de gent nazi és de gent que està una mica pirada. Jo no crec que tinguin requesta, sort electoral o seguiment, malgrat que el que els impulsa més és el problema de la immigració. Però a mi m’escandalitzen coses com El Escorial. M’escandalitza que no estiguin resolts crims de la nostra guerra. Perquè els alemanys sí que van fer un mea culpa, i van pagar-ho. Els alemanys, com a col·lectiu. Una altra cosa és els individus que han aconseguit escapar, que són molts, i que han mort tranquil·lament, que no vol dir en pau, sense haver de retre comptes a ningú perquè algú els ha ajudat. En alguns casos l’església catòlica i en altres casos organitzacions pròpies que els han ajudat a fugir i a emmascar-se. Però malgrat el que ha passat amb aquestes individualitats, hi ha hagut amb el nazisme una catarsi col·lectiva. Els alemanys, com a poble responsable d’aquella barbàrie, ha entonat un mea culpa col·lectiu. I per tant, els que vénen al darrera no tenen cap mena de culpa. No tens cap mena de culpa del que ha fet el teu avi, o el teu oncle. Et pot saber molt de greu, et pot fer molta ràbia, però no n’ets culpable. En canvi, tal com han quedat les coses amb la Transició espanyola… Però jo no crec que tornin aquests períodes foscos.
MR: Suposo que ja t’ho han dit moltes vegades, que Jo confesso és un exercici de memòria. És intencionadament així?
JC: Quan començo no tinc cap voluntat concreta d’aquest tipus.
MR: No vols llançar un missatge.
JC: No. El que vull és escriure. Tinc necessitat d’escriure. És una necessitat més biològica que no altra cosa. I com que he d’escriure m’hi poso. I què escric? Un personatge. I què farà? No en tinc ni idea. I aleshores, després de mesos d’estar treballant amb aquest personatge, o algun altre, és quan veig possibilitats d’història. I quan fa molt de temps que hi estic ficat puc intuir “ah, mira, estàs parlant de tal cosa”. Però tampoc no m’interessa tenir-ho molt clar objectivament o fredament, perquè aleshores tindria el perill de ser pamfletari. Jo el que faig és un tros de vida. Que després aquest tros de vida és una reflexió? Per exemple, quan vaig acabar Les veus del Pamano. Jo no hi tenia gens clar perquè només l’havia escrita. El que l’ha llegida ho veu amb una mirada neta. Agafa allò i li agrada o no li agrada, s’ho menja o s’hi ha avorrit, o s’hi ha apassionat. Però el que l’ha escrit, almenys en la meva manera d’escriure si em pregunten “de què va la teva novel·la?” No ho sé. Hi passen coses. I llavors quan et diuen “has fet una reflexió sobre la memòria històrica… Un moment que m’ho apunto”. “De què va la novel·la? D’una reflexió sobre la memòria històrica”. Va així la cosa. Almenys per a mi. Hi ha escriptors més cerebrals que d’entrada diuen “faré tal cosa”, la rumien, i fins que no la tenen del tot rumiada no es posen a escriure. Llavors saben del què escriuen. Però jo no treballo així. Em sembla que m’avorriria, perquè si ja sé la novel·la…
MR: Altres autors en canvi, com Kundera, afegeixen un discurs a la narració. Hi introdueixen frases sobre la pervivència de la llengua, per exemple, o sobre la història que expliquen els vençuts. Això ho trobes al mig de la novel·la. Víctor Hugo, per exemple, dedica cent pàgines a explicar la batalla de Waterloo a Els miserables.
JC: Però per mi quan això es nota és que no està ben fet. Per més Kundera o Hugo que sigui. No està ben fet. Penso, per la meva manera de veure-ho, que el lector ha de seguir una història. No cal que l’atrapi, però almenys que li interessi. Després diu “ah, hi havia això. Està bé.” Perquè per la vida tampoc no anem amb un manifest, sinó que actuem i vivim. I els personatges també. I quan acabes de llegir una història dius és una història que anava de totes aquestes coses.
