Warning: date() expects parameter 2 to be int, string given in /furanet/sites/martarovira.cat/web/htdocs/wp-content/themes/digital-nomad/functions.php on line 228

Warning: date() expects parameter 2 to be int, string given in /furanet/sites/martarovira.cat/web/htdocs/wp-content/themes/digital-nomad/functions.php on line 228
, updated:

Amb veu però sense força?

Un altre 8 de març hem escoltat (metafòricament) un clam en favor de la igualtat de drets de les dones, un reguitzell d’iniciatives per posar a l’abast del públic veus de dones, protagonistes femenines de la història o iniciatives en què es demostra el valuós paper de les dones en diversos àmbits de la societat. Gràcies a les xarxes socials virtuals, la campanya de reivindicació del paper de les dones a la societat és potent, visible, coral i participativa. I no és només el 8 de març, sinó tot l’any que la qüestió del gènere i la discriminació es fa present a través de l’acció de persones i entitats.

Podem percebre clarament que ha emergit un feminisme renovat i potent que es fa sentir arreu de les xarxes socials amb opinions crítiques i molt formades sobre els masclismes de cada dia, amb discussions enceses sobre l’ús sexista del llenguatge, en articles d’opinió que ens aporten arguments, en informes com The World’s Women 2015, que tal com explica Anna Ginès en un article a El Periódico, ens donen dades clares sobre la desigualtat que pateixen les dones al món. Arreu la veu de les dones es fa notar més que mai.

Però passen els anys, i a Catalunya no podem pas parlar d’un canvi significatiu en aspectes substancials. Constatem que no hi ha canvis en la desigualtat de salaris, en la feminització de la pobresa, en la violència de gènere, en l’accés a determinats càrrecs o posicions de responsabilitat. Fins i tot podríem dir que es consolida un biaix de classe que es constata clarament quan fem estudis qualitatius sobre la construcció de les pròpies expectatives vitals entre dones amb pocs recursos i les que creixen en famílies de la classe mitjana minvant.

Només en el sector públic, o bé en l’educació universitària, que progressivament han esdevingut àmbits clarament feminitzats, es pot dir que es tendeix a la igualtat. De fet, també és en la política on la presència de la dona ha fet un salt important en els darrers anys, especialment en aquesta legislatura, en la que podem comptar un nombre important d’alcaldesses en ciutats més rellevants del país: Barcelona, Badalona, L’Hospitalet de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet, Berga, Vic, Castelldefels… i ara Girona. I malgrat que destaca com l’aparició d’un nou fenomen, només el 18% dels municipis de Catalunya (172 segons l’Ara) tenen alcaldesses.

Ben mirat, és una situació estranya, perquè les dones mai no havien tingut tanta veu com ara (tantes veus, per ser més exactes). I en canvi, no es veu la força d’un feminisme capaç de renovar la societat amb una proposta de gestió de la diversitat de gènere, de la diferència i la igualtat. Ens trobem en una situació en què hem aconseguit el context per expressar-nos, però no trobem l’oportunitat per establir noves regles socials que afavoreixin l’equitat. En canvi, assistim amb estupor a l’aparició de nous (i vells) moviments polítics i socials que estan promovent de forma oberta una regressió (fins i tot de forma agressiva) dels drets aconseguits per les dones. No parlo només del que passa a l’orient mitjà, sinó del que està venint de la dreta americana i de sectors de la política i la societat espanyola que, quaranta anys després de la mort del dictador, ja semblen irreformables i caminen cap a una nova proposta retrògrada. Cada vegada que un bisbe obre la boca per parlar de les dones, ens convida a fer un viatge a l’edat mitjana.

La modernització dels costums que havia de beneficiar les dones està essent engolida per les amenaces més bèsties: la guerra, la tirania, el tràfic de persones i l’explotació sexual, és a dir, les formes més greus de deshumanització que existeixen. En un món globalitzat en què recula la democràcia hem de pensar que la lluita de les dones al front de guerra contra la infàmia deshumanitzadora, on lluiten les guerreres kurdes, ens hi juguem també l’oportunitat d’un futur amb més equitat al nostre propi país. Mentrestant a València hi posen semàfors amb faldilles. Aquesta és la paradoxa que vivim avui i que hem d’afrontar.

↑ Up