Pourquoi il y a toujours un drapeau breton quelque part
En l’article dels periodistes Kévin Plancq et Cédric Cousseau Le Nouvel Observateur, els autors se sorprenen que els bretons portin la seva bandera a tots els esdeveniments públics. I en demana la raó a uns quants bretons. Aquest estranyament és producte de la desnormalització dels símbols nacionals de les nacions que no tenen Estat. Bretanya ha conservat prou la seva cultura per matenir uns referents simbòlics nacionals força visibles i presents. Però no es traca de símbols banals, com diria Billig. Almenys no ho són des de la mirada de la premsa francesa.
Tanmateix, en aquest reportatge hi ha l’interès sincer del periodista que vol comprendre aquest fenomen que li ha cridat l’atenció. No hi ha una condemna, ni una intenció estigmatitzadora, o bé criminalitzadora, com trobem a la premsa espanyola respecte dels símbols catalans. Tanmateix, cal dir que en el cas de Le Nouvel Observateur hi ha una intenció clara de despolititzar simbòlicament la bandera bretona. Una operació difícil, si es té en compte que la bandera és el símbol polític per excel·lència, la fórmula amb què es representen els Estats a les institucions internacionals, la icona que identifica una llengua en un text, el símbol al qual es reten els màxims honors nacionals, etc. Malgrat l’aparent ingenuïtat amb què es tractat el fet noticiat, a l’article es parla obertament d’una “obsessió”, i d’un fenomen que no té cap explicació “científica” (és a dir, raonable).
Si fem el paral·lelisme amb el que ha passat a la Catalunya del Nord ens adonarem que des de finals dels noranta i començaments del segle XXI sembla que s’hagi arribat al final del procés de construcció de la nació a partir de l’Estat. França n’és el cas paradigmàtic. És, doncs, en aquest moment en què observem com la identitat construïda des de l’Estat ja no creix, ja no té la mateixa capacitat d’abans d’anul·lar les altres identitats. I en canvi, les identitats dites “regionals”, almenys aquelles que no han estat extingides i que conserven un cert pòsit popular, reprenen terreny, i gràcies a les noves tecnologies i a les modes, guanyen presència en el terreny dels símbols. Això no vol dir que ho facin en altres àmbits socials, o que s’estructurin com a veritables moviments de construcció nacional. Però si més no, trenquen l’hegemonia simbòlica de l’Estat-nació.
Bona Diada de Sant Jordi
Sé que vaig tard, però avui m’he llevat amb un to improvisat que no em permet ser precisa en les meves accions. De mica em mica me n’he adonat. O potser m’ha sobrevingut aquesta sensació mentre em teletransportaven les escales mecàniques. Com surto del metro avui? Com un dia feiner de pressa i corrents? O com un dia festiu amb tallat i croissant al bar de la cantonada? Al final ni una cosa ni l’altra. A primera hora del matí ja havia començat a contrapeu, comprant dues roses amb test. Una opció ben cop ortodoxa, sobretot perquè una de les roses és ben gran i l’altra ben petita. I per acabar-ho de reblar, m’he endut per dos euros una rosa multicolor. Ja no sabem com reinventar les tradicions! El més fomut és que no puc arreglar això de les tradicions amb el llibre. Me’l vaig comprar l’altre dia a la llibreria. Vaig tenir un rampell i no em vaig saber esperar fins avui, el dia D. El llibre és d’un autor que es va morir fa molts anys i, és clar, no me’l podrà signar. Puc comprar-me’n un altre, ja ho sé, però tinc tots els dubtes. El diari d’avui porta tanta informació sobre llibres interessants, que em sembla que no em podré decidir per cap. Ja us ho deia. Avui em manca precisió. Fins i tot en les qüestions més fonamentals, com ara la feina o l’amor… Ai l’amor! Hauria d’haver trucat aquell Jordi que vaig conèixer i que em sembla que m’agrada molt. Però no sabia si fer-ho per gmail o per whatsapp. El dubte porta a la inacció. O potser a la creativitat. Els meus companys de taula amb miren amb estranyesa. L’ACCESS m’està observant des de fa una estona amb cara greu (ell sempre ho fa, això; és molt seriós) i sembla que em vulgui alliçonar amb un formulari ben pautat. “No et surtis de mare, tu ara!”, sembla que em digui. Els altres són més simpàtics. L’EXCEL, com sempre demana que li faci pessigolles a la part dels percentatges. I les dades de la matriu de Barbwin han intentat fer l’onada diverses vegades amb tots els 157.585 registres. S’adonen que avui no els faig gaire cas i tenen enveja de les meves temptacions literàries amb el word. “Aquest sempre s’hi posa bé!”, exclamen. Per tranquil•litzar-los m’he avingut a fer un creuament de variables.
Feliç Diada de Sant Jordi! Llegiu i estimeu-vos.
Mil maneres de ser català, conferència de Lluís Cabrera
La commemoració de l’Onze de Setembre va néixer per iniciativa de la societat civil, d’uns quants joves rebels, que volien homenatjar els “herois de 1714”. Tres-cents anys després la commemoració és més viva que mai, i tanmateix cal que expliquem aquest símbol: Catalunya ha rebut durant els darrers anys nous habitants que no coneixen la història del país, però que de seguida perceben la importància d’una identitat catalana molt present en la vida quotidiana. Els actes del tricentenari organitzats per l’Ajuntament de Barcelona són una oportunitat per a explicar perquè commemorem aquesta data, perquè aquest és un símbol fonamental de la història del país, i una forma de viure la catalanitat. Llegiu més