MR: Suposo que aquest és un dels aspectes extraordinaris de la teva narrativa, aquesta capacitat d’interioriotzar en un relat una sèrie de coses que van més enllà, que tenen un contingut molt vinculat a la història, a grans esdeveniments o a grans referents, tamé intel·lectuals. Per exemple, a Jo confesso hi surt Isaiah Berlin. És a dir que hi ha tota una reflexió que tu no sobreposes, sinó que és vehiculada de forma magistral a través de l’estructura narrativa.
JC: No sé si és de forma magistral, però la meva idea és que sigui així. Perquè tu, de fet, has llegit la història de l’Adrià Ardèvol.
MR: De vegades es parla de la necessitat del relat, de la necessitat d’explicar-nos, de tenir una literatura que ens expliqui com a país. El fet mateix que molta gent avui dia es dedica a escriure pot estar vinculat a això, a la necessitat de confegir un relat en un món tan calidoscòpic i de vides tan fragmentades? No sé si t’has plantejat això? No només per què la gent llegeix, sinó per què hi ha tanta gent que escriu.
JC: Des d’un punt de vista col·lectiu ens interessa que hi hagi gent que s’ocupi de l’imaginari col·lectiu. I per tant, és molt important que hi hagi la literatura, una literatura nacional, una literatura de cada poble. I com que la literatura es basa en una llengua, per això és molt important la traducció. Per poder passar a altres llocs, perquè tot allò que estàs dient no ho dius per aquests lectors, ho dius en general. Ho dius en l’àmbit d’aquests lectors, però ho estàs dient per a tothom. Per una banda, hi ha aquesta necessitat que tenim, col·lectivament, d’un imaginari propi. Que ens fa, que ens singularitza. Però al mateix temps hi ha una altra cosa, que és la personal. Aquesta hi ha estat sempre. Aquella necessitat d’escriure. Hi ha gent que diu que té necessitat d’escriure. “Jo escric, no vull que ho llegeixi ningú, però tinc necessitat de sortir de mi amb la paraula”. “És que escric molt malament, no en sé, em fa vergonya…”. Et pot dir totes aquestes coses, però escriu. I què està fent? Potser és un dietari, potser són reflexions… I n’hi ha que diuen “no, no, però és que jo vull explicar una història. Sé que tindrà valor, o que no en tindrà…”, cada cas és diferent. El que passa és que hi ha una cosa que jo crec que va una mica més enllà, a partir de la pregunta que m’has fet, que és el que li passa a l’Adrià Ardèvol. És un home que es passa la vida reflexionant. És un historiador de les idees. Ha anat pensant la humanitat al llarg del segle. “I per què ara pensa d’aquesta manera, i per què ara pensa d’aquesta altra?” I arriba un moment que es troba al davant d’un fet sobre el qual vol reflexionar, que no entén, que és la maldat. No en treu l’entrellat. I aleshores s’adona que l’única possibilitat que li queda, perquè amb la reflexió no hi arriba, és el relat. Que és la idea de dir que nosaltres com a persones cultes podem reflexionar, però pot haver-hi un moment que arribes al límit. Ja no pots anar més enllà. Potser d’aquí dos o tres segles, amb aportacions filosòfiques diverses, hi pot haver gent que arribi allà on jo ara no puc arribar. Què em queda? La faula, el relat, la paràbola. Ja ho feia Jesús amb l’Evangeli. Que deia aquelles coses que no s’acabaven d’entendre… “Veureu i no veureu…”. “És que no t’entenem”. “Molt bé, una vegada hi havia una dona que tenia un fill malalt, tenia un got d’aigua i el va donar a no sé qui, i aleshores…”. “Ara t’entenem!”. Ja està, és el valor de l’exemple. Els “eximplis medievals”. Eiximenis, Llull, tots aquests estan plens de relat enfront de l’abstracció que suposa la reflexió. I el que fa l’Adrià Ardèvol és, com que no arriba més enllà, agafar tots els folis i posant-los a l’inrevès, i es posa a escriure el relat. “Ara t’explicaré el que t’havia d’explicar”. I llavors el que fa és relatar, fer una història.
MR: En aquest sentit sembla que la literatura, i la novel·la concretament, continua tenint una capacitat important d’explicar.
