Arxiu d'etiquetes: llengua

Llengua i política institucional

La Trobada de territoris de parla catalana que es va celebrar els dies 7 i 8 de juliol a Manlleu ha volgut celebrar dues efemèrides: els 40 anys del Congrés de Cultura Catalana i els 50 anys de l’arribada de la flama del Canigó a Manlleu. I ho ha fet generant debat al voltant de la llengua, en quatre àmbits: educatiu, ús social, polítiques institucionals i literatura.

Com a moderadora de la taula sobre l’ús social del català, vaig plantejar la pregunta següent als ponents: quin factor influeix més en l’ús de la llengua, les polítiques institucionals o el factor migratori? Els ponents eren Joan Melià (UIB), Alà Baylac-Ferrer (Univ Perpinyà), Avel·lí Flors (UB) i Joaquim Torres (SOC – IEC). Tots quatre van coincidir que el factor institucional és determinant.

L’arribada de nova població ha fet disminuir el pes percentual del català com a llengua inicial i en l’ús habitual. Però si comptem el nombre de parlants en termes absoluts, aquests s’han incrementat. En el cas del Principat, aquest fet és molt rellevant: el nombre de catalanoparlants d’origen no ha disminuït, ja que la transmissió lingüística familiar es manté en les famílies catalanoparlants i s’hi afegeixen les mixtes i un percentatge (encara petit) de castellanoparlants. En canvi, al País Valencià i la Catalunya Nord la interrupció de la transmissió lingüística familiar és un factor de disminució del nombre de parlants, especialment a les grans ciutats.

Com afecten les polítiques institucionals a aquesta tendència? Segons Avel·lí Flors, les mesures contràries al valencià durant el llarg mandat del Partit Popular al País Valencià van coincidir amb una davallada de més de 20 punts percentuals en l’ús de la llengua (cal tenir en compte el context migratori).

A les Illes Balears, segons Joan Melià, hi ha una incidència clara de les polítiques favorables a l’ús de la llengua, però a mesura que s’alternen governs contraris i favorables, l’efecte de les polítiques públiques disminueix perquè la població rep al llarg del temps senyals contradictoris. El factor més clarament favorable a l’ús del català ha estat, sens dubte, l’escolarització en aquesta llengua. En aquest sentit, es pot considerar que l’augment de l’ús del català amb els fills està vinculat al fet que sigui la llengua vehicular de l’ensenyament.

Pel que fa a Catalunya del Nord, segons Alà Baylac, disposem de les darreres dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics, amb el treball de camp realitzat el 2015. Només un 40% de la població és nascuda al territori. Això ja ens indica com el factor migratori determina el coneixement i l’ús del català. Només un 30% de la població entén bé el català, malgrat que aquesta xifra augmenta al 61% si no s’especifica el nivell. El 20% el pot parlar molt bé, el 10% fa servir les dues llengües, francès i català.

Pel que fa a la transmissió lingüística, aquest és un cas clar d’interrupció. El 10% de la població fa servir el català amb els avis, un altre 10% fa servir les dues llengües; el 5% parla català amb els pares i l’1,5% el parla amb els fills. Les dades són demolidores i l’única esperança rau en la capacitat de l’ensenyament per revertir la situació. Actualment hi ha 10.000 alumnes d’iniciació al català a les escoles nordcatalanes (un 17% de la població escolar) i uns 4.000 que fan l’ensenyament sencer en català (un 8% de la població escolar). Malgrat que totes aquestes dades menen al pessimisme, segons l’enquesta un 80% de la població és favorable a l’ensenyament del català. Així doncs, si hi hagués voluntat institucional per promoure’l, hi hauria un coneixement progressiu de la llengua.

Això és ben visible en el cas d’Andorra, tal com explicava Joaquim Torres, on la majoria de la població és nascuda fora del país, però la llengua oficial és el català. Segons l’enquesta realitzada pel govern andorrà, més del 90% de les persones afirmen que utilitzen la llengua catalana per tractar amb l’administració, un 77% amb els bancs i un 17% als grans magatzems. En la majoria de les famílies castellanoparlants d’Andorra, els pares parlen als fills en català.

Així doncs, segons Joaquim Torres, es poden perfilar tres situacions en l’evolució de parlants del català per territoris: una situació de progrés (Andorra i Principat de Catalunya), una situació intermitja (País Valencià i Illes Balears) i una situació de regressió lingüística (Catalunya del Nord i Alguer).

Incompliment de què?

En quin moment de la pel·lícula s’ha assumit que el Govern o el Parlament de Catalunya s’ha saltat la llei? Ens caldria fer un treball d’hemeroteca per poder observar com des del Partit Popular i des de Ciudadanos s’ha anat promovent com una lletania la idea que a Catalunya les lleis no es compleixen.

