Les nostres memòries

Com sempre, un debat en porta un altre. O més ben dit, una lectura dels fets en conté un altra. Enmig de la polèmica per l’exposició prevista d’una estàtua (decapitada) de Franco, apareix una altra discussió referida a l’indret: el Born.

Sobre l’exposició de la figura de Franco, estic més aviat d’acord amb el plantejament que ha exposat Joan Tardà en el seu article L’estruç, sobre la necessitat de posar l’accent en la necessària reparació de les víctimes. Mentre no hi hagi una condemna institucional de la dictadura franquista, tots els símbols franquistes que apareguin en un marc institucional resulten inadequats, perquè la seva interpretació no queda emparada per un relat oficial que superi el dolor que prové d’aquest passat conflictiu.

Malgrat això, cal entendre la posició del comissionat de Programes de Memòria de l’Ajuntament de Barcelona, Ricard Vinyes, com un intent de normalitzar una memòria que discuteix sobre el passat. Com ell mateix explica, ja ho han fet altres (recordant com el programa Polònia de TV3 utilitza la figura del dictador per mofar-se’n). Potser, com diu Vinyes la “normalitat” no existirà mai del tot i ja és hora de començar a discutir els símbols sense que ens haguem de fer perdonar res. En aquest aspecte i en d’altres, es pot dir que la societat catalana ja ha trencat amb la anormalitat institucional que en termes democràtics representen les polítiques espanyoles (la desconnexió és cada vegada més gran). Tanmateix, la lluita per la condemna del franquisme i tots els seus crims persisteix en la nostra societat. És lògic que hi hagi, per tant, una especial sensibilitat envers aquest tema.

Com deia molt bé Dani Cortijo (@AltresBcn) en una sèrie de tuits, l’actual equip de govern de la ciutat de Barcelona és qui ha actuat d’una manera més valenta en relació amb els símbols franquistes. Però aquesta actuació no sembla emmarcada en una política de reparació, sinó més aviat en una política de deslegitimació i dessacralització de certs símbols. L’exposició prevista al Born es pot interpretar més aviat en aquesta línia.

La segona polèmica que ha emergit en relació a aquesta exposició té a veure precisament amb el respecte pels símbols. La ubicació de l’exposició al Born ha desfermat una forta discussió (que en realitat va molt més enllà de la memòria) arrel d’un tuit del polític d’ICV Jordi Guillot (@jordiguillot) afirmant que el Born no és un símbol de memòria per a ell. I si no ho és per a ell, en realitat ens està dient que no cal que ho sigui per a ningú. A aquestes alçades, discutir la importància del Born, tan des d’un punt de vista històric com memorialista és una manera d’entrar en combat ideològic. Evidentment, no crec que el Comissionat Ricard Vinyes estigui d’acord amb aquest estirabot. Com ell mateix escrivia en el projecte del Memorial Democràtic: “Els ciutadans són dipositaris i hereus naturals de la història, el record i la memòria. L’oblit és l’impediment d’accés al coneixement, és únic i és sòlid i té per objectiu fer acceptar una sola versió del passat destruint la memòria diversa; per aquest motiu les dictadures tenen en l’oblit el recurs imperatiu i necessari que consolida la seva cultura i per tant el seu poder i el seu consens. La democràcia, en la seva fragilitat, requereix per viure l’accés dels ciutadans al coneixement històric perquè és l’única garantia de respecte a la pluralitat de memòries, permet l’adquisició de criteris propis i fa als ciutadans civilment més savis, i per tant més lliures. El coneixement històric és per tant un dret civil que ha de ser garantit i promogut pel Govern.”

A ningú se li escapa que el Born representa una clau de volta en la construcció d’una memòria nacional. Si el Memorial Democràtic ha estat i és un instrument per donar cabuda a una memòria que combat l’oblit imposat per la Transició espanyola, el Born representa la possibilitat de construir una memòria dels catalans que vagi més enllà. Sembla una obvietat, però ens caldria recordar sovint que la democràcia no neix amb la Transició. El Born ens recorda que les institucions catalanes són tan antigues que no necessiten la legitimitat de l’Estat espanyol per existir. També ens recorda que Barcelona ja era una ciutat viva, amb una forta societat civil, abans que les tropes de Felip V la sotmetessin a un règim que ens condemna a ser súbdits d’un regne que mai, mai, ha permès que fóssim lliures. És difícil comprendre com es pot menystenir aquesta part de la nostra memòria des de posicions “d’esquerres”. És més fàcil de comprendre si admetem que el que es combat és simplement una posició nacional (o anti-independentista).

Les víctimes del camp de la Bota es mereixen reconeixement i homenatge, i potser un dia inventarem un ritual que ho faci solemnement, com deia Manuel Delgado en el documental sobre la història de la Diada que vam co-dirigir amb Enric Saurí. Per què no? Fem-ho. Però no ens quedem aquí. Els catalans hem perdut més d’una guerra i ens mereixem rememorar el passat a la nostra manera, fent-ne la nostra lectura, més enllà del franquisme. Fins i tot per això cal alliberar-se, encara, del pes de la dictadura. Si som capaços de reconèixer que la nostra història va quedar negada per ella, construint un relat  compartit de memòria que vagi més enllà de les lògiques polítiques (i partidistes) immediates, potser sí que podrem convertir Franco en una peça de museu, perquè l’haurem superat. I queda tan per fer encara…