JC: No em sorprèn perquè “hi havia una vegada” o “vet aquí que en aquell temps”… Tot això és una invitació a prestar atenció. I això és una cosa que ho dius a uns nens i tots se’t posen a to. Saben que els estic explicant una cosa que m’estic inventant, però tots escolten. El lector també sap que l’autor s’ho està inventant, allò que llegeix, però el lector ho va llegint. Veiem una pel·lícula, o aquestes sèries americanes amb uns pressupostos tan immensos, que n’hi ha algunes que són encertadíssimes, “és que és inventat això…”. “Deixa’m veure què li passa. Ostres, ara quina putada que me li han fet a aquesta noia, i no se n’havia adonat, ella…”. I estàs en empatia amb aquell personatge. Això no s’atura mai. Però és que això ve de les cavernes. Quan no tenien res a fer, quan ja s’havien tret tots els polls els uns als altres i havien anat a caçar, i estaven a la vora del foc, que no vinguessin les feres, es dedicaven a explicar històries. I això es manté. Tota la vida. I allò que fa segles que es diu, que la novel·la està en crisi, doncs d’acord, beneïda crisi! És cert que canvien els formats i no és la mateixa novel·la la que fa Stendhal que la que pugui fer Houllevecq o la que pugui fer Faulkner. Va variant. En cada època les coses van variant. De vegades hi ha un gènere que agafa més força, per exemple el teatre en els segles XVI i XVII té més força. En el XIX és la novel·la que torna a agafar força. I avui podríem dir que és el cinema i la ficció televisiva. Segons com més que el teatre i que la novel·la. Però tot això és novel·la. Tot això és relatar, explicar històries, ficció…
MR: Com veus la literatura catalana en aquests moments? Creus que necessita guanyar lectors?
JC: Crec que sí, perquè si mirem les estadístiques, resulta que es venen (no sé si també es llegeixen) més llibres en castellà que no pas en català. Per tant hem de guanyar lectors. Però és que venim d’una situació en la que molts lectors encara som gent que hem tingut una formació en castellà. I els que tenen com a llengua pròpia el castellà, doncs els és més lògic llegir en castellà. És allò que els catalans som bilingües, però el castellà que viu aquí li costa més ser bilingüe i tendeix a ser més monolingüe. És una qüestió sociolingüística, que està molt tractada i sabuda, i que influeix. Per tant, sí, fan falta més lectors. Però n’hi ha un gruix important. Importantíssim. No som una societat excessivament lectora si la comparem amb Alemanya, Polònia o els països nòrdics. Però sí si la comparem amb França, Itàlia o Holanda. I ara també m’adono dels lectors que tinc a Espanya, que no ho sabia. Degut a la traducció castellana del Jo confesso han sortit altres llibres meus… Però això no era el que m’havies preguntat…
MR: Sobre la situació de la llengua catalana…
JC: Sí! Jo crec que les literatures les comptem per les llengües, perquè cada literatura està escrita en una llengua. Per tant, la literatura catalana és l’escrita en català i per un usuari immediat que és de vuit, nou, deu milions. I això diu un poder concret del missatge literari. No és el mateix que tenir una comunitat de cent milions o de set-cents milions. Perquè aleshores, si són mil milions, en surten molts d’escriptors. Per raons estadístiques. I si cada dia surten deu escriptors, doncs al cap de l’any molt serà que no n’hi hagi dos de genials, de tots aquests. En canvi, una literatura més reduïda quant a lectors també ho és pel que fa als escriptors. Per més que diguin que tots els catalans fan poesia… No, home, no. Busca totes les poesies que s’editen cada dia. A veure quantes n’hi ha. Siguem seriosos. I aleshores el que et trobes és que som menys escriptors. Per tant, costarà més arribar a trobar obra sòlida. Perquè són més curts els escriptors catalans? No, perquè n’hi ha menys. Això ja són raons objectives. Ara, per exemple, estic acabant Els contes russos, de Francesc Serés. És una meravella. Quan veus una cosa d’aquestes dius “que bé! M’agrada!”.
MR: Creus que hi ha una bona producció literària ara mateix?
JC: Sí! I tampoc no pots saber-ho tot, però mires altres literatures com la francesa, la italiana o l’espanyola… Sóc conscient que no tinc la mateixa qualitat d’informació que tinc amb la catalana, i per tant puc ser molt injust, però el que vaig trobant és per l’estil.
MR: És a dir, que està al mateix nivell.
JC: Està en un nivell normal a Europa. Sense llançar molts coets, però sense estripar-nos les vestidures.
