Fa uns dies una amiga em deia que no se sent empesa a participar a la Via Catalana, i em donava com a arguments algunes crítiques a la idoneïtat de la iniciativa i a la manera com s’ha organitzat. Després de pensar-hi una mica, aquesta és la meva resposta.
Quan una gran massa de gent es disposa a realitzar en comú una acció, sempre sorgeixen veus crítiques. I és bo que sigui així, que hi hagi individus que no es deixin endur pel simple moviment compassat de la majoria. Hi ha esperits independents (ens agrada dir “lliures”) o poc gregaris que fugen dels entusiasmes col·lectius contagiosos, precisament perquè són col·lectius i perquè s’encomanen. I cal considerar aquest fet com un dels resultats més positius de la societat democràtica.
Pel que fa a la qüestió nacional, segur que la quantitat d’iniciatives i d’expressions a favor de la independència que omplen la nostra vida quotidiana ha arribat a embafar més d’un d’aquests esperits “lliures”. Hi ha també aquelles persones que, tot i voler formar part d’aquesta dèria col·lectiva, com a bons esperits crítics, troben pegues tàctiques i estratègies a tot allò que s’organitza, a qui ho organitza i a la manera com s’organitza. I fins i tot és possible que tot aquest cúmul inesgotable d’esforços de la societat civil per organitzar una activitat darrera l’altra, per expressar un sentiment independentista que ja és prou notori i conegut, estigui produint un cert esgotament entre els menys entusiastes.
I tanmateix, el camí que ha emprès aquesta majoria social del país necessita ser expressada i reivindicada d’alguna manera. Per sort, comptem amb molts milers de persones que militen cada dia en l’esforç d’organitzar les masses mobilitzades. Sense tot aquest esforç humà, i sense la suma de tanta gent en una iniciativa comuna, el país no podria expressar-se com a tal, no projectaria una imatge de subjecte de dret, no aconseguiria esdevenir quelcom que va més enllà de cadascun de nosaltres, ni ens enriquiria l’esdevenir amb un gest de complicitat global dels catalans, que transcendeix ideologies i diferències socials.
En aquests moments es pot dir que l’únic recurs de què disposa Catalunya per expressar la seva voluntat de construir un nou Estat és, precisament, una gran massa de gent expressant-se i manifestant-se a favor de la independència. És més, l’única manera democràtica d’aconseguir la independència és que la mobilització ciutadana tingui la capacitat de sumar a les mobilitzacions un nombre cada vegada més gran de gent (i que les decisions polítiques hi siguin fidels); tant de forma més compromesa a través de la suma de persones que s’impliquen en tasques d’organització, com en forma simplement de suport a les iniciatives que sorgeixen. Aquesta dinàmica d’implicació i suport social és el que està portant a consolidar un gran moviment social favorable a l’opció de la independència, i sobretot a ampliar aquest suport en sectors de la societat que fins ara no se l’havien plantejat.
Per tant, cal prendre’s molt seriosament la importància del repte logístic que han plantejat conjuntament l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural el pròxim 11 de setembre. Si la manifestació de la Diada de 2012 va ser un èxit, és perquè al darrera hi va haver la iniciativa d’uns quants, la força i la voluntat d’organitzacions de gent que es mou de forma voluntària per dedicar el temps al país, i la seva capacitat de mobilització. Sense aquesta capacitat d’organitzar la mobilització ciutadana, no seríem on som. Si disposem d’aquesta capacitat és perquè som un país amb gent que té idees i recursos personals que posa a disposició d’una causa comuna. Això ens ha de merèixer una gran admiració i un gran respecte.
Cal que ens preguntem si els que pensem que el nostre país té dret a decidir sobre la seva voluntat d’independència, ens podem quedar al marge d’aquesta gran mobilització ciutadana. Cal que ens preguntem si no val la pena fer confiança a tanta gent que està dedicant tant del seu temps i del seu esforç a intentar una gran empresa col·lectiva. Cal que ens convencem que cadascú de nosaltres, en la mesura que pugui implicar-s’hi, és necessari per a una causa tan transcendental com aquesta; de la qual formem part, de la qual no podem quedar al marge. Cal que considerem si podem, cadascú de nosaltres, quedar al marge d’aquest gran esdeveniment ciutadà, històric i transcendental, que serà la “Via catalana”.
Publicat a Nació Digital: 03/09/2013