Recordo que fa un temps un treballador públic m’explicava la sorpresa dels seus homòlegs espanyols en matèria d’immigració quan els preguntava com aplicarien la darrera normativa (decret, llei o el que fos) aprovada pel govern espanyol. Em comentava com el miraven entre sornegués i mofetes, com qui es mira un que baixa de l’hort. Complir una llei? Tranquil, que farem el que voldrem. També recordo aquell responsable d’una empresa estrangera que venia mobles per a biblioteques i m’explicava amb pena com li havien deixat de pagar des d’ajuntaments espanyols dient-li simplement que la partida ja s’havia gastat en un altra cosa, sense cap respecte pel que implica un pressupost públic. Ell mateix es queixava que a Catalunya trigava molt a cobrar, tot i que ben mirat acabava cobrant…

Els incompliments legals per part de l’Estat espanyol són flagrants, en matèria lingüística (l’article 3 de la Constitució està essent vulnerat), de distribució de competències entre Estat i Generalitat, de lleis aprovades al Congrés de Diputats, de pressupostos, o del que vulgueu. Per no parlar de convencions de drets humans, contra la tortura, contra la discriminació de les persones, entre les quals podem incloure la discriminació per raó de llengua a les altres formes de discriminació contra persones pel color de pell o per la seva situació administrativa.

El pacte d’investidura PP-Ciudadanos pel que fa a la retallada del català a l’escola,  a més d’il·legal, certifica una clara voluntat colonitzadora: és a dir, de governar des de fora i per a aculturar a través de criteris aliens els habitants d’un territori per tal que abandonin la seva cultura i costums, sense que hi tinguin ni veu ni vot. El fet que els altres partits espanyols, que representen postures d’esquerres no combatin això, diu molt de com la cultura de la transició ha establert les regles del joc. La independència de Catalunya, més ben dit, el fet de plantejar si més no autodeterminar-se respecte d’aquest joc de poders que es cou a Madrid, enfosa totalment aquesta cultura de la transició (amb permís de Guillem Martínez).

I nosaltres aquí barallant-nos per si no desobeïm prou…

Mirar cap a València

IMG_20160423_214452

El dia 23 d’abril passat el valencianisme més desacomplexat va tornar a omplir la Plaça de Bous de la ciutat. N’haurien omplert una altra de sencera. Les entrades es van exhaurir aviat. Setze anys d’espera són molts.

Setze anys en què la ciutat i el país ha viscut amb una constància feridora l’intent d’anorrear la llengua i la cultura pròpies per part del Partit Popular des de les institucions. A València es repiren aires nous, renovats. L’obertura de portes dels palaus públics de la ciutat per part del nou consistori valencià ja és una mostra d’un nou tarannà que s’està estenent a la ciutat. La recuperació del concert a la Plaça de Bous és la celebració apoteòsica d’haver-se tret del damunt aquesta llosa que oprimia qualsevol moviment fora del procés d’espanyolització institucional.

Però ni la reducció de línies d’escolarització en valencià, ni la prohibició de veure TV3, ni tots els altres bloqueigs institucionals i judicials, impossibles d’homologar en una democràcia normal, han fet perdre les ganes de treballar a un moviment d’alliberament nacional que té uns actius importants en la societat civil i el jovent del país. En un context democràtic i de llibertat, les entitats i les persones que prenen la iniciativa per a fer créixer culturalment el país han de tenir espai per desenvolupar projectes, per a seduir la ciutadania, per a donar aire a les ànsies de fer reviure la llengua pròpia. Si hi afegim el compromís obligat de les institucions per a protegir el patrimoni lingüístic i cultural, per a difondre’l a través de l’ensenyament, de les institucions i de les campanyes necessàries, el País Valencià podria viure els pròxims anys una progressiva normalitat reparadora.

El Partit Popular ha estat una força de xoc terrible, que no s’ha aturat davant de res ni ha tingut cap sentit del pudor, del respecte a les institucions ni als ciutadans. La destapada de la corrupció està posant les coses al seu lloc, però no es pot confiar que el problema s’ha acabat. L’hegemonia del PP a nivell espanyol és evident en la gestió que s’està fent de la corrupció: el que hauria provocat un tsunami institucional en qualsevol altre país, a Espanya no ha fet trontollar més que la majoria absoluta de Rajoy. No hi ha hagut alternativa de govern a Madrid. Per tant, encara tenen partit per jugar, encara conserven l’hegemonia. Potser l’Espanya postconstitucional s’acosta, però ja es va veient que caldran fòrceps per fer-la néixer, si és que sorgeix algun projecte que faci néixer res.

Des de Barcelona i València, però, cal que es facin les passes necessàries amb decisió, valentia i convicció, sense deixar-se condicionar per la pressió constant de l’anticatalanisme. Un pas important en aquesta direcció, com ja assenyalava Joan Francesc Mira en el seu article d’El Temps, és que TV3 es torni a veure al País Valencià. El dissabte la Plaça de Bous sencera cridava “volem TV3”. Des de Barcelona seria bo que també es demanés, i que València deixés de ser la ciutat oblidada, la ciutat incòmode on els catalans del nord pensem que ja hi hem perdut el país. A València hi ha molt país que batega. Només cal repassar la llista de músics que van actuar a la Plaça de Bous per adonar-se que València és l’espai social on la nostra cultura es va realment gran, generant nous públics joves, noves formes de modernitzar la cultura d’arrel, creant noves propostes. A TV3 també s’hauria de reflectir tot això, assumint una nova manera de mirar cap a València, que recuperés la normalitat que va intentar establir en el seu moment el Congrés de Cultura Catalana. Esperem que no calgui repetir el clam durant gaire temps.

 

Fotografies: @roviramartinez