MR: Tu que has estat docent, com veus la presència de la literatura a l’educació?
JC: N’estic lluny, però tal com està ara, ho veig molt malament, perquè tots els esforços van de cara a la llengua. A part de les bajanades del ministre del ram, com que la prioritat social és la llengua, se la carrega la literatura. Que es faci la llengua que faci falta, però després que un nano pugui llegir un poema. I aquest poema li agradi i pugui sentir-lo per dintre. I després vagi a una biblioteca, o a la llibreria i consulti el racó de la poesia. I dic poesia perquè és el més difícil. La gran victòria que té el professor de llengua i literatura és quan veu un alumne seu en una llibreria. Dius “Ep! Alguna cosa estem fent bé!”. Però és clar, van reduint el temps i hi ha les disciplines funcionals, que són les llengües i les matemàtiques, i després tota la resta que s’han de barallar per tenir un espai. La meva queixa és una queixa des de fora. I els primers que ho pateixen són els professors de llengua i literatura. I és que moltes vegades la literatura es fa servir, no per ella mateixa, que és el que hauria de ser, sinó com una eina per ensenyar geografia, o per ensenyar història. Està bé, però la literatura val per ella mateixa. De la mateixa manera que si es fa història de l’art (no sé si se’n fa en aquests moments), però veus Sant Serni de Tolosa, i és Sant Serni de Tolosa. I pots explicar una mica la construcció i fer una miqueta d’història, però tens Sant Serni de Tolosa. I s’ha acabat.
MR: Llavors, falta espai per a la literatura…
JC: Sí! Pel que en sé, perquè m’ho miro des de fora. Quan jo ho vaig deixar era l’època del BUP. Que hi havia hores per llengua i hores per literatura.
MR: Devia dependre del professor també…
JC: Devia dependre del professor però hi havia les hores. Recordo també que hi havia una assignatura obligatòria de literatura a tercer de BUP. I a COU, els que volien tenien literatura catalana. També tenien literatura castellana. I hi havia gent que feia les dues. I eren tres o quatre hores. Per tant, era una assignatura important.
MR: Degut a la internacionalització de la teva obra tens aquest mirador privilegiat de veure el que es fa en altres països. Potser és més fàcil percebre com ens veuen, i alhora veure la cultura catalana amb més distància. Des del punt de vista de la cultura i del país, com ens veus des d’aquest mirador comparatiu?
JC: A veure, quan fas comparació sempre tens la seguretat que faràs injustícia. Si compares la cultura catalana amb l’alemanya, per exemple. Cent milions, una indústria cultural extraordinària des de tots els punts de vista: l’editorial, la literària… Molts escriptors i molts lectors, l’equivalent a clubs de lectura, les presentacions, que s’en fan constantment i en diuen “lectures” (es passen una hora llegint el llibre que presenten). És injust que ens hi comparem perquè ens posarem pedres al fetge. No podem. Ens hauríem de comparar amb Bulgària, amb Eslovènia. I sortir airosos. o bé amb deu milions. Bulgària són dos, Eslovènia són catorze. Per en fi. Amb Dinamarca, amb Noruega i amb Suècia podria ser, el que passa que són països molt més rics i tenen moltes possibilitats. I per tant, les comparacions també podrien ser injustes. El que puc dir de la pregunta, que era complexa, és una altra part. Abans érem transparents, i estem deixant de ser-ho.
MR: És a dir que ens veuen.
JC: Sí. Sobretot respecte a abans de Frankfurt.
MR: Frankfurt va permetre fer el tomb.
JC: Clarament. Entre els periodistes i els lectors alemanys corria la brama que l’existència de la llengua, la literatura i la cultura catalanes és un dels secrets d’estat més ben guardats per Espanya. No en tenien ni idea. I és clar, en el moment que surten, o que els deixen sortir, veuen que… No sé si ho recordes, però hi va haver molta mala llet, hi havia gent que ho criticava tot, de Frankfurt. “Oh, és que hi han anat vuitanta o noranta persones, què hi fan tanta gent allà?”. Es va omplir d’assagistes, de poetes, de dramaturgs, de narradors, de novel·listes, de crítics… Uns fent una xerrada, d’altres parlant amb autors d’altres llengües… I el que es veia era una vitalitat de gent que tenia coses per dir, i la majoria les deien amb gràcia. I això va ser un descobriment sobtat. També pots dir que la literatura turca no la coneixem, i segur que n’hi ha perquè són molts milions. I arriba la literatura turca i veus que n’hi ha. Però és que aquesta ni sabien que existia. I resulta que funciona. I és gent normal, amb dues orelles, nas… I això és molt bo. Pedra de tartera, per exemple, va encantar en aquells moments. I continua encantant. “Ah, això és literatura catalana? A carai! Això altre també és literatura catalana? A carai!” Es deia que després de Frankfurt, les traduccions baixarien en picat. No tan sols continuen, sinó que van creixent. I és una de les llengües més traduïdes del món. Segons l’informe que ha fet la Plataforma per la Llengua, és la 22a. Molt per damunt del que pertocaria. Hi ha una plataforma que és multilingüe d’entrada que és Europa. I per entrar a Europa ja t’has de traduir. Umberto Eco ja ho diu: la llengua d’Europa és la traducció. El que passa és que a Europa també hi ha monolingües, sobretot anglesos, espanyols i francesos. Els alemanys no són monolingües, perquè la majoria com a mínim parlen anglès. I això ja els canvia la manera de pensar. Els portuguesos i els italians tampoc. Els nòrdics no cal dir-ho. I els eslaus també. Els hongaresos han d’aprendre moltes llengües perquè estan sols. I aleshores les traduccions fan que et presentis a Europa, no al món, en moltes llengües. I això ja és una plataforma.
MR: Es pot dir fins i tot que està una mica de moda la literatura catalana a Europa? Tamés ha estat convidada al Salon du Livre de París.
JC: Una mica, una mica. No vull fer demagògia amb això. Però això de París va sorprendre molt.
MR: El 2011 la llengua catalana també va ser convidada a l’Expolangues de París.
JC: És una altra història, però vol dir que tenen aquest interès. I en aquest cas hi havia interès per veure què deien a l’estand del Llull, a l’estand de Barcelona. Perquè era Barcelona la convidada. És moda o no és moda? A mi m’han preguntat, ara que el llibre ha sortit en polonès, en un parell d’entrevistes, i també en un parell d’entrevistes holandeses, em preguntaven què passa que hi ha tants bons narradors catalans. No sé què passa, però tenen aquesta percepció. I tu deies allò de la moda. Jo no sé si és moda, però sí que és “Un novel·lista català? Deixa’m-ho mirar”. Abans deien “Què vol dir, un novel·lista català?”. I ara “A veure com és aquesta novel·la?”. Això serien els crítics o els lectors. Però els editors s’adonen que poden fer negoci amb la literatura catalana. S’adonen que la catalana es ven, i reediten. Els polonesos, amb el Jo confesso, al cap de cinc dies d’haver-lo publicat, em van trucar per dir que feien segona edició.
MR: Amb cinc dies… Caram!
JC: Estaven fent segona edició en cinc dies. Encara estan ballant de contents.
MR: I aquest èxit a fora ens pot anar bé de cara endins?
JC: De cara a la nostra autoestima, segur. És com que el Barça vagi bé també ens va bé, encara que no t’agradi el futbol. Però va bé que se sàpiga, que se sàpiga que són vuitanta o noranta els llibres de tots els gèneres que s’han traduït dels quals l’Institut Ramon Llull té constància. No és només novel·la, també hi ha assaig, poesia, teatre… Teatre que s’estrena. A Rostock, a dalt de tot d’Alemanya, em vaig trobar uns forofos del Jordi Galzeran i d’El mètode Grönholm. De tant en tant la reposen. I hi ha estudiosos que fan estudis sobre Galzeran, el dramaturg català. Totes aquestes coses són com gotes malaia que ens va bé. I el que va bé és que es digui. No hem de ser cofoistes? Què hem de ser! Els espanyols i els francesos ho diuen. Amb això hem de saber ser més descarats.
MR: Aquesta projecció de la literatura està molt centrada en la literatura actual. Què passa amb els nostres clàssics?
JC: Els hem de consumir sobretot nosaltres, perquè formen part de la nostra tradició. A veure, una cosa és els clàssics: March, Llull, Bernat Metge i tot això. Jo no seria escriptor sense haver llegit Bernat Metge i Llull, o Jordi de Sant Jordi. Per tant, la nostra tradició funciona pel sol fet de ser. I és la tradició pròpia dels escriptors catalans. No és la tradició pròpia dels estonians, és la dels catalans. L’hem de conèixer nosaltres. Llegir i rellegir. El que passa que de tant en tant hi ha alguna d’aquestes obres que s’obre pas ella mateixa i passa a altres… Jo penso que la cosa és així. Ja sé que tothom llegeix Dante, però nosaltres no hem escrit la Divina Comèdia. L’ha escrit un senyor que escrivia en toscà. Tothom llegeix Homer, o Shakespeare. D’acord. Estem parlant d’obres excepcionals, que traspassen sense demanar permís. D’entrada, el que aguanta aquesta literatura és el coneixement dels propis clàssics. I els clàssics actuals, com Espriu, som nosaltres que els hem de promoure. Per exemple, l’any Espriu, que també ha de voler dir l’any Rosselló-Pòrcel, perquè eren de la mateixa edat. I també ha de voler dir l’any de Marià Villangòmez. Jo amb això dels centenaris sóc molt dolent, però com a mínim hi ha aquests. I segur que n’hi ha més. Això és una feina nostra. El que no podem és posar-nos més problemes dels que ja tenim. No ens podem angoixar per ensenyar Foix a fora. De Foix ja s’han fet algunes traduccions. Però sobretot l’hem de consumir nosaltres. És que és més important Foix que Cabré, per exemple. Però ara llegiran més fàcilment una novel·la del Cabré que no pas el Sol i de dol de Foix. Per tant, donem-los Cabré. Una mica és aquesta actitud de veure tot això com a positiu. Perquè si no estem sempre plorant. Que si no parlen de la Rodoreda… Sí que en parlen, perquè s’està reeditant, i es fan noves traduccions. Que si no es reedita Miquel Llor… Doncs d’acord, però Rodoreda sí que es reedita. El que no podem pretendre és que tot el catàleg de la literatura catalana estigui en alemany, en rus o en italià. Però sí que de tant en tant hi hagi coses que vagin sortint. I aleshores aquí hi ha allò de dir amb quin d’aquests moviments l’encertem. Amb aquella obra que paf! I es manté i es va reeditant, i potser no ho preveies. Amb la Rodoreda passa, per exemple. No passa amb Villalonga, tot i que podria haver passat amb Bearn, però de moment no, no sé per quines raons.
MR: Tu deies en rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que necessitem la independència per preservar la llengua.
JC: Sí, sí.
MR: Creus que estem en camí?
JC: És clar que estem en camí, amb totes les dificultats que es preveien.
MR: Tens esperança.
JC: Tinc la certesa. Però és que els inconvenients són els que ens anem trobant, i que es van trobant els que estan a primera línia. Els planyo. Però sabien perfectament en el moment de posar-s’hi què és el que es trobarien. A mi l’únic que m’emprenya és el joc de partits, que sembla que estiguin més per lluitar entre ells que pel que toca. Quan siguem independents ja us barallereu! Quan això ho tinguem resolt. Amb això em poso molt negre. Però a part d’això estem en el bon camí. I això ens porta a aquest concepte de dir que en el moment que tinguem un estat propi, és aquest Estat que vetllarà per la conservació de la llengua i la seva difusió. Ara no, ara és a pesar de l’Estat que ens hem de moure. Amb un Estat propi les coses canviaran d’una manera radical. Podrem ser normals. Tots aquests complexos desapereixaran d’una manera natural. I aleshores, per la mateixa raó del que hem patit, sabrem com agombolar d’una manera raonable dues llengües. Dues o quatre-cents. Però fent-ho nosaltres, no pel que digui Espanya, que sempre ho mirarà esbiaixadament.
MR: Com creus que les entitats com la Fundació Congrés de Cultura Catalana han d’actuar en aquest àmbit?
JC: Aquest logo mateix, diu molts records. És a dir, una entitat com Fundació de Congrés de Cultura Catalana, o la Plataforma per la Llengua, l’Assemblea Nacional, Òmnium Cultural… Totes aquestes entitats, cadascuna amb la seva personalitat, és imprescindible.