Des d’una mirada principatina, les festes locals que a l’agost es prodiguen a Mallorca contenen ressons propers i alhora ben diferents, que ens fan parar atenció a cada activitat, a cada ritual festiu, a cada mot evocador d’un parlar molt menys castellanitzat que el nostre. Hem arribat a Alaró just al punt de l’inici formal de la festa patronal de Sant Roc. La banda interpretava el paso doble “Viva España” mentre es feien els preparatius perquè dues nines escollida fessin pujar les banderes fins al capdamunt de l’església amb una politja muntada per a l’ocasió: la bandera espanyola i la bandera de Mallorca.
Venint de Catalunya aquesta coincidència de dos elements simbòlics que per a nosaltres resulten incompatibles esdevé un contrast anguniós, una mena de perversió de l’autenticitat nacional. El perfil estrany de la situació s’incrementa quan sentim com la banda fa sonar amb parsimoniosa oficialitat Sa Balanguera, mentre les banderes s’alcen per la façana de l’església de Sant Bartomeu sense cap gest de commoció entre el públic ni cap veu que acompanyi la música.
Hom pot pensar, doncs, que a Mallorca l’espanyolització dels símbols és aclaparadora, i que els referents propis s’estan perdent. En canvi, gràcies als aclariments que ens fan els amics d’Alaró, podem saber que fa uns anys (alguns diuen cinc, d’altres deu) l’himne que feia sonar la banda era l’espanyol, exclusivament. Aquesta dada ens indica com els usos simbòlics són canviants i adaptatius als contextos socials i polítics. En el cas de Mallorca, algunes observacions superficials ens poden donar la idea d’una ocultació dels símbols “nacionals”.
Tanmateix, una anàlisi més acurada ens ha de portar a una altra mena de reflexió. Els símbols només esdevenen plenament nacionals quan s’institucionalitzen, això és, quan esdevenen un referent ineludible per a la societat. Aquesta institucionalització es produeix de dues maneres, o bé per mitjà de l’oficialització a través de les institucions, o bé per mitjà de la consolidació dels símbols per l’acció de la societat civil. Cal tenir en compte, també, que aquesta institucionalització requereix l’existència de rituals públics, és a dir, la implicació dels referents simbòlics en els actes vinculats a la representació de la comunitat, sigui una festa major o un acte patriòtic.
En el cas de Mallorca, doncs, observem un cert procés d’institucionalització de la senyera (amb la franja morada i el castell) a causa de la seva oficialitat. El fet que Sa Balanguera soni en actes públics també és degut a la seva oficialització. Aquest tipus d’institucionalització també converteix aquests símbols en referents que ja no formen part exclusivament de la reivindicació nacional i poden ser apropiats per sectors no afins al nacionalisme català. Malgrat això, a Mallorca l’espanyolisme és massa fort perquè aquests referents oficialitzats substitueixin del tot els símbols nacionals espanyols, que són ben presents arreu, en actes oficials i ens les localitats més turístiques.
Fins a quin és possible canviar aquesta relació de forces simbòliques? Tenint en compte que les institucions públiques mallorquines són en mans d’un partit espanyolista, així com la indiferència i el desconeixement per part d’un sector important de la societat mallorquina envers la pròpia cultura; cal esperar que els canvis vinguin de la societat civil més compromesa amb la identitat i els referents mallorquins o illencs; tal com es va produir al Principat entre finals del XIX i començaments del XX i que convertiren alguns dels referents del catalanisme en símbols nacionals (vegeu els estudis de Pere Anguera sobre la nacionalització dels símbols).
A hores d’ara, des d’aquesta perspectiva no s’ha aconseguit a Mallorca que la senyera esdevingui un símbol amb una presència banal i popularitzada, com trobem al Principat (abans la senyera i actualment la bandera estelada). Per exemple, no s’utilitza a les festes majors com a decoració, com sí que passa al Principat i darrerament a Catalunya Nord. Amb tot, és possible veure-la en alguns llocs. Tanmateix, sí que la senyera i la bandera estelada, són símbols utilitzats de forma normalitzada en actes reivindicatius de la societat civil. Aquests dies la veiem a totes les façanes de les escoles com a reivindicació del català com a llengua vehicular, i protesta contra la política lingüística del govern Bauzá. També podem veure banderes estelades en algunes finestres i balcons, influència de l’onada independentista al Principat.
D’altra banda, la cultura popular i d’arrel mallorquina és un referent molt present arreu i un gran canal de transmissió de la cultura pròpia. Així doncs, hi ha un pòsit cultural que en la mesura que compti amb un context propici, pot aportar molts elements per a un procés de construcció de referents nacionals. Perquè això sigui possible, cal però que es produeixi una simbiosi entre la cultura popular i la cultura produïda avui. Cal que es produeixi un procés de modernització, que no consisteix tant en un procés de transformació en si mateix, com en un procés de recontextualització i de relegimitació d’aquests referents culturals.
En tant aquests referents esdevenen formes de representació simbòlica, esdevenen una forma de legitimació de segon ordre que dóna compte de la col·lectivitat, una representació d’un “nosaltres” a través dels símbols propis. La creació cultural és un dels canals de relegitimació dels referents culturals populars. Això pot succeir, per exemple, amb la presència d’elements de la cultura popular en la creació cultural actual, ja sigui a través de les cançons d’Antònia Font o bé de la poesia d’un Jaume C. Pons Alorda. A través de la creació cultural es parla d’aquest “nosaltres”, convertint-lo en subjecte narratiu a través dels referents que esdevenen denominadors comuns d’un (nou) discurs públic.
Un altre dels canals fonamentals de la mutació de la cultura popular en referents simbòlics col·lectius són els mitjans de comunicació. La premsa, la ràdio i la televisió són fonamentals per a la legitimació simbòlica col·lectiva de certs referents culturals que han romàs al llarg dels temps com a simples expressions de pagès o com a simples tradicions locals. Un dels handicaps que pateixen les Illes Balears en aquest sentit és precisament la seva divisió insular, i la manca d’instruments d’articulació des de la societat civil que consolidin una mirada col·lectiva a través dels referents propis. Tanmateix, comencen a produir-se iniciatives molt interessants en aquest sentit. L’aparició del diari Ara Balears i el procés de creació de l’emissora Ona Mediterrània són instruments orientats a articular aquest espai de referents compartits, a construir una plataforma des de la qual la societat de les Illes Balears pugui confegir una mirada pròpia al món, i per tant, també una mirada cap a si mateixa com a col·lectivitat. Sense aquesta mirada, sense una perspectiva pròpia, la col·lectivitat difícilment pot esdevenir subjecte. Els símbols són un instrument imprescindible per a l’expressió i la difusió d’aquesta mirada.