Pourquoi il y a toujours un drapeau breton quelque part

En l’article dels periodistes Kévin Plancq et Cédric Cousseau Le Nouvel Observateur, els autors se sorprenen que els bretons portin la seva bandera a tots els esdeveniments públics. I en demana la raó a uns quants bretons. Aquest estranyament és producte de la desnormalització dels símbols nacionals de les nacions que no tenen Estat. Bretanya ha conservat prou la seva cultura per matenir uns referents simbòlics nacionals força visibles i presents. Però no es traca de símbols banals, com diria Billig. Almenys no ho són des de la mirada de la premsa francesa.

Tanmateix, en aquest reportatge hi ha l’interès sincer del periodista que vol comprendre aquest fenomen que li ha cridat l’atenció. No hi ha una condemna, ni una intenció estigmatitzadora, o bé criminalitzadora, com trobem a la premsa espanyola respecte dels símbols catalans. Tanmateix, cal dir que en el cas de Le Nouvel Observateur hi ha una intenció clara de despolititzar simbòlicament la bandera bretona. Una operació difícil, si es té en compte que la bandera és el símbol polític per excel·lència, la fórmula amb què es representen els Estats a les institucions internacionals, la icona que identifica una llengua en un text, el símbol al qual es reten els màxims honors nacionals, etc. Malgrat l’aparent ingenuïtat amb què es tractat el fet noticiat, a l’article es parla obertament d’una “obsessió”, i d’un fenomen que no té cap explicació “científica” (és a dir, raonable).

Si fem el paral·lelisme amb el que ha passat a la Catalunya del Nord ens adonarem que des de finals dels noranta i començaments del segle XXI sembla que s’hagi arribat al final del procés de construcció de la nació a partir de l’Estat. França n’és el cas paradigmàtic. És, doncs, en aquest moment en què observem com la identitat construïda des de l’Estat ja no creix, ja no té la mateixa capacitat d’abans d’anul·lar les altres identitats. I en canvi, les identitats dites “regionals”, almenys aquelles que no han estat extingides i que conserven un cert pòsit popular, reprenen terreny, i gràcies a les noves tecnologies i a les modes, guanyen presència en el terreny dels símbols. Això no vol dir que ho facin en altres àmbits socials, o que s’estructurin com a veritables moviments de construcció nacional. Però si més no, trenquen l’hegemonia simbòlica de l’Estat-nació.