Article publicat a El Nacional el 17 GENER 2016
L’arribada al govern de la Generalitat d’una nova generació de les persones nascudes delbaby boom, de final dels seixanta i sobretot l’inici dels setanta, marca un punt d’inflexió generacional interessant. Es tracta de la primera generació que no va poder participar en la Transició, però que ha crescut en un ambient absolutament impregnat per la memòria d’una Transició sacralitzada per la dreta i mitificada per l’esquerra. No parlo del president Carles Puigdemont, que és del 62, sinó sobretot de la generació posterior, representada al Govern pel vicepresident Junqueras (1969) i dels consellers Romeva (1971), Comín (1971) i Rull (1968), que van coincidir a la mateixa Universitat Autònoma als noranta. Just en el moment que l’aleshores anomenada generació X semblava òrfena de la intensitat ideològica de la generació anterior, la que lluïa un currículum de mobilitzacions i organitzacions clandestines difícil de superar. Just en el moment en què semblava que la consolidació de l’estructura institucional postfranquista deixava poc espai per a l’èpica política.
De fet, els anys noranta van representar l’aparició d’una cultura política, molt més pragmàtica, que buscava incidir amb canvis concrets amb la seva acció: el moviment per l’objecció de consciència, la Plataforma per la llengua, els sindicats d’estudiants, les mobilitzacions contra la guerra d’Iraq… Un xup-xup reivindicatiu amb una gran capacitat de mobilització, però que recuperava la normalitat l’endemà mateix d’una vaga o d’una manifestació multitudinària. La generació X, una generació sense causa general i lluny de les antigues dinàmiques dels debats ideològics que alimentaven nits de copes i tabac dels setanta. Les mobilitzacions dels noranta es gestaven a la universitat, al bar d’Econòmiques de l’Autònoma o al local d’estudiants d’alguna facultat de la Diagonal.
En la feliç universitat dels anys noranta (on els cursos eren anualitats en què les classes es combinaven perfectament amb jugar a cartes al bar o passar el dia al local d’estudiants, sense l’estrès semestralitzat de la universitat actual) hi podem trobar els orígens juvenils d’aquesta generació que ara arriba a les conselleries del Govern. Com també hi trobarem el naixement històric de l’independentisme pragmàtic que ha portat el país cap a una nova causa general. Algú hauria d’escriure la història del Bloc d’Estudiants Independentistes (BEI), no només perquè hagi estat un focus de renovació clau en la història del nacionalisme català; sinó perquè representa perfectament l’estil d’aquesta generació post-transició que ha fet caure els mites de l’Espanya autonòmica.
Tot el que ha passat després, en aquests anys en què les aspiracions de la Catalunyaautonòmica han crescut per sobre de les expectatives del sistema espanyol, ha fet que la Transició hagi anat quedant lluny, cada vegada més lluny i no pas al mateix ritme dels anys, sinó del recanvi de referents. La generació que va créixer a l’escola catalana del postfranquisme s’ha fet gran. Però el canvi que s’ha visibilitzat ara en la política catalana, ja era perceptible en altres àmbits: en la recerca acadèmica, en els projectes empresarials, en la societat civil. La generació post-transició ha crescut creient en la possibilitat d’un país normal. Si el pujolisme prometia la nació, aquesta generació ha crescut exigint-ne la realització pràctica. Ja no ens alimenten molles.
Si el pujolisme prometia la nació, aquesta generació ha crescut exigint-ne la realització pràctica. Ja no ens alimenten molles
Tanmateix, una de les virtuts d’aquesta generació post-transició és que d’una manera ben visible ha fet el pont entre la cultura del catalanisme anterior i la postmodernitat. En són exemples la renovació del Barça de Laporta, a mans d’uns “joves” empresaris que es mouen amb facilitat en el món global; o la renovació d’una entitat de la “vella escola” catalanista com Òmnium Cultural gràcies a l’acció combinada dels joves i dels veterans de la societat civil. En aquests anys de recerca de la “normalitat nacional” s’ha anat teixint també un nou discurs que busca les arrels del catalanisme en la història prefranquista, en la Catalunya republicana o en la llarga història de les institucions pròpies.
Tota generació és un pont. I en aquest cas podem dir que la generació següent comparteix algunes coses amb aquesta que intento descriure: el món digital, la cultura global, el rock català i la seva àmplia herència que conjuga amb el desacomplexament nacional… Però la generació següent ha recuperat les antigues causes revolucionàries com a reacció a una crisi econòmica de la qual sembla que no ens en recuperarem mai més. Hem redescobert el costat fosc i salvatge del sistema capitalista i els joves tornen a lluitar des de l’enfrontament. Si als noranta es deia que els fills del convergents votaven Esquerra, ara es diu que els joves independentistes busquen el radicalisme de la CUP (de la mateixa manera que si els pares votaven PSC o PP, els fills voten Podemos o Ciudadanos).
Però tinc la impressió que hi ha més distància entre la generació post-transició i els seus pares, que no pas amb els seus fills. Si més no, ho podem comprovar en l’ús que comparteixen de les noves tecnologies. Per això ara potser es parlarà de la generació de polítics 2.0, o de la política.cat. Són adjectius que també escauen perfectament a aquesta nova generació de consellers. Però la seva vinculació amb el final de la Transició ofereix una imatge més clara del moment històric que representen en la política